Fede Puertos
Després d’unes hores de conducció i un parell de parades en la carretera per a descansar, arribe a la zona d’explotació del maduixot més coneguda i important del país: Huelva.
M’endinse pels diversos polígons industrials i per la població de Moguer, lloc on va nàixer l’il·lustre escriptor Juan Ramon Jiménez, autor de la universal obra Platero y yo (hi ha un constant recordatori de la figura de Platero per tot arreu). Tot seguit continue cap a Palos de la Frontera, el bressol del descobriment d’Amèrica, ja que des d’ací va eixir Colom de viatge cap a les Índies. Però el que més em crida l’atenció no és la part històrica i literària del bell lloc, sinó que entre estes poblacions, a mitjan camí, hi ha una zona d’ombra per a descansar, molt prop d’una indústria valenciana d’envasos de cartó que s’ha establit allí. Em detinc i baixe del cotxe. Observe que a una vora del camí naix una extensió immensa de tarongers que es perden de vista, i just enfront hi ha molts hivernacles de maduixots on estan treballant una quantitat important d’operaris i on el flux dels vehicles que entren i ixen és constant.
Em quede perplex mirant-ho, respire l’embriagador aroma que desprén eixa fruita quan madura. I sense adonar-me faig un viatge pel temps a través de la memòria recordant aquells primers anys de la dècada dels huitanta (doncs ja tinc una edat) en què Castelló va ser el poble més destacat en l’explotació de maduixot del país.
Eren temps en què cada dia, a trenc d’alba, despertava el poble i milers de castelloners, abillats amb roba de faena, agafaven el seu vehicle de transport: la Vespino, la Derbi Variant, la Mobylette, la Torrot, la bicicleta, les mules mecàniques i els cotxes compartits, etc. Cadascú acudia així al bancal per a collir maduixots, no sense passar abans per qualsevol bar obert i fer-se el primer café del dia i algun que altre «barrejaet» o una cassalla per a anar ben espavilat a la faena.
El poble podia fer ostentació de la seua riquesa, tant econòmica com de valors humans i solidaris (no vull dir que ara no en tingam sinó que aquella època va ser molt especial en eixe aspecte). Castelló comptava amb diversos comerços i magatzems privats, a banda de la Cooperativa i la Videca (que hui en dia continuen actius), que treballaven pràcticament tot l’any perquè diversificaven la seua tasca entre la campanya del maduixot, la de les verdures de temporada, la de les fruites d’estiu i la dels cítrics. Pràcticament, el nostre camp oferia treball els dotze mesos de l’any.
Els estudiants d’aquella època també anàvem a l’horta els caps de setmana o durant les vacances; així contribuíem a l’economia familiar i obteníem alguns cabals per a les nostres despeses personals.
A finals de la dècada, la valenta generació de llauradors i empresaris que havia apostat per un cultiu nou per uns anys, va veure que els alts costos que havien de suportar any rere any no eren compatibles amb l’escassa rendibilitat econòmica aconseguida en un sistema de minifundi, i es va veure abocada a dedicar de nou quasi tot el terreny fèrtil disponible als cítrics, i més en concret a la taronja i la mandarina, que són encara el dia de hui els cultius principals del terme.
Va ser una aposta quasi a una carta que al principi va eixir molt bé, ja que la qualitat de la fruita era excel·lent i hi havia gran demanda. Els camps eren rendibles.
Per altra banda, altres empresaris valencians van aprofitar la facilitat que oferia el govern autonòmic andalús i s’establiren en aquelles terres per a continuar amb el cultiu. Desenvoluparen i expandiren les seues empreses al voltant del preuat maduixot. ¿Què haguera passat si nosaltres haguérem continuat amb este conreu al poble? No tinc resposta.
Torne a l’actualitat i mire detingudament de nou la gran extensió de tarongers que tinc enfront i pense que la nostra generació ara té un difícil repte al davant. Hem de decidir que farem amb l’herència rebuda dels nostres avantpassats i que hui ja no és quasi rendible. Ens trobem entre l’espasa i la paret, perquè les noves generacions estan molt preparades acadèmicament, no hi ha cap dubte, i no volen invertir ni un minut del seu valuós temps en atendre una tasca que no els promet un valor econòmic interessant. És un fet.
També som conscients que ara ja no tenim l’exclusivitat del cultiu. Al llarg d’estos anys s’han fet grans plantacions de tarongers tant en el nostre país com en els països mediterranis que estan en la mateixa latitud que nosaltres, així com en diferents països de l’hemisferi sud. Hem perdut molta força mercantil. La nostra taronja és molt apreciada per la seua qualitat però no prou valorada econòmicament. I aleshores és quan no podem eludir les preguntes crucials. Què fem? Cap on tirem? ¿Canviem de cultiu com ja s’ha fet en altres ocasions? Quin? Hi tenim relleu generacional? Delicades i difícils respostes. Una tessitura ben complicada.
Ací ho deixe. Vostés diran.
