Aquest 2019 es compleixen 90 anys de l’ordenació presbiteral de Vicent Enrique i Tarancon, 50 de la seua creació com a cardenal i 25 de la seua mort.
I hui, 14 d’abril, es compleixen 73 anys de l’entrada del bisbe Tarancon al bisbat de Solsona. Aquell plujós diumenge de Rams, Tarancon prenia possessió de la diòcesi tot oferint-se als seus diocesans com a “padre, pastor y amigo”.
Encara recorden alguns que el van conèixer, la intel·ligència i la capacitat de treball incansable de Tarancon: “Ens ha arribat la tramuntana”, deien d’ell els capellans del bisbat. I també: “Quan alguns hi van, ell ja en torna”. Tarancon va ser molt feliç els 18 anys passats al bisