Cada jornada de l’any “celebrem” el dia mundial d’alguna cosa —o, almenys, així consta al peculiar calendari de commemoracions, el celebrem o no—. Per exemple, ara en octubre, el dia cinc tocava el Dia Internacional d’Anar Caminant al Col·legi, per a fomentar la vida saludable dels xiquets —i dels pares/mares!— amb l’exercici. I el tretze calia atendre al Dia Internacional Sense Sustentador, una data adient amb l’objecte de conscienciar sobre el càncer de mama.
Doncs bé, fa un temps l’agenda reivindicava el Dia Internacional de la Fotografia, que recorda la presentació en societat del primer sistema fotogràfic, el daguerreotip, inventat pel francés Louis Daguerre en 1839.
La frenètica evolució de la tecnologia fotogràfica dels darrers anys ha estat, potser, molt semblant entre els membres de la meua generació. Supose que com per a la majoria dels meus coetanis, la meua primera càmera va ser analògica, una Kodak Agfamatic que em va caure en la primera comunió (per als lectors i lectores més jóvens, els que no s’adscriuen per edat a la generació VHS, no fa falta ara la Wikipedia: les analògiques eren eixes càmeres del segle passat que necessitaven un delicat rodet de pel·lícula per rendir la seua màgia).
Després ja no em va interessar massa la possibilitat de congelar el temps mitjançant la fotografia fins que va arribar la tecnologia digital als mòbils, en el meu cas va ser concretament amb un Motorola V525 amb què vaig immortalitzar en 0,3 megapíxels la recordada nevada de Xàtiva de 2006. Cent trenta fotos em van eixir gràcies a eixa càmera de butxaca que també feia trucades. En aquella època, també vaig fer-me amb una compacta Canon Ixus de deu megapíxels, una màquina molt solvent que, tanmateix, vaig relegar al gelat caos del caixó, possiblement perquè no tenia WhatsApp ni Facebook; només feia fotos…
D’altra banda, és curiós com ha evolucionat el lèxic amb què parlem del ritual fotogràfic. Vam passar de reservar-nos al màxim el nombre de fotos que podíem fer amb un determinat carret (12, 24, 36, etc.) a preocupar-nos per quantes gigues de memòria ens queden lliures. I abans, quan ja no podíem fer més fotos portàvem el carret a revelar a una botiga especialitzada, mentre que ara alliberem espai o transferim dades dels continguts al PC; és més, ja no fem fotos com fa unes dècades, ara capturem imatges, quasi sense despentinar-nos. La nostra realitat tecnològica quotidiana és una selva de milers i milers de fotos i cançons, perdó: arxius d’imatge JPG i àudios MP3 que tenim en alguna subcarpeta de l’ordinador, el mòbil o inclús als núvols virtuals als quals hem confiat fins a l’últim racó de la nostra intimitat. Tal volta una psicòloga mediàtica, d’eixes dels programes pseudoinformatius amb què ens adoctrina la tele, descriuria aquesta situació com un clar exemple de la dicotomia consumista quantitat vs. qualitat.
Tornant al fascinant món de les fotos, recorde la passió omnipresent de mon pare per la fotografia —un fervor que per sort o per desgràcia no he heretat—, i gràcies a la qual ens va llegar un patrimoni visual, històric i familiar que ens ajuda a conéixer i rescatar de l’oblit altres èpoques, les circumstàncies de les quals han influït en alguna mesura en qui som ara.
La foto, en fi, és un instrument valuós. Et pot servir com a un vehicle per a expressar art, pots immortalitzar els grans moments com les bodes, batejos i comunions o també captar amb detall l’enganyosa espontaneïtat d’un selfie. A més, en aquests dies també és evident la seua inestimable utilitat per a avortar el matrimoni d’una marquesa extremadament infumable i cursi, exhibint urbi et orbi la seua cornamenta premarital i, ja de pas, monetitzant la seua tristesa digna en tot aquell mitjà que vulga pagar-la. Amb tot, al marge de la frivolitat col·lectiva en què ens ha sotmés el relat de l’actualitat més pusil·lànime, cal ressenyar també el valor social que té la fotografia com a instrument pel que fa al registre visual dels grans fets històrics. Ha estat un fidel testimoni, per exemple, de la caiguda del mur de Berlín (1989) o de la freudiana guerra del sàtrapa Putin, i —per què no desitjar-ho ja— també hi haurà moltes fotos que donaran fe algun dia de la fi del conflicte.
Però, ateses les seues diverses aplicacions, el que a mi m’agradaria destacar personalment de la fotografia és la seua influència a poder conéixer millor les persones del passat; especialment, els familiars. I, per ficar-ho en context, he de rescatar de la memòria al meu avi Antonio.
