Aquestes paraules serien com la síntesi del discurs de l’arquebisbe Vicent Enrique i Tarancón en la seua al·locució a la catedral d’Oviedo, el 10 de maig de 1964, hui fa 55 anys, en la seua entrada com a nou pastor d’aquesta diòcesi. Alguns havien dit que el nomenament de Tarancón com a arquebisbe d’Oviedo era “un regal enverinat”, ja que aquesta era la diòcesi espanyola més progressista i on la conflictivitat política i laboral del moment repercutia amb major intensitat en l’Església local. Però Tarancón va saber lidiar bé aquesta situació i portà a Astúries els nous aires conciliars del Vaticà II, que exigien un nou talant eclesial i pastoral.
Quan aquell 10 de maig de 1964 Tarancón arribà al carrer Uría, es dirigí a la catedral per tal de prendre possessió de la diòcesi. En la seua al·locució, el nou arquebisbe es va presentar així: “Jo no vinc en el meu nom, ni enviat per cap autoritat humana. Vinc en el nom del Senyor”. I continuà: “Perquè sóc un enviat de Crist, jo no he vingut a ser servit, sinó a servir”.
De la mateixa manera que el papa Francesc ens parla de les perifèries, Tarancón en el seu discurs també es mostrà sol·lícit pels qui no freqüentaven l’Església: “Jo em sent especialment responsable dels allunyats”. I manifestava així la manera com ell entenia el ministeri episcopal com arquebisbe d’Oviedo: “Vinc a servir-vos perquè vos estime”. Tarancón explicà aquest ministeri de servei, dient que “servir és la manera pràctica i eficient d’estimar, perquè l’amor autèntic es manifesta pel servei desinteressat, per l’entrega total”. Per a Tarancón, “estimar, definitivament, és donar-se”. I per això indicà que “l’amor a Crist es tradueix necessàriament en l’amor als hòmens, en el servei a tothom”. Tarancón va voler donar-se als asturians des del principi: “Sóc per a vosaltres. Sóc totalment vostre. Vos pertany el meu temps, la meua salut, la meua pròpia vida”. I continuava així el nou arquebisbe d’Oviedo: “Podeu exigir-me una entrega total i absoluta. Podeu exigir-me que m’oblide de les meues conveniències, dels meus interessos, fins i tot de mi mateix, per compartir les vostres angoixes, per a sentir en el meu cor i fins i tot en la meu pròpia carn, els vostres dolors. Podeu exigir-me que em gaste i em consumisca en el vostre servei”.
Tarancón arribava a Oviedo per servir aquesta diòcesi per amor i per això l’arquebisbe deia: “Jo he d’estimar tothom. He de servir tothom. He de sacrificar-me por tothom, sense reserves, encara que no sense preferències”. I és que Tarancón mostrava la seua predilecció, com ho va fer Jesús, pels més necessitats: “¿Vos pot estranyar que el vostre bisbe guarde les seues especials preferències pels qui major necessitat tenen de la consideració, de l’estima, de l’ajuda dels altres?”. Per això mateix l’11 d’abril del any passat, a Oviedo, en la inauguració de la Plaça Cardenal Tarancón, el P. Ángel García digué que Tarancón era un bisbe “proper als més desafavorits”.
L’arquebisbe Tarancón continuava el seu discurs aquell 10 de maig de 1964, afirmant: “Jo puc dir que són meues les malalties, les injustícies, la debilitat, els sentiments de tots els membres d’aquesta família asturiana que m’ha estat encomanada”. Tarancón volia que la seua presència ajudara a crear “un clima de comprensió i de justícia social” (una expressió prohibida pel franquisme) que defenguera “els drets sagrats de tots els hòmens”.
Tarancón no volia que buscaren en ell ni “un polític, ni un economista, ni un sociòleg. Humanament parlant vinc a vosaltres amb les mans buides”. I per això l’arquebisbe Tarancón deia que no li demanaren “el que no està a les meues mans concedir-vos”.
Però fidel al Vaticà II i preocupat per la justícia social, como havia remarcat en aquesta al·locució, Tarancón mostrava el seu desig d’una Església que no es desentenguera “dels problemes que afligeixen i angoixen als seus fills”. En el seu ministeri episcopal, Tarancón no buscava “avantatges humans” i mostrava el seu dret a no callar “quan el meu deure de bisbe m’impulse a parlar”.
Tarancón anunciava un Evangeli que s’havia de fer compromís amb la veritat i amb la justícia. I per això es lamentava quan “ens obstinem moltes vegades en fer un cristianisme còmode i egoista, pòlissa de seguretat que pot evitar-nos preocupacions”. Per això Tarancón denunciava aquells que havien deformat, “caricaturitzant-lo, l’Evangeli”, traient-li “tota la força expansiva a la vida de Déu que ens portà Crist”.
Finalment Tarancón recordava “la renovació interior de l’Església i de la vida cristiana” que ens portava el Vaticà II i mencionava els papes Joan XXIII, que convocà el Concili i Pau VI, que el portaria a bon terme. Tarancon també demanava als asturians a no “viure de records”, sinó a actualitzar el missatge de l’Evangeli.
L’al·locució de Tarancón a la catedral d’Oviedo acabava posant el seu “govern pastoral” en mans de la Santina “veritable ànima d’Astúries”, amb un gest significatiu: el nou arquebisbe va voler col·locar la imatge de la Mare de Déu de Covadonga presidint “el meu escut”.
L’endemà del seu discurs a la catedral, l’arquebisbe d’Oviedo va anar a Covadonga a celebrar la seua primera Eucaristia como nou pastor de la diòcesi d’Oviedo.
La presència de Tarancón a Astúries va ser una gràcia de Déu, ja que amb la seua presència conduí l’Església asturiana pels camins de la renovació conciliar i de la justícia social.
