CN | Toni Bataller
Poques vegades un bes ha esdevingut tan inapropiat i onerós com el que li ha infligit inopinadament —sense consentiment— Luis Rubiales a Jennifer Hermoso, una de les flamants campiones del món de la selecció espanyola de futbol. I, sincerament, molts dubtes: es tracta d’un abús de confiança o de poder? O directament, s’ha produït un presumpte —i públic— abús sexual? Encara més, qui jutja la darrera qüestió: les xarxes socials, els mitjans de comunicació o un jutge? Que jo sàpia, no hi ha, de moment, cap denúncia per violència de gènere.
L’únic fet evident és que l’imprudent president de la Real Federación Española de Fútbol (RFEF) s’ha pegat un tir en el peu esquerre en fer caure ell solet el seu lucratiu seient (en nòmina, 675.761 euros).
Així doncs, per què no se’n va a casa… si tot està tan clar? Rumiem-lo.
De moment, per poder apreciar de manera molt més clara fins a quin punt ha canviat la valoració social del que és un bes robat —ilegítim— de tota la vida, recuperem del passat una situació molt semblant i coneguda que va tindre lloc a Times Square (Nova York) un 14 d’agost de 1945. Tothom recordarà segurament la icònica foto que simbolitza la celebració del fi de la Segona Guerra Mundial, la qual retrata un mariner que li dona un espectacular bes a una infermera davant de la mirada entre divertida i sorpresa dels transeünts.
Doncs bé, demanant ja disculpes per avançat per carregar-me la romàntica història que sembla contar-nos eixa foto, la realitat és que la “parella” ni es coneixia de res ni es tornarien a veure mai més. Segons el testimoni de l’impulsiu xicon, George Mendonsa, ell li va agafar per la cintura i, sense mediar paraula, va besar-la apassionadament, eufòrics ambdós per la gran notícia del fi de la guerra. Però què va dir al respecte l’altra protagonista, Greta Friedman? Atenció a les seues paraules en una entrevista de Veterans History Project, molt paregudes a la reacció de Jennifer Hermoso: “Vaig sentir que ell era molt fort. Em feia força. No estic segura del bes. Només era algú que estava celebrant. No va ser una cosa romàntica”. I per fer-nos la radiografia completa, segons l’afortunat fotògraf, un tal Alfred Eisenstaedt, l’efusiu xic havia besat a totes les dones que s’havia trobat pel carrer, fins que l’objectiu de la càmera va trobar-se amb la foto que finalment passaria a la història.
Aleshores, si hi apliquem la retòrica de gènere basada en l’escala de valors actual, el protagonista i agressor sexual seria el mariner, i la víctima d’allò que hui es consideraria una agressió sexual seria la infermera, tot i que la foto semblava ben distinta.
Així, reprenem la pregunta formulada adés: per què cau el cap de la federació de futbol? Tal vegada, si s’haguera calfat amb un cilici en públic, (de)mostrant una genuïna i inequívoca disculpa en temps i forma, immediatament després de l’impúdic esdeveniment, podria haver conservat la cadira, en tot cas amb una sanció econòmica per aplacar la set de sang. Ja no ho sabrem mai, perquè la palinòdia del sentenciat ‘Rubi’ va estar poc creïble i va arribar potser massa tard. Caldria replantejar-se, fins i tot —i perdó per l’acudit—, si realment l‘Homo erectus va extingir-se fa cent mil anys com diuen els antropòlegs.
Rubiales va iniciar un viatge sense retorn. I ho va fer com comencen els periples crítics en la vida: en un instant, quasi sense pensar, quan una sobredosi d’audàcia li va anul·lar la racionalitat. Malauradament, en el seu viatge ha deixat amb el cul a l’aire a l’altra protagonista, la qual tampoc sabia on estava realment. Tot va canviar per ambdós en uns instants després d’engegar els seus respectius mòbils, en colpejar-se contra el mur de l’altra realitat, no la seua, sinó la que realment conta, la de la massa anònima i implacable que et diu des d’un impulsiu teclat com has de ser i pensar. Ací ja van desaparéixer de puntelletes els col·legues Jenni i Rubi, i van entrar a escena dos estranys que s’evitaven, buscant desesperadament la sortida d’emergència d’un assumpte que s’havia complicat com un laberíntic cub de Rubik. És en aquest context quan aplega el missatge angoixant del dirigent intentant fer-li el xantatge emocional a la futbolista: “per favor, surt amb mi per a desmentir-lo, que em jugue el lloc. Fes-lo per les meues filles”.
Per a bé i per a mal, en fi, la vida no és sols el que fas, els teus fets consumats; la vida és, sobretot, i més en un món tan condicionat per les xarxes socials i la immediatesa de l’opinió pública, el que pensen els altres d’allò que fas, basat en l’escala de valors morals de la nostra època. Per açò, el petó fora de lloc de Rubiales fa setanta-huit anys hauria sigut com marcar un gol a porta gallola; avui, en una societat més progressista i avançada en valors feministes, la grotesca actitud de l’acorralat exfutbolista suposa no només marcar en fora de joc, sinó la targeta roja directa, i sense revisió del VAR.
Tot i que encara no han sonat els primers acords del rèquiem, alguns ja estan pensant en eleccions: ja és el moment d’Íker Casillas?
