La processó de «Barbereta» sense fred i amb novetats

 

El fòssil innovant

Passada la festa de Santa Bàrbara, voldria fer una reflexió, personal, al mateix temps que voldria que fora aportació a allò que se celebra, i no és una ocurrència meua sinó, és la mateixa festa la qui, contenint-ho i conservant-ho, va transmetent-se, o no, segons el nivell de curiositat que qualsevol de nosaltres pot tenir.

M’estic referint principalment a la volta que dona la processó i el que es guarda en eixa pràctica, quotidiana però ancestral.

Per començar diré que “Barbereta”, és la perdedora d’un sorteig que es va fer per triar als patrons de Castelló i varen guanyar els Sants de la Pedra, a partir d’aquell moment Abdom i Senent encapçalaran el fervor i la creença dels castelloners, i, per altra part, “Barbereta” lluny d’oblidar-la, el veïnat de la part nord de Castelló, la va fer seua, ja que veien en ella una similitud de sobra coneguda, no ho va tenir fàcil, tant que incloent-hi el seu pare, que no parava de castigar-la, va acabar arribant al martiri, allò des de ben menuts ho coneixen i per simpatia o solidaritat, va quallant en ells l’estima, i amb demostracions que pareixerien incorrectes per qualsevol no advertit, any rere any es confirma la tutela de la titular de l’Ermita de cara als seus més fidels fills. No la tenen per “milagrera”, és més “colega” que acompanya, i uneix als qui ben bé sols volen celebrar amb focs la seua data. Es dona la circumstància que tot el que envolta a aquesta celebració sembla més pagà que no pràctica de creient, però, és cert que és així? La resposta a aquesta qüestió és tan personal que crec que inclús sobra la pregunta, per tant, cenyint-nos a la volta de la processó i veiem quins secrets conté.

Surt la imatge per possessionar de l’Ermita, aquesta és la tercera ubicació que ha tingut, però en la Volta de la Processó torna a passar per davant on era la seua casa Al Pedró i al carrer de Dalt, Ermita ve d’Erm, paratge no conreat, no per voluntat sinó per impediment real, o no treballat, i amb poques probabilitats de ser-ho.

El primer carrer que pren és el de Baix, i açò indica, perquè les processons discorrien pels llocs habitats, que això era la fi del poblat, canvia de direcció a la pujada dels forns de Pere i de Sauco, i s’enfila al carrer de dalt, està indicant-nos l’àmbit del Calvari estricte, s’ha de dir que aquesta porció de poble al qual ens referim tenia per nom “Les Roques” i allí no es podia treballar la terra, reservant-se per a eres de secatge i batre del gra de qualsevol cereal. Aquesta part de poble es va urbanitzar a principis de 1800, però la segona Ermita i el Calvari estaven emplaçats allí des del 1699, i la dificultat més gran, l’impediment que representava una gran roca al carrer Marià Benlliure no va desaparéixer fins ben entrat 1900.

Segueix avançant la processó. Arrere queda el Calvari, pel carrer València es va a buscar Moreretes, el nom ja ens indica proximitat a l’horta, però la processó ha de discórrer pel poblat, per tant, aquest és un dels límits de Castelló, i es va per ell per a fer un volt abans d’arribar al carrer nou, que no existia o no era practicable per anar al Convent, ja que aquesta processó, entrava per dins del recinte dels tonsurats, en prova de bon veïnatge i d’allí enfilar pel carrer del Pedró avall, per passar per davant la primera ubicació de l’Ermita i menar novament al seu recinte. Actualment, sembla en fer aquest camí una pràctica més oberta, passar per davant de l’Ajuntament, no té cap sentit més que per a recordar que al Convent dels frares dominics de Castelló nomenat de Sant Vicent Ferrer, “Barbereta” i el seu seguici d’incondicionals, tenien les portes obertes, senyal de bon veïnatge, senyal de bona voluntat.

El pas de l’anda portada a muscles, ballant -la, demostrant domini i seguretat, és més propi de joventut sana, desinhibida. Tradició és ja, que acabe la volta el Paquito Xocolatero, per donar pas a una novetat, l’Aguinaldo tan nostre com desconegut, interpretat de la banda jove i del Cor del Societat Musical, de la mà de Raül va fer que tota la plaça el cantara com mai, i encara que ha eixit molt bé, l’Aguinaldo es va tornar a cantar, dins l’Ermita pels festers i festeres, en la intimitat.

Per finalitzar dir, i sabut és de totes i tots ja, que si no hi ha segona volta, “Barbereta” es malhumorarà. Però d’això parlarem en altre moment, que temps hi haurà…

Valerià Benetó

Ací baix teniu unes poques fotos de la processó… de Santa Bàrbara, en uns dies publicarem els àlbums complets de la ‘mascletà’, processó i segona volta.