CN | Vicent Ventura
La paraula “dacsa” és un arabisme que emprem en valencià per a identificar totes les varietats de la gramínia “Zea Mays”, que no coneixíem fins que en el segle XVI es va importar d’Amèrica. En el segle XV s’havia portat unes primeres varietats des de Bahames que, ni van agradar, ni es van aclimatar al nostre clima mediterrani.
Des de llavors és un producte que va quedar lligat a la nostra cultura i tradicions per sempre. Diuen que és el porc agrícola, perquè d’ella també s’aprofita tot, donant origen a quantitat de productes i usos diferents. És una herbàcia que arriba fins a uns 2,5 metres, de tija grossa, el canyot, de grans fulles estrets i allargades, el dacsó, que junt amb el canyot són un magnífic farratge, i també s’extrauen diversos productes químics. És unisexual, pel que té una flor mascle, en la punta del canyot, que forma cabelleres d’estams plens de pol·len, i flors femenines implantades en la part mitjana i superior de la tija agrupada en espigues protegides per unes baines, les pallorfes, que deixen veure les cabelleres formades pel final dels estigmes, el “pel de panolla”, que arreplegaran este pol·len i faran que germine en forma de grans sobre el espigó, i que constituïxen la panolla.
Cadascùn dels fulls de la pallorfa se diu palloc, i de ells es feien les famoses “márfegues” (o siga, matalafs de tela ratllada farcits amb ells en compte de llana, que eren usats en les cases de camp o en les dels més pobres), o que s’usaven per a tirar en els estables al sòl per a fer de llit als animals de tir fent fem, aconseguint un fem de primer orde per als camps.
El pèl de panolla en forma d’infusió, és molt diürètica, i s’empra per a alleujar i curar les irritacions de les vies urinàries i les infeccions de veixiga, o siga, per a fer pixar.
L’espigó es guardava amuntonat o ensacat per a servir a l’hivern per a fer foc i calfar la casa, o fer funcionar les “cuines econòmiques” junt amb el carbó, o les estufes de ferro. Eren fàcils d’encendre i feien un bon foc. Abans de l’aparició del paper higiènic, també cobrien esta labor tan convenient en els excusats dels llauradors durant segles.
El gra, la dacsa, és extremadament ric en midó, líquids colorants, vitamina A i proteines diverses. És un ric aliment emprat també en ramaderia i avicultura, i d’ell s’extren diversos rics olis vegetals i una farina anomenada “maizena” ideal per a confiteria i règims alimentaris, i molt rica per a sopes i papilles infantils.
Hui hi ha moltes varietats, algunes híbrides i inclús transgèniques, que produïxen més i són mes fàcils de cultivar. És una bona excusa per als grans sembrats de les multinacionals que a poc a poc ens van enverinant amb els seus meravellosos cultius. Però la dacsa en Castelló era un més dels cultius tradicionals en xicotetes explotacions, moltes d’elles inclús d’autoconsum pel propi llaurador.
Es plantava cada any amb les llavors reservades de la collita anterior pròpia, o que s’havia intercanviat amb les d’altres llauradors de poblacions pròximes per a anar augmentant la riquesa genètica i la producció no envellira i minvara, i unes vegades complementava uns cultius i altres era ella la suplementada. Es podien fer dos cultius diferents, de varietat primerenca, plantada a principis d’abril, o tardana sembrada al maig o inclús juny i arreplegada al principi de la tardor.
Per a aprofitar al màxim la terra, els llauradors solien plantar en el propi dacsar, junt amb cada canyot, una mata de bajoqueta, hui quasi desapareguda com a varietat, anomenada “fesol de careta”, que aprofitava el canyot per a emparrar-se per ell durant el cultiu, i que era sega al final del mateix junt amb el canyot per a ser usada com a farratge pels animals.
Era un tipus de bajoqueta molt especial per al arròs caldos, a què donava un sabor i un color molt especial i apreciat. El pitjor era quant calia anar a agafar-la en ple estiu, el que significava eixir del dacsar ple de picors pel pèl de la dacsa i perquè les fulles són molt aspres i apegaloses.
En ple mes de juliol, les varietats de dacsa primerenca estaven granant, però molt tendres, pel que els xiquets disfrutàvem quan els nostres pares portaven a casa algunes espigues tendres per a torrar. Resulta difícil oblidar eixe perfum d’estiu que omplia tota la casa quan estaven en el foc, i el seu deliciós menjar, que disfrutàvem rosegant fins a arribar al encara tendre espigó.
Després parlarem de més costums lligats al cultiu de la dacsa i la nostra cultura.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
