Aquest 3 d’agost ens ha deixat als 92 anys, Josep Antoni Comes, periodista i prevere valencià i primer director de la revista Saó.
El juliol de l’any passat, la revista valenciana Saó va complir 45 anys de vida, tot un rècord, o millor dit, gairebé un miracle per a una publicació en la nostra llengua. I Saó és el que és en l’actualitat, gràcies a Josep Antoni Comes, el seu fundador. Nascut a Pedreguer el 1930, i prevere durant molts anys a la parròquia de la Mare de Déu de l’Olivar, a Alaquàs, mossèn Josep Antoni Comes va acollir amb entusiasme la proposta de Josep Mª Soriano, que anà a Madrid a parlar amb Comes, per fundar una revista d’Església i en valencià. Un doble miracle si tenim en compte que ens trobàvem a l’etapa final del franquisme.
A l’entrevista que li va fer Vicent Boscà, l’actual director de Saó, a Josep Antoni Comes (Saó nº 417, juliol-agost de 2016), el primer director de la revista deia a propòsit de fundar Saó: “Em va semblar una bona idea”. Evidentment “havíem de buscar gent per començar el projecte i ell (Josep Mª Soriano) va buscar algunes persones i jo unes altres”. D’aquesta manera, amb entusiasme i il·lusió, es va reunir el 21 de novembre de 1975 (amb Franco encara de cos present!) al convent dels dominics de València, al carrer Ciril Amorós, el primer equip de redacció de Saó. Com deia en aquesta entrevista Josep Antoni Comes, “no va ser una data pensada pel seu simbolisme, però va coincidir-hi. En aquella reunió vam plantejar què fer i com”, des de buscar màquines d’escriure, a trobar un local i una impremta que imprimira la revista. Josep Antoni Comes volia que Saó no es convertirà en una revista només d’Església, sinó que havia de ser “una revista cristiana, basada en l’Evangeli, però que parlara de tot, no de l’interior de l’Església, sinó que abordara temes cultural i socials”.
A Madrid, Comes havia estat director de la revista “Iglesia Viva” i secretari de redacció d’una altra revista, “Pastoral Misionera”.
Pel que fa al nom de la revista, n’hi havia dos: Solc i Saó: “Va guanyar Saó, perquè quan tinguérem saó podríem sembrar i recollir els fruits”. D’aquesta manera, Saó, la revista degana de les publicacions en valencià, va eixir per primera vegada el juliol de 1976 (ara fa 46 anys) en plena Transició, quan encara no feia ni un any de la mort del dictador. Amb una periodicitat mensual, Saó va ser fundada i impulsada per sectors progressistes de l’Església del País Valencià, fermament compromesos amb el valencianisme cultural, la normalització lingüística i social de la llengua i les premisses renovadores del Concili Vaticà II, basades en el diàleg de l’Església amb la cultura, la política i la societat. L’eixida del primer número de Saó, com deia Comes en aquesta entrevista amb Vicent Boscà, “va ser una gran satisfacció, perquè havia costat molt”. La presentació d’aquest primer número de la revista, es va fer el 5 de juliol de 1976 a la llibreria Fontanal.
Enmig d’un desert periodístic, editar el 1976 una revista, i a més, en la nostra llengua, no només era una autèntica proesa, sinó un miracle, com he dit abans. I així, amb la valentia dels seus iniciadors, Saó es va convertir en una publicació d’informació general, d’anàlisi i de reflexió, especialitzada en temàtica valenciana. En un país amb una Església arrelada a la terra i a la cultura, Saó hauria rebut el recolzament (i la benedicció) de la jerarquia. Però amb uns bisbes valencians que odien la nostra llengua (amb l’excepció del bisbe de Tortosa) i que, per tots els mitjans possibles, estan contribuint a un genocidi lingüístic, Saó no ha rebut mai el recolzament dels bisbes. Per això en aquella entrevista, Josep Antoni Comes, a la pregunta de Vicent Boscà sobre quina va ser la reacció dels bisbes quan va eixir Saó, deia: “Ni se’n van assabentar. Vam enviar el primer numero al bisbe Jesús Pla i em va dir que no estava malament, però que hi havia una cosa que no li agradava i que si seguíem per eixe camí, malament”. El que no li agradava al bisbe Pla era una “noticia xicoteta sobre un jove que havien expulsat del seminari”. Els bisbes, segurament, volien una revista que utilitzara l’encenser amb ells i que no destapara cap actuació despòtica al seminari o a les diòcesis valencianes.
