El passat diumenge, dia 14 de 2019, es va celebrar un esmorzar homenatge al nostre amic i col·laborador Vicent Ventura.
Foren els membres de la seua quinta els qui organitzaren la celebració. Es pronunciaren unes paraules en el seu record, Rafael Estrada va recitar un poema dedicat a ell i, després, tots els assistents entonaren l’himne de la quinta.
Va ser un acte molt emotiu i el record de l’amic es va fer ben present.
Els seus amics de quadrilla li dediquen aquests senzills versos i un recull de fotografies acompanyades de quatre línies.
A Vicent Ventura, in memoriam, per Tobies Grimaltos
Havies torejat la mort moltes vegades.
T’havia deixat fondes ferides,
ben difícils de guarir.
Sabies com les gasta la fortuna,
i tanmateix, el teu cor, malalt,
era tan gran que tot li ho perdonaves.
Però la mort era tossuda
més tossuda que no tu.
Les seues banyes eren llargues
i, finalment, s’ha fet amb tu.
Recordarem per sempre més
la teua lluita, el teu ferotge resistir.
Les teues insadollables ganes de vida,
la teua bonhomia, que ens ha embadalit.
Et recordarem per sempre, amic Ventura,
la teua enorme curiositat,
la teua saviesa, el teu bon tarannà;
com feies glops grans a la vida,
com era de gran la teua generositat.
Et recordarem per sempre més,
estaràs sempre amb nosaltres.
No et càpiga dubte, així serà.
Tobies Grimaltos
Ens coneguérem de ben menuts, per Valerià Benetó
Ens coneguérem de ben menuts, jugant a baló pels bancals que es quedaven per treballar pels voltants del camp de futbol, canviant-nos tebeos, jugant a la trompa sota els plataners de l’estació, enfront del Mercat. Ja ens coneixíem quan coincidírem als Hernández, allí la vida ens va donar les primeres mostres de com de difícil seria tot. L’escola seguia un sistema de classificació peculiar: els deu primers vivien …bé, mentre que la resta, nedava desesperadament per morir a la vora, els era molt difícil superar eixa barrera psicològica. Tu, que no havies nascut per a ser dels deu primers, trencaves tots els esquemes, sabies tot de tot, tenies intel·ligència i intuïció, resolies els problemes matemàtics com si d’un joc es tractara, estaves sobradament capacitat, però ser dels triats… no anava en els plans d’algù… Recorde que un dia, donant geografia, et posares el primer de la classe, et resultava fàcil mantenir-te, però, mentre que als de darrere teu els preguntaven que situaren les capitals gallegues en un mapa mut dibuixat a la pissarra, a tu et va tocar situar Betanzos…i no ho encertares, ja no recorde quins pobles més hagueres de situar, però ja et dic que gens fàcils. Et va passar com a aquell de l’acudit:
—Cómo se llaman los habitantes de Japón?
—Japonéses —va dir un.
—Muy bien —acceptà qui preguntava.
—Y tu —es va adreçar a un altre—, dime cómo se llaman los habitantes de Japón, pero con nombres y apellidos.
No tingueres dificultats en estudiar, però havies de treballar, i ho feres en tot el que et sorgia, coincidírem en algunes tasques. Fores empresari, has tingut sempre el cap molt ben moblat, però t’ha mancat la sort, sobretot en esta darrera etapa, hospitals, operacions, convalescències…ha estat dur… ho hem vist, però, sempre de visita… com la darrera, que per cert ja no la vaig poder fer. Quedàrem en veure’ns al llarg de la setmana, i digueres: “Dilluns no, dimecres tampoc”. Per la meua part era dimarts i dijous quan no podia ser . Serà divendres, i resulta que estàs ingressat, van a operar-te…i ja no tornes…Xe!!!… no havíem quedat que d’esta setmana no passava?
Reatillo, Bicorp, Joan Olivert, els Juniors, el que hagués calgut per a canviar la sort dels que venien darrere, passejades per la plaça, converses al Garrido —quantes vegades hem tancat el bar!—. Has procurat sempre per la quadrilla, fins que has pogut. Entrares en política i no ens vàrem distanciar com a amics, no importava on hagueres militat, ens unia el gust per la fotografia i la història; són, i ho saps, bones les teues fotos, com bons ho són també els escrits de “Memòries de poblet”. Farem, intentarem, millor dit, conservar-los divulgar-los…
No, no has tingut molta sort, però, jo crec que això s’ha acabat, veurem a partir d`ara, perquè hi ha molt que mostrar, treballar i difondre, perquè sinò, qui ho ha de fer? Qui t’ha tractat, et trobarà a faltar, qui no ho ha fet, no es pot imaginar el que s’ha perdut , perquè jo em pregunte: Es pot ser més feliç, més agraït que tu, cada volta que t’hem visitat?, sempre ens has considerat i apreciat, sempre ens has fet creure que alguna cosa bona ens estava passant…I tant!, comptar amb la teua amistat.
Valeriá Benetó
