- PUBLICITAT -

 

«Parlar per no callar»: fantasiejar no es fer història, però pot ajudar

Toca remuntar-se en el temps, però quant? 100 anys?  300? No ho sabem , pot ser mai ho sabrem però els pocs indicis que hi ha els aprofitem, si podem,  sabem, i tenim la sort de encertar-la, per que la veritat es que hi ha molt poc on agarrar-se.

Com ja va deixar escrit el nostre amic Vicent Ventura, pot ser i sols pot ser que la festa d’anar per les cases del poble demanat les estrenes el dia de Nadal prové d’una festa romana en la qual:

“…i el seu nom ve de les ofrenes a la deessa savina «Strenia», i deriva dels regals augurals (strenae) que els romans es feien per les calendes de gener.”

Siga així o no, desprès dels romans  vingueren els moros, i alguna celebració tindrien, sinó com aquesta altra molt pareguda, però val “ja estem a cavall del burro”.

El que mes em sorprèn a  mi es que el nom de la festa siga “El Aguinaldo”, la musica i la lletra que  s’interpreta porta de nom  “El Aguinaldo”, es canta L’Aguinaldo i es celebra el aguinaldo, sempre en castellà, una casualitat? No ho sabem. Dues son les fonts de la provinença d’aquestes casualitats, o es el contacte entre parlants o es la imposició lingüística , no sabem ben be a que atendre’ns, però aquest detall del nom de estar escrit en castellà, ens pot dir alguna cosa mes si respon al primer cas, el contacte entre parlants pot remuntar-se “in secula seculorum”.

Pasacarrer festers de Santa Bàrbara

Les vingudes de gent forastera, de distinta parla  es devien a temporades de feines que els jornalers esperaven “com aigua de Maig”, i si el terme de Castelló ha sigut  al llarg del temps  un gran productor de gra (de tota classe,  de dacsa, de blat, d’ordi etc etc…) ja que oliveres i garroferes  eren per al consum propi. Després el terme es va omplir de figuerals, morerars  i tota classe de collites baixes carxofes, fesols, tomaques, fins i tot el terme es va omplir de camps d’arròs que tocat els anys 60 del segle XX va assistir al ensorrament econòmic degut a la “tristesa”del taronger que conreant maduixots i plantant tarongers amb peu tolerant a la malaltia  va ressorgir un terme agrícola  de gran producció no sempre acordes als justs preus  que es devien d’abastar.

Tot aquest plantejament de enumeració de les collites  que han primat en el nostre terme municipal, l’exposem per a fàcilment identificar quina collita es la que es dona al temps de celebrar la festa: el  Nadal, doncs ací hi ha un denominador comú, cap d’elles llevat del taronger, precisament el mes recent per tant eixa paraula no ens ha vingut per contacte amb els jornalers castellans que venien a Castelló a fer temporades del que hi hagués que arreplegar dels nostres camps. Aleshores  si tanquem aquest camí, si aquest no pot ser

Però ja se que esteu pensant, els mes majors sobre tot, en eixa època hi havia molta faena en Castelló, no era collir els fruits de cap producte conegut sinó L’escura de la Sèquia, la necessària neteja per a que arribara l’aigua de l’Escalona si, es cert  hi venia molta gent a treballar des de les acaballes de la tardor fins a febrer el mes límit per tornar a tirar les aigües per la sèquia, però per a fer la següent afirmació conte amb un aliat que no em falla, L’AHMC, (l’arxiu) i sabeu el que m’ha dit la documentació continguda en ell?  que el major nombre dels treballadors que venien a escurar la sèquia… eren francesos, que en quadrilles nombroses  venien ací  a fer la temporada, considerats  com a especialistes en el seu sector eren els millors en practicar un ofici que havia estat requerit al nou Regne  des del principi de la conquesta, el seu nom  era el de la ferramenta que gastaven, la Palafanga, per tant ells eren els Palafanguers i entre les seues  ocupacions , dessecaven zones pantanoses, obrien nous braçals, escuraven sèquies, formaven i reparaven assuts, ocupacions  totes elles que al llarg del temps aprenguérem i férem els de Castelló, però barrejats amb aquesta gent que va acabar  vivint  amb nosaltres, gran part d’ells però ja no vingueren mes de tota forma, no crec per tant que eixa paraula ens la portaren ells.

Palafanga

Seguint el raonament, ens trobem que la imposició pot ser la causa de la utilització de la paraula en qüestió per  que en realitat nosaltres no hem perdut la paraula “estrenes” per tant  ja podem datar aproximadament la incorporació del costum de replegar les estrenes amb música i cantant l’Aguinaldo, i no diré, òbviament  un any sinó, un segment de temps entre  1707 i 1833, ja que son dues dates simbòliques i amb contingut històric rellevant,  la primera es la del any que se’ns va obligar a escriure tota la documentació oficial en castellà per aplicació del “dret de conquesta”, i la segona 1833,  per que ja existia la banda  de música en Castelló i esta no mai la incorporat al seu repertori oficial essent la primera formació en interpretar-la en concert la Orquestra Filibert Estrela  dirigida per Amparo Vidal Navarro essent la posada en paper pautat al musicòleg Vicent Bravo i Ortiz en el concert de Nadal de l’ OFE al 2013. Col·laborant en la tasca  el benvolgut  mestre Faustino Candel, autor  de un gran nombre d’obres, de les quals destacarem els himnes de les falles i altres col·lectius castelloners.

