Com heu aconseguit integrar tres generacions de músics en el mateix projecte?
Mari: Hem aconseguit integrar tres generacions al grup Carraixet amb molta il·lusió i aquesta il·lusió va partir del nostre pare. Era el seu somni que perdurarem en el temps, i jo crec que el secret és que som una família. Bo, no crec que siga cap secret (riu). Tota aquesta cultura musical l’hem gaudit des de ben menudes, els nostres avis ja eren músics. Eixe ambient musical que es va crear en la llar de la casa va influir en nosaltres per a l’amor a la música. Les nostres filles estan encantades de formar part d’aquest projecte i cinquanta anys són molts anys.
Vane: Hem integrat tres generacions quasi sense donar-nos compte perquè no hi ha un projecte musical i a banda la família, està tot una mateixa cosa.
En cada reunió familiar, que no són poques, ens fiquem a tocar, a cantar. Les persones més menudes de la casa ja porten la música i van preparant el projecte sense pensar-ho.
Molts valencians/es van descobrir la història de la bomba que vos posaren pel documental. Que ha suposat per a vosaltres?
M: El documental “La bomba Carraixet” per a nosaltres va ser molt important perquè va reflectir una època. La transició que va ser molt dura amb moltes agressions, i eixa reflexió està molt bé per a la gent jove, la gent que igual no sap el difícil que era cantar en valencià en aquella època.
Conta un poc el que va passar. Estàvem actuant a final d’una manifestació molt gran en les Torres de Serrans. Al costat teníem la nostra furgoneta i dins la nostra mare i la meua germaneta menuda. De sobte vingué un “uelet” que va veure que estaven col·locant una cosa baix de la nostra furgoneta. Avisà a la policia i efectivament ens havien ficat 9 explosius.
Jo recorde que va ser molt emotiu perquè la gent començà a cantar “Estem amb Carraixet” i no es va apartar de la furgoneta, no se’n va anar ningú. Recorde molt que a pesar d’haver-hi molta gent el silenci que sentia.
Al final es va parar l’actuació i es van desactivar les bombes. L’endemà com si no hi haguera passat res. En la premsa es va silenciar.
V: Va ser una cosa molt grossa vam patir molta violència. Això va passar quan jo tenia quatre anys, però hem continuat patint agressions, per ser músiques i per ser dones.
Nosaltres ho hem parlat en les reunions familiars i ho contaven com una anècdota, com si contares que has caigut un bac.
Recorde que durant la gravació del documental jo no ho podia contar, o em ficava a plorar sense parar, pensant “que fort ens van ficar una bomba”. Fins que no ha arribat el moment en el qual algú ho ha escrit, ho interioritzes i normalitzes la violència i això és el que no s’ha de fer.
S’ha criticat que els grups en valencià sempre tenen un discurs polític, però és que tocava tindre un discurs polític perquè estava prohibit cantar en valencià. És una bona reflexió per a la gent jove, perquè sàpiguen que si ara s’omplin els concerts i està ple de grups en valencià és per tot el treball que des de la transició s’ha fet per a trencar eixes prohibicions.
Podríem dir que aquest documental ha servit de cura, per a curar una ferida que teníem.
Quina altra anècdota destacaríeu dels vostres 50 anys de trajectòria?
M: Anècdotes de Carraixet hi ha moltíssimes. Recorde que en un poble que la plaça estava de gom a gom hi havia un home en primera fila que cada vegada que tocava el meu instrument, que és el fiscorn, m’increpava, però no sabia que dia. En passar el concert en un moment vaig poder sentir que dia “impostora, estàs fent playback”. Aleshores en acabar la cançó vaig baixar i li vaig tocar en la seua cara i es va quedar blanc. Clar tot això ho dia perquè fa quaranta anys no era normal que una dona tocarà el fiscorn, un instrument ‘d’homes’.
V: Recorde una que anàrem al Marroc i va ser tan ‘xulo’, veure les nostres arrels i influències àrabs, com connectàrem amb el públic. Va ser un públic tan jove i fantàstic, és com si tocarem en Massalfassar, al costat de casa.
Quina considereu que ha sigut la fita més gran com a grup?
M: La fita més gran crec que ha sigut durar cinquanta anys, això és molt difícil.
Una altra fita ha sigut el treball de recuperació del nostre patrimoni cultural. Quan érem xicotetes amb la família anaven als pobles i buscàvem a la iaia o al iaio més vellet perquè solien tindre una riquesa de cançons populars que una vegada morien, eixes cançons es perdien. Pense que aquesta tasca de recuperació va ser important, perquè després les gravàvem en el disc i vam recuperar moltes cançons que anaven a pedres.
V: Contribuir a fer que la llengua es normalitze dins d’un escenari. Encara que nosaltres ens hem atrevit a cantar versions d’Scorpions, Statu quo… En eixa dècada va ser molt mal vist pels “puretes”, ens van criticar molt. També en eixa època anaven vestides molt “glam” i pareix que no estava ben vist que una persona de la cultura valenciana no anara, per exemple, en una samarreta de quadres. Tot això no es va valorar, però crec que vam ajudar d’alguna forma a trencar en tots eixos complexos perquè en valencià es pot fer absolutament de tot.
A més per nomenar altres fites com trencar els estigmes de què siga’m dones als escenaris i que toquem instruments, alguns masculinitzats damunt dels escenaris i fer activisme també darrere dels escenaris. Ara anem cap altre estigma que volem trencar i és que som un grup de dones madures damunt d’un escenari, els “Rolling Stones” estan, però Carraixet també pot estar ací quan siga’m majors.
Que penseu de la situació actual de les dones als escenaris?
M: Les dones als escenaris, després de tota la guerra que hem donat les activistes encara continuem podent veure concerts subvencionats per diners públics, sobretot els ambients dels nostres, la gent d’esquerres, la gent progressista, amb dinàmiques patriarcals damunt d’un escenari.
Per una part els programadors que no aposten per nosaltres, perquè músiques hi ha moltíssimes i les dones hem treballat per a donar-li accés als programadors, però continua existint una resistència o privilegi o forma de comoditat.
El que no pot ser és que encara existeixen grups on son tot homes. Pense que totes i tots tenim una responsabilitat damunt dels escenaris. Estem creant cultura i són temes transversals perquè som referents de gent molt jove. Si les xiquetes no veuen dones damunt d’un escenari mai podrem trencar això.
Nosaltres som un grup sempre paritari; així i tot, analitzant el panorama hem decidit que serem un grup únicament constituït per dones i d’alguna manera suplim referents per a aquestes futures músiques.
Veurem pròximament un nou disc de Carraixet?
M: Sí, estem produint en un nou disc que es dirà “50 anys Carraixet”. Estem molt il·lusionades perquè farem cançons que hem compost nosaltres. Comptem amb Teresa Núñez, al baix; després a les cordes Isabel Láuzara, a la guitarra, i a la bateria Eva Català. Crec que fem un grup molt potent perquè són molt bones i estem il·lusionades. Estem fent un disc molt nostre, molt autèntic de Carraixet i col·laboraran les generacions més jóvens de la família.
V: Per una part tindrem el nou disc, però, per altra part, també tindrem el dia 18 de desembre al Teatre Principal de València la presentació de “50 anys Carraixet”. A més Toni Mercader, el nostre biògraf, ens està fent un llibre i volem que aquest 2022 siga un any de celebració dels cinquanta anys de Carraixet. Esteu totes i tots convidats.
