El músic és bàsicament, aquell que coneix l’art de la música o que l’exercís, ahir tots i totes van ser un poc músics, no com a professionals dotats dels corresponents cursos de solfeig sinó com a hipotètics i metòdics intèrprets de la partitura que teníem al davant.
Auditori ple, escenari ple, autoritats, oposició, convidats, abonats, cadascú amb la seua partitura al davant, des del primer compàs tot va estar perfecte, cadascú interpretant el seu paper, bona sincronia, ganes que eixirà tot molt bé.
Acomiadàvem Bea la mestra de la banda dels darrers set anys, un acte que en el fons té una miqueta de tristor, però aquesta va ser quasi al cent per cent superada per les successives, reiterades i positives referències al futur, el de la mestra i el de la banda.
Posàvem fi a una etapa que serà millor o pitjor que qualsevol altra, però que ahir va quedar finida, la que ve ha de ser nova, ja veurem com es presenta, de moment els auguris i els desitjos indiquen que serà bona.
S’acomiadava Bea, amb correcció, paciència i humilitat, segura del que va a fer, i correcta amb la que ha estat la seua Societat Musical, societat que comença a deslligar, que no a tallar els llaços que l’han unida a aquesta Banda i a aquest poble.
Amb gran domini de les taules va protagonitzar una gran direcció, amb peces d’elevat simbolisme per a l’agrupació musical, barrejades amb altres on l’estima personal i professional d’ella i al temps coneixedora del gust del poble de Castelló, que va gaudir, molt de les obres i sobretot de l’energia que va demostrar la Banda sota la seua imaginària batuta.
Entregats els detalls, continuà el concert, un vídeo commemoratiu afegia un poc més de sentiment a l’acte, el pasdoble de Ferrer Ferran, Roberto Fores tancaria l’acte, en aquest moment es va produir una de les ovacions més llargues i sentides que personalment recorde, satisfacció en els semblants, gran detall el de la banda en negar-se per tres vegades a alçar-se de la cadira, l’ovació era tota, i ara sí, sols per a ella, la banda satisfeta aplaudia junt amb el públic, en acabar aquesta començà el veritable comiat, el personal, el de dir-se alguna coseta a cau d’orella, amb respecte, però còmplices desitjos de bones singladures, de les personals, de les professionals, la foto de record, la foto del dia que durarà anys.
Els camins se separen, però tots condueixen al mateix lloc, el conreu d’un art, la relació social i l’estima interpersonal, com diria aquell: només per això ja paga la pena ser músic i ahir dins i fora de l’Auditori de Castelló tots fórem un poc músics, ja que cadascú va interpretar correctament el paper que teníem al davant.
Bona sort Bea, endavant Lira Castellonera, ah! Benvingut Sergio.
