Una dona embarassada ha sigut degollada a Xàtiva. Isabel Elena Raducanu ja forma part, malauradament, de les més de mil dones, víctimes d’un masclisme irreductible i repressor, que no van tornar mai a casa.
Moltes, moltíssimes, i solament siguem conscients des que se’n va començar a comptabilitzar l’uxoricidi a les gelades estadístiques. No sabem quants casos s’han pogut donar a èpoques pretèrites o en altres països on el masclisme institucionalitzat és una realitat inqüestionable.
Isabel Elena Raducanu ha gaudit de la il.lusió d’un embaràs que ha sigut truncat de la pitjor manera possible, perquè un individu —fins i tot adscrit al gènere humà— així ho ha decidit, inopinada i cruelment, des de la brutícia pròpia d’un monstre que aniquila la vida.
Què haurem de fer per tal d’aturar aquesta epidèmia? Estem educant de forma efectiva en valors d’inclusió, tolerància i igualtat? Com podem frenar al monstre que exerceix d’assassí, jutge i part de la vida d’una persona?
L’educació en valors obviament és imprescindible en tots els àmbits socials. Així, cal fer pedagogia de manera transversal, pertot arreu perquè així és la violència masclista: transversal.
La mala bèstia que provoca la destrucció de les dones amb tota classe de violència física, psicològica, cultural, laboral, etc. pot ser de qualsevol edat, classe social, poble o ciutat, i no mira pèl.
Cada vegada haurem de ser més conscients entre tot(e)s del greu problema social que implica; en totes les extraccions socials: pares i mares, xiquets i adolescents, al carrer, en el dia a dia, en les situacions més quotidianes.
Algun dia acabarem amb aquesta lacra. NI UNA MÉS, NI UNA MENYS.
