Va ser una nit fosca. Castelló tremolava. Un poc per la indiferència i la por. Un altre poc per l’odi que s’havia anat sembrant entre les ments d’alguns habitants. Sí. Odi. Feia temps que s’alimentava este sentiment que sembra el camí de les morts entre els carrers dels pobles i les ciutats. Com es fa amb tots els conflictes i les guerres entre els humans: victimitzant-se; mentint; fent d’una cosa particular, una conducta general; sentint-se atacat en la part personal; donant per vàlids comentaris, accions sense comprovar. Enfrontant-se, dividint, separant, creant negativitats.
Dos pensaments diferents es van trobar cara a cara a la porta de l’ajuntament. I llavors, com sempre, només va caldre una petita espurna per a encendre el foc. I l’odi va passar a fer-se paraula. I la paraula, acció. Amb els crits que embolicaven els insults directament avesats al contrari. Amb els ulls tensos que perdien els seus colors amables. Entre les celles arcades i els fronts arrugats. Les boques de l’infern. I les mans espentant les brofegades. Ments perdudes. Negra nit.
Un llibre antic i molt savi diu: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si foren amos, i que els grans personatges les mantenen sotmeses al seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser així: qui vulga ser important enmig vostre, que es faça el vostre servidor i qui vulga ser el primer, que es faça el vostre esclau». Els nostres pensaments es troben encongits estos dies. Entre moltes altres coses pel terror que alguns governants i poderosos implanten amb el seu gran negoci de la guerra. Ningú pensa a hores d’ara que un conflicte com el d’Ucraïna obeïx a qualsevol altra raó que no siga l’ànsia de poder econòmic. És l’argument que està present darrere de tot enfrontament bèl·lic. Absolutament de tot, encara que s’argumenten raons religioses, polítiques, socials, etc. Estes persones que originen enorme negativitat i dolor en els altres, no cal anar a cercar-les a Rússia. Ni tampoc al Marroc quan va envair el Sàhara. Ni a la Xina quan va entrar per implantar-se al Tibet. Ni a Palestina amb l’arribada dels jueus. Ni en cap de tantes ferides mundials obertes actualment en este món únic i universal. Estes persones que treballen amb el dolor de les persones, conviuen amb nosaltres. I com he recordat al principi, Castelló en sap d’això. I encara en podria dir més. El primer error que solem fer les persones és pensar que són els altres els qui es comporten així. Però si reflexionàrem amb sinceritat i honestedat sobre els nostres pensaments, sobre les nostres paraules i sobre les nostres accions, ens adonaríem que tots, absolutament tots els humans generem contínues negativitats que en qualsevol moment originen conflictes i enfrontaments que salvant les distàncies, són petites guerres d’anar per casa. I que no van a més perquè no tenim a l’abast les eines necessàries per a enrarir el conflicte. I també encara, perquè per sort, som capaços d’adonar-nos dels nostres errors i d’avançar les possibles conseqüències d’actituds negativistes. Un moment de reflexió. ¿Qui no s’ha deixat de parlar amb algú? ¿Qui no ha jutjat amb un deix d’enveja, de gelosia, de mania alguna persona pròxima, fins i tot desconeguda? ¿Qui no ha volgut imposar la seua raó? ¿Qui no ha posat els seus prejudicis per davant de tot com si es tractaren de vertaderes raons quan no són més que distorsions, fantasmes mentals que enrarixen la ment?
Un altre llibre savi i vell diu: «La naturalesa subtil de les gents de tot el món és originalment buida, sense res que s’hi puga agafar. El vertader buit de la nostra natura inherent és també així». Ve a dir que les persones, quan naixem, ho fem sense negativitats, sense dualitats, com ara el bé i el mal. El viure i el conviure ens ensenya les teranyines dels humans. Aprenem i ens deixem modelar de manera que entrem en este joc d’identificacions amb formes, pensaments, ideologies, etc., que originen allò que denominem la nostra forma de ser. I tots, tots absolutament caiem en este parany de l’odi.
Cal avergonyir-se de les conductes humanes que, com ara a Ucraïna, al Sàhara Occidental, a Palestina o al Tibet i a qualsevol indret de la Terra que habitem, ens fan la vida impossible, abeurada de dolor i terror. Generant odi sobre l’odi. Però quan pensem i veiem les imatges al respecte, aturem-nos i analitzem les pròpies conductes en el nostre dia a dia, la manera com d’alguna forma contribuïm a estes petites guerres que ens impedixen ser feliços en esta única existència.
Maurici Belmonte i Monar
Font: Article publicat en ‘El Miragall‘ de paper del mes d’abril de 2022.