No comprenc , necessita músics, però no la interpretaven les formacions reglades. Per què?. Algo d’això sembla ser, i posats a elucubrar diré que “l’Aguinaldo” com  el “Micalet si vas al Hort” o la mateixa “Muixeranga” i tantes altres mes de caire  popular, passades “per la corda”  es a dir interpretades per instruments de corda, adquireixen algo mes que traces majestuoses, com a himnes de “derrotats però no vençuts”,  que pervisqueren per l’amor del poble,  i on podia les interpretava i recordava, però sotmeses a humiliació de rebaixa de categoria en instruments, sols en dolçaina i tabalet, en lletres, de caire intranscendent i sobre tot apartant-les del seu destí  final per  al que estaven convenientment concebudes.

De sobte i arribats al segle XX, el gran segle per als historiadors, que vindran, doncs encara es massa aviat per a concloure coses d’ell, però en fi, continuant en l’AHMC he vist  a les primeries del segle la pobresa, entregues de carn per a celebrar el Nadal per part dels Ajuntaments als pobres  necessitats , vos sorprendríeu de vore els extensos llistats,  gent normal i corrent que no podia pagar-se-la  i de tan en tant algú que renunciava a rebre aquella ajuda, allí quedava escrit per a sempre, que no ho necessitava, que s’ho podia pagar,  que seria pobre, però no necessitat, ni vergonyant, les disputes entre Conservadors i Liberals la moneda de dues cares que amb molt poques “desercions” va romadre unida contra les minories dels treballadors i estos, agrupats en societats  de tota indole,  Barbers, Paperers, Forners. Treballadors de la Terra etc…alguns d’ells, generalment els qui treballaven  per a L’administració  en qualsevol dels seus escalons tenien el costum de demanar al poble les estrenes, els carters, els agranadors, els recollidors del fem, els policies municipals , els vigilants nocturnes “ serenos” i dues agrupacions que si be no eren laborals, també aportaven alguna cosa a la societat del moment, els escolans i un grup organitzat de músics que essent de la Banda no ho feien en nom d’ella, eren la “Penya l’albargina” a ells es deu en gran part  la conservació del “Aguinaldo” doncs durant la postguerra, però no recorden els inicis, ni influencies lògiques, però tot indica que si, que la practica venia de lluny.

En la foto que acompanya meitat dels anys 60,  veiem a alguns dels components de la penya en casa Rosita Torregrosa “La Borja”  la foto segurament feta per Josef Staromieski el seu marit i pare de Jose Enrique i l’Albert no es veu però el que els donaven en aquell moment però era arròs roig, i dolços de Nadals sobre tot pastissets de moniato i coques de sagí, ens ho conta Roberto Borja que el recaptat ho portaven en uns burrets,  no importava el que rebien,  ja que al cap i a la fi allò era venut i convertit en diners, i que com diu la cançó en la estrofa que sol fer de presentació:

“Todos los años venimos,
a cantar por este tiempo
las coplas del Aguinaldo
del Divino Naciento”

Segons Roberto, Manolo Caldes, pare de Nel·lo, era qui cantava, jo recorde mes avant als anys 80 a Luis Caldes”Pelegri” pare de Gaetano, amb  molta potencia i ben afinat, molt ben dotat per al cant, i sense vergonya, seriosament, com era ell, demanant amb naturalitat i mostrant en acabar de parlar un somriure còmplice però imperatiu:

-Doneu-mos diners Xe. Ja hem begut prou.

Sonava la musica sempre i el cant sonava en certes cases on eren mes esplèndids  en donar, aquest sonava quan es rebia allò mes substanciós, i consta com “la convidaeta d’alcohol”, que no era segura, també solia recompensar-los per l’atenció de detenir-se davant casa, o ser directament convidats, “la bona qüestió” es que està  exposada amb molta gracia.

“ A esta casa venimos
Casa rica i principal,
Cantaremos el Aguinaldo,
tomaremos si nos dan”

Recordava Roberto  que un forner propietari de tres forns i els deia als de la Penya l’Albargina”,

-Heu d’anar als forns, però als tres meus, no falleu!

Recollien de moltes cases, però a qui li cantaven… quasi res, bo seria el present que hauria fet. I es que com diu Roberto, es donava poc, la necessitat era molta.

El costum es va acabar abruptament, diferencies entre els dirigents de la Societat Musical  i els components de la citada penya que ,no oblidem, tots eren musics però independents de la  Societat Músical en aquest assumpte. Al no poder els dirigents influir, les hostilitats  venien ja per totes parts optant primer en acabar  l’Aguinaldo que continuar amb  controls superflus i  desconsiderats.

Encara faria esta simpàtica societat una darrera aportació a la nostra cultura popular, essent principis dels anys  70 vingué un estranger a Castelló i va demanar gravar alguna cosa popular relatiu al folklore local, allà va Faustino Candel, arranjà la peça i un dia es enregistrada per el musicòleg aquell. El que continua es “farina d’altre costal” i  altre dia ja parlarem.

Festers de Santa Bàrbara, any 1955

La dita Penya va aportar alguna estrofa mes al escàs i reduït en aquell temps contingut verbal de l’obra ,  però aportacions de tota indole mes, el que es considera  a Castelló, himne oficial de Santa Bàrbara, l’han dotat  amb bilingüisme inclós de mes de 12 estrofes  aprofitables en diverses  celebracions. Els Festers de Santa Barbara altres dels responsables de la conservació d’aquest estrany i desconegut tresoret, poden estar contents  però no serà qüestió d’un any ni de dos però un dia , pot ser per una casualitat sabrem per que, es canta l’Aguinaldo a Castelló, i en concret en  cadascuna celebració, i mes especialment en aquesta festa.

Als futurs marmessors de l’obra , que  pensen en  la varietat d’àmbits en els que ha intervingut exitosament:  Arreplega d’estrenes, Celebració religiosa, Peça de interpretació, i tots la consideren pròpia, seua, que  mes amagarà l’Aguinaldo?…

Valerià Benetó

- PUBLICITAT -