CN | Josep Miquel Bausset
Una de les anècdotes va tindre lloc en una celebració de la reconciliació, a l’Alcúdia, el meu poble, mentre passava uns dies amb les meues germanes. Érem diversos els preveres que acollíem els fidels i un dels capellans que era africà, estava a uns metres d’on era jo. Mentre jo confessava una persona, veia una dona, a prop del capellà africà, que no s’hi acostà a ell. Després, eixa dona vingué a mi i em digué que no hi havia anat a confessar-se amb el capellà africà, perquè volia confessar-se en valencià. Em digué que ella s’expressava millor en valencià, i que així era com volia manifestar el que sentia en el seu cor i que per això havia esperat a confessar-se amb mi.
Li vaig dir a aquella dona que no havia de justificar-se de res i que no era ella la que havia de canviar de llengua sinó el prevere, que sempre hauria de saber la llengua del poble que serveix.
L’altra anècdota té com a protagonista el metge i amic, Ramon Trullenque, que li va aconsellar a un pacient una intervenció quirúrgica. L’home acceptà ràpidament el que li proposà l’amic Ramon, davant la sorpresa de la seva dona, que s’estranyà que el seu marit acceptés de seguida la intervenció, ja que quan li ho havien proposat altres metges, sempre l’havia rebutjada. A la pregunta de la dona sobre per què havia canviat d’opinió, el seu marit li va respondre: “Perquè he entès el que m’ha dit aquest metge”. I és que el Dr. Trullenque li explicà en valencià la situació clínica d’aquell home i la conveniència a ser intervingut.
Hi haurien moltes més anècdotes, però amb aquestes dues en tinc més que suficients. La conclusió no pot ser cap altra: la conveniència, per no dir l’obligació moral dels preveres (i dels metges) a utilitzar la llengua del poble. Simplement per raons pastorals i perquè ens entenguen les persones. No per fer política, com argumenten (com a excusa barata) alguns capellans, per no celebrar la litúrgia en valencià.
No m’imagine cap bisbe valencià acollint un prevere d’una diòcesi africana, sense que el sacerdot sàpiga un mínim de castellà, per així poder celebrar l’Eucaristia en la llengua de Cervantes. Per contra, són molts els preveres de Llatinoamèrica i d’Àfrica que són acollits pels bisbes valencians, sense que sàpiguen parlar (ni tant sols entendre), el valencià. I és que a l’Església valenciana encara hi ha una llengua de primera (el castellà), considerada llengua culta i una altra de segona, que no té la rellevància que té la llengua de Cervantes. I per això passa, dissortadament, que en ple segle XXI, han de ser els fidels que han de canviar de llengua, ja que amb honroses excepcions, el capellà africà o llatinoamericà (i pitjor encara, el capellà valencià que menysprea la nostra llengua), no fa res absolutament per aprendre i per parlar la llengua de la comunitat que serveix. Crec que l’arquebisbe de València i el de Tortosa (que parlen valencià), haurien d’encoratjar i animar els preveres d’aquestes diòcesis, a celebrar la missa en valencià. De les diòcesis d’Oriola-Alacant i Sogorb-Castelló, ja no dic res, perquè són dos bisbes espanyolistes, que tracten els fidels d’aquestes diòcesis com si foren colònies espanyoles d’ultramar.
Recorde que el 2010, quan mon pare va fer 100 anys de naixement, l’amic i mossèn, Alexandre Alapont (que va faltar fa unes setmanes), va presidir a l’Alcúdia (amb altres capellans), una Eucaristia d’acció de gràcies pels 100 anys de vida de mon pare.
Quan Alapont li va comentar al rector que hi havia a l’Alcúdia en aquell moment que faríem eixa missa, aquest li respongué: “Però no feu política”. I és que aquell rector, com que a les seues homilies sempre feia política (d’un mateix signe), es pensava que fer la missa en valencià era fer política. El mateix mossèn, quan arribà a l’Alcúdia, els meus pares, per cortesia, van anar a veure’l per oferir-li casa, com feien amb tots els capellans que venien al meu poble. Mon pare aprofità l’ocasió i li digué al sacerdot que quan es morirà li fera un respons en valencià. Si no era en valencià, no calia que li’l fera. Doncs bé, el 4 de juny de 2012, al tanatori, aquest capellà vingué i resà un respons davant les despulles de mon pare, en castellà!!
Per això és urgent el requisit lingüístic per als metges i també per als capellans.
La dona que volia confessar-se en valencià ho tenia molt clar, i tenia tot el dret del món a confessar-se en valencià. Perquè no són els fidels que han de parlar la llengua del pastor, sinó que és el pastor que ha d’aprendre la llengua del ramat.
Els capellans del País Valencià que, irracionalment i antipastoralment, exclouen el valencià a la litúrgia, haurien de recordar que Jesús parlava arameu, la llengua de Maria i de Josep, de Joan el Baptista i de Magdalena, de Pere, de Jaume i de Joan. I no parlava grec, la llengua de la cultura, ni llatí, la llengua de l’imperi.
A vore si els capellans (i els bisbes) valencians aprenen a tractar amb respecte els cristians de la nostra terra, utilitzant la llengua de la comunitat cristiana i així mostren una estima per la llengua pròpia del País Valencià, com ho demana el papa gairebé cada setmana. Així, a l’audiència general a la plaça de Sant Pere del Vaticà, el 20 de setembre passat, el papa, en la seua catequesi sobre el zel apostòlic, deia que Daniel Comboni “agafà el camí de l’Evangelització des de la cultura dels pobles”, ja que “evangelitzar la cultura i inculturar l’Evangeli van junts” (Catalunya Religió, 21 de setembre de 2023).
A veure si els bisbes i els capellans valencians ho entenen i fan cas del que diu el papa i d’una vegada per totes utilitzen la nostra llengua a la litúrgia. Amén.