Però davant aquest “monitum” o advertència del bisbe Pla (“si seguíem per eixe camí, malament”), Saó va continuar pel seu camí. Com deia Comes pel que feia als bisbes i la revista, “no hi ha hagut cap relació”. I no per culpa de Saó: “No van fer res (els bisbes) per tindre-la, perquè els semblava una bogeria de tres retorets”. I a Josep Antoni Comes, els bisbes “mai m’han dit res en els anys que n’he estat director: ni per a felicitar-me ni per a renyar-me. I jo ben content; fèiem la nostra faena i no necessitàvem l’aval de la jerarquia per a fer una cosa que volíem fer”.
I és que Saó mai no ha pretès ser una revista eclesiàstica, sinó més aviat un mitjà que tracta temes d’Església i de País, sense caure mai en el clericalisme.
Entre els nombrosos col·laboradors de la revista, hi ha els catedràtics de la Universitat de València, Ramon Lapiedra, Antoni Ferrando o Albert G. Hauf, i també Joaquim Garcia Roca, Manuel Rodríguez-Castelló, Avel·lí Flors, Joan Francesc Mira, Ximo Puig, Enric Morera, Teresa Ciges, Daniel Climent, Vicent Àlvarez, Adolf Beltran, Alfons Cervera, Josep Franco, Jesús Huguet, Emili Piera. També van col·laborar en Saó amics ja traspassats com Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Cristòfol Aguado o Vicent Ventura. I també monjos de Montserrat com els PP Miquel Estradé, Lluís Duch, Ignasi Fossas i l’autor d’aquest article.
En l’actualitat, a més de poder trobar la revista en paper, també es pot consultar a través de la xarxa. Saó també ha publicat també diversos llibres relacionats amb l’Església i el País i quaderns de catequesi.
Una revista com Saó, que hauria de tindre el reconeixement, el recolzament i el suport dels bisbats del País Valencià, desgraciadament es manté només amb l’aportació dels subscriptors i la propaganda que inclou. Encara més: des de l’Església “oficial” o jeràrquica, Saó és vista amb suspicàcia com una publicació “sospitosa” pel seu compromís amb la nostra llengua i amb el nostre País. M’agradaria equivocar-me, però dubte molt que els bisbes del País Valencià estiguen subscrits a Saó. Com també no crec que els Seminaris de València, d’Oriola-Alacant, i de Sogorb-Castelló estiguen subscrits a Saó. Potser el de Tortosa i prou.
Cal recordar que l’arquebisbat de València té un setmanari anomenat “Paraula”, que malgrat el nom, està escrit íntegrament en castellà, i el bisbat d’Oriola-Alacant en té un altre, anomenat “Noticias Diocesanas”, publicacions (com les webs dels bisbats valencians, a excepció del de Tortosa), que marginen totalment la llengua de Sant Vicent Ferrer.
La revista Saó ha passat moments crítics degut a la situació econòmica, ja que aquesta publicació no rep cap ajuda ni té cap suport per part dels bisbats valencians. Per això cada nou número de Saó és com un miracle, ja que aquesta publicació continua, malgrat les dificultats i els entrebancs, fent saó mes rere mes, per una Església Valenciana de veritat. I és que com deia Comes, “Saó és una revista que si no existirà, l’hauríem d’inventar.”
Mon pare, gran amic de Josep Antoni Comes (com també d’Emili Marín i dels altres directors de Saó) ja l’haurà portat a la tertúlia dels dilluns del cel, amb Fuster, Sanchis Guarner, Ferrer Pastor, Burguera, Estellés…..
Amb la mort de mossèn Josep Antoni Comes i de mossèn Joan Llidó, amb pocs dies de diferència, ens han deixat dos preveres que creien en l’Evangeli, en una Església arrelada a la terra i en la defensa de la llengua i la cultura del País Valencià.
Com va dir Josep Antoni Comes en una interessant entrevista, “m’agradaria que Saó mantinga els dos pilars de cristianisme i valencianisme”, com continua defensant Saó 46 anys després de crear-se.
Espere que la missa d’enterrament de l’amic Josep Antoni Comes siga en valencià i no passe com en el cas del funeral de mossèn Francesc Gil Gandia (i segurament el de mossèn Joan Llidó), on l’arquebisbe Cañizares, malgrat que li van demanar que fera la missa en valencià, la va fer en castellà.
I una última cosa: enguany la Generalitat del País Valencià hauria de concedir a Saó l’Alta Distinció, juntament amb els directors que ha tingut. Seria una bona manera de celebrar el 9 d’Octubre, Dia Nacional del País Valencià, homenatjant així aquesta revista que, fidel i tenaçment, continua eixint cada mes, malgrat el nul recolzament que té per part dels bisbes valencians. I d’honorar Josep Antoni Comes, el primer director i fundador de Saó.