Jo recorde el meu ascendent amb mala llet, així; no amb mi, sinó amb el món en general. Amb aquella expressió facial quasi crònica com de cabrejat amb tothom, tot i que li canviava un poc el semblant quan es feia la cigarreta —Ducados crec recordar—, i em soltava com si fora un mantra cada vegada que ens veiem: ‘Toni, ja parles en valencià?’ Ací ja mudava la cara que aquell octogenari li mostrava al seu net, perquè —almenys açò crec ara— ell ja intuïa la meua resposta, també com un mantra o un reflex automàtic de circumstàncies: ‘Un poquet, abuelito, un poquet’. Per tant, amb aquella lacònica relació entre mantres i converses de compromís ens apanyàvem i, d’alguna manera inefable, ens mostràvem a la nostra manera un afecte genuí que sols es pot sentir amb el llenguatge no verbal, el dels gests i les mirades. En fi, la comunicació té el seu modus operandi amb paraules, sense paraules, entre línies i, en general, mitjançant tota mena de recursos mentre hi haja un emissor que emet un missatge a un receptor. La qüestió, clar, és que el missatge tinga un codi conegut per ambdós participants, si no no l’entén ni el Tato.
Així les coses, aquella era la meua impressió sobre el meu avi: tenia mala llet. Clar, la imatge d’un xiquet respecte a un senyor de huitanta-set anys, que havia passat la seua en la postguerra, i que ja estava a voltes amb tot, no podia tenir massa matisos. Fins que va aparéixer eixa foto. Va ser de sobte, fa uns anys, gràcies a eixes sorpreses que et regala generosament la vida.
Dins d’un groguenc i polsós llibre de Schopenhauer que va pertànyer al meu avi, apareix, com un tresor amagat esperant pacientment el moment de l’afortunat, una foto en blanc i negre dels anys cinquanta. Un retrat típic de grup dels que es feien a Bisquert, quan encara era un vall de pocs xalets, rodejat per tot arreu d’una natura fresca i tranquil·la on s’accedia a peu, a anys llum de la saturada selva d’asfalt en què ha esdevingut avui.
Hi ha un nombrós grup de vora trenta persones mirant a càmera, oferint el seu millor somriure per a immortalitzar aquella vesprada socarrada de mitjans de segle. És com si volgueren concedir-li l’eternitat a aquella estoneta que era seua i compartir amb tothom, en travessar el temps i l’espai, que ells també volien i van viure, gaudint-ne al màxim d’eixe moment de fa setanta anys. Malgrat que ara són morts; tots. Els tòpics clàssics ubi sunt ¾on estan¾ i carpe diem ¾aprofita el dia¾ són, encara que generalment no ens n’adonem, la reflexió de fons que ens fem davant d’una foto molt antiga de retrat. I, si hi pensem, el destí final d’una vetusta foto és recuperar la memòria quan naix l’oblit.
Així doncs, d’entre totes les persones retratades, n’hi ha una al mig que porta un mocador al cap com les pudoroses àvies d’aquella societat… el meu avi!!! Clar, mai l’havia vist com si fora Doña Rogelia, tot i que les meues ties em diuen que açò ho feia sovint, sempre estava fent bromes en les fotos ¾exactament com jo¾ i el bon humor era habitual en ell. Així, malgrat les meues vivències i records, he descobert un vessant real d’ell que desconeixia, gràcies al fet que en una altra època algú va fer una foto que hi he trobat per casualitat. I en certa manera puc empatitzar amb el meu abuelito, tot i la distància del temps i l’espai, i conéixer un poc millor, almenys, la seua època de vi i roses. És real, o no? És com un viatge de turisme emocional al passat, perquè una foto no deixa de ser una càpsula del temps al servei d’eixa reelaboració subjectiva de la memòria que són els nostres records.
Si hi pensem des d’una perspectiva antropològica, amb independència de les diferents tecnologies i èpoques, sembla que la fotografia sempre ha estat un recurs molt vàlid per ambicionar una vella aspiració de l’Homo sapiens. Pot ser que algunes vegades, quan ens fem una autofoto o un retrat, tinguem la mateixa motivació que els avantpassats quan immortalitzaven les pintures rupestres: la necessitat, potser universal, d’eternitzar-nos, el “jo vaig estar ací”. Hui tenim el flash, la pantalleta amb els filtres de bellesa o la realitat augmentada, i aquelles persones tenien el foc en les coves, i barrejaven l’argila i el carbó per traure la imatge. Però el somni era el mateix: sobreviure i reivindicar la seua identitat davant de les següents generacions.
Per acabar, val la pena valorar que quan Louis Daguerre va presentar el daguerreotip aquell calorós dia de 1839, el govern francés sabia molt bé què tenia entre mans i, davant l’amenaça de la competència d’altres països, li va comprar la patent (amb una renda vitalícia de sis mil francs) perquè tothom poguera beneficiar-se d’aquell revolucionari invent. Com jo amb una vella foto que, d’alguna manera, m’ha permés, mitjançant un peculiar viatge en el temps, apropar-me i conéixer millor al pare de mon pare, que va faltar el mateix any que va caure el mur de Berlín
