Recorde el primer article que hi vaig escriure. Tenia setge anys, una edat de maximalisme ideològic i escassa experiència pràctica. Hi intentava explicar i “convéncer” de la necessitat d’aportar aquella famosa xifra —el 0,7% del PIB de tots els països desenvolupats— al Tercer Món, espantós eufemisme, perquè era la solució que, segons l’ONU, acabaria amb la fam a les regions menys industrialitzades. Inspirada per allò que s’hi deia justícia social, era una recepta capitalista concreta per a resoldre un problema mundial greu. En 2019, abans de la pandèmia, l’aportació espanyola era d’un 0,19% i la mitja europea d’un 0,46%. Tanmateix, l’objectiu continua en el marc d’eixe brindis al sol que és l’Agenda 2030. La qüestió és que jo ja estava enganxat: primer amb boli, paper i la meua terrible cal·ligrafia i després amb ordinador o, ja en els darrers temps, teclejant els articles directament en el mòbil.
Fa unes setmanes vaig tornar a donar l’impúdic pas des de la lletra a la pantalla i, després d’entrevistar els candidats i candidates a l’alcaldia de Castelló, vull agrair llur atenció —tant als que varen acceptar la invitació de CN com a qui no— perquè entre tots hem intentat traslladar a la ciutadania com són i què volen fer pel poble les persones que, en un grau o un altre, protagonitzaran l’activitat política la pròxima legislatura.
Açò és bàsicament, sense trampa ni cartó, el que volíem fer quan vam donar-li unes quantes voltes a aquest projecte per als lectors i lectores —ara espectador(e)s— de CN. El qual, per cert, no haguera estat possible sense la inestimable participació del cap de CN, Joanjo Puertos, i del coordinador del mitjà, Valerià Benetó. Moltes hores i esforç i també —per què no dir-lo— alguna satisfacció, però també alhora —tampoc vaig a negar-lo—, algun disgust i una bona dosi d’incomprensió respecte al que no és una altra cosa que un exercici normal de llibertat d’expressió d’un mitjà local, el qual pretén reflectir amb total naturalitat les diverses sensibilitats polítiques del poble.
Així doncs, ara que ja coneixem els programes —allò on els partits ens diuen quin seria el seu full de ruta ideal—, com passem dels projectes a resoldre de manera concreta les necessitats de les persones del carrer? Al marge de la correlació de forces polítiques que puga sorgir de les urnes —és a dir, si aquesta canvia de forma significativa o no—, la present reflexió no pretén ser exhaustiva ni necessàriament objectiva, perquè només és l’opinió personal d’un veí que observa, pregunta molt mentre cameja pels nostres carrers, i pensa amb sentit comú un Castelló amable i útil per al seu veïnat. Així, tot i el contínuum de l’acció política de l’Ajuntament —el consistori, lògicament, no pot parar perquè hi haja eleccions —, jo apuntaria aquestes prioritats per a l’endemà de les eleccions:
En polítiques socials, caldria aprofundir i consolidar alguns serveis i activitats que han demostrat la seua utilitat per a les famílies, com ara la molt ben valorada unitat de conciliació familiar, així com els diversos tallers lúdics i culturals per als xiquets i xiquetes que tan bé estan funcionant. Cal reconéixer en aquest sentit l’important paper que juguen les escoletes de vacances per a les famílies, així com el bon treball —quant a la millora continua i els bons resultats reconeguts pels pares i mares— dels monitors i monitores que hi desenvolupen les diverses activitats.
