Un vendaval natural es passejà per l’auditori

CN | Valerià Benetó

Ple de públic l’Auditori, ansiós, expectant, tota hora és bona per a un gran espectacle, malgrat ser un divendres calorós del mes de juliol, escenari ple de músics insolentment joves amb força més que suficient per a crear un ambient, únic, de traces sols comparables a un fenomen natural d’envergadura important, controlat per un, també jove director, Rafa Grau, fer-se fort en demostrar, i oferir com si es tractara d’un regal la interpretació d’un concert entretingut, de gran qualitat, amb ganes de traure el que tenien dins aquests components d’aquesta formació que ens va sorprendre amb una inesperada festa.

La Jove Banda Simfònica de la FSMCV interpretà amb una solidesa, inesperada pel neòfit, que agradablement rebia interpretació rere interpretació, amb la seguretat que dóna, no sols la joventut i la força, sinó la combinació d’aquestes unides a la preparació que atresoren aquests protagonistes.

Les dues primeres qualitats una es cura amb l’edat i l’altra apoderant-se la debilitat, però la tercera és fruit de la decisió personal de cadascú, i la té qui la treballa i la manté, dels tres béns és l’únic que controlem, i ahir amb abundància d’ells ompliren el nostre coliseu.

Direu que exagere, que no és per a tant, el ben cert és que quasi dues hores de concert passaren com sols ho fa un llamp, i ens obligarà a repassar la mitologia perquè no diré quin deu dominava els fenòmens de les tronades, que ací a l’Auditori ho va fer Rafa Grau, intentant passar desapercebut, suficient en gran manera, correcte, elegant… ell va fer marxar tota la formació que ens visitava amb un notable bon ofici controlant-los els excessos, que virarien en caricatura de no estar, no sols ocupant la tarima de direcció, sinó sabent que és el que a cada moment cal.

Un pasdoble, una peça que ens recorda un certament “il·luminat”, una obertura italiana i un obra d’autor que recentment ens ha deixat, i un regalet de Serrano, per si algú no estava saciat, l’ovació final és de les més extenses que ha viscut aquest auditori, sincera, còmplice i abundant, va premiar als qui intervingueren fent possible el que va passar, i no m’oblide de les presentadores, ni de qui les cadires i faristols va col·locar, i tu que no pogueres assistir, tornaries a perdre’t el concert, sabent ara, el que d’ell es diu?

Valerià Benetó