En l’àmbit sociosanitari, cal ficar-se les piles alcalines en el projecte del tan necessari centre de dia per als nostres majors perquè, tot i l’extraordinària implicació de les treballadores i els voluntaris del centre Respir, Castelló —com qualsevol poble, ateses les noves realitats demogràfiques— necessita més infraestructures geriàtriques. El centre de dia, per tant, és un objectiu inexcusable per a la legislatura entrant, el qual hauria de comptar amb el consens de totes les forces polítiques per fer-lo possible; si és en 2024, perfecte, com més aviat millor. Al mateix temps, reitere, no podem deixar de reconéixer la dedicació, la sensibilitat i, en definitiva, l’empatia de les persones que fan possible el dia a dia del centre Respir, sense el qual el poble mancaria de l’inestimable servei social que donen a les famílies i els pacients que pateixen la malaltia d’Alzheimer o les demències en general.
D’altra banda, també seria interessant —per demanar-lo que no quede— un servei local d’atenció psicològica perquè els pacients castelloners no hagen de recórrer a un especialista privat qui se’l puga pagar, o buscar-se la vida fora del poble patint unes vergonyoses llistes d’espera per als que manquen de recursos econòmics. No sé en quina forma ni si la ràtio per pacient dona o no dona, però les necessitats socials en matèria de salut mental han quedat paleses també a Castelló.
Pel que fa a l’economia, ho he comentat en moltes ocasions. Sé que és més fàcil dir-lo que fer-lo, ho reconec, però cal verbalitzar els grans plans per a començar a creure en ells: a poc a poc, hem de fer-nos a la idea de donar-li no una volta, sinó les que facen falta al motor econòmic de Castelló. Hem de superar, amb els peus a terra, però sense complexos i amb una legítima ambició col·lectiva, el model estructural agrari: l’horta no dona per a més. Hem d’implicar-nos com a poble en polítiques de I+D, de forma gradual, però amb la voluntat política, empresarial i financera d’avançar, i així el futur serà veritablement dels joves que vulguen resoldre el seu projecte de vida a Castelló. Si no parem de mirar-nos en el melic de l’autocomplaença, el cense de Castelló continuarà reduint-se. De fet, des de 2009, probablement arran de la Gran Recessió mundial de 2008, la població no ha fet més que baixar des dels 7.748 habitants fins als 6.932 de 2022, reduint-se any rere any. Per descomptat, hi ha una economia real que cal atendre —llauradors, comerç local, hostaleria, Videca, el sector de la construcció, etc.—, però cal mirar al futur amb optimisme i amb la voluntat de construir un Castelló més gran i millor, on vinga gent de fora a treballar ací i no a l’inrevés.
En altre ordre de coses, les dràstiques modificacions urbanístiques no estarien associades a la polèmica, potser, si es consensuen amb una mena de comissió de barris, sobretot amb els més afectats. A més a més, també s’hi poden fer els canvis d’una manera més gradual i amb una actitud més pedagògica per a explicar de forma transparent i senzilla quina ordenació dels carrers és més adequada per als veïns; la peatonalització i la pacificació del trànsit són importants i necessàries, però el fet d’explicar els perquès a la gent i promoure un cert consens per fer-lo també és important —i convenient—.
De tots és sabut, en fi, que l’escenari sociològic de Castelló és com un microclima polític —Castelló is different—, per açò la seua singularitat no sempre és extrapolable respecte al que puga passar al cap i casal. No sabem què passarà a la Generalitat ni si podria o no influir en alguna mesura en l’horitzó polític del poble, però sí que tinc clara una cosa: la tasca dels nostres polítics no és fàcil ni còmoda. En el marc d’una forta desafecció política des d’una part considerable de la societat, és necessari reivindicar el paper de tots ells i elles: alcaldes, regidors, oposició, etc., assolint la utilitat de la política com a agent transformador de la realitat del món i l’època que ens toca viure, així com els irrenunciables valors democràtics com ara la pluralitat, la tolerància, o la llibertat d’expressió.
Així, comptat i debatut, no ens queda més que desitjar el millor per als candidats i candidates —i als seus equips— que s’enfronten a la revàlida de les urnes, perquè de tots ells i elles depén la gestió dels destins de Castelló. Ale, va, com diuen els americans, que en campanyes electorals ens porten molts anys d’avantatge, que Déu beneïsca Castelló!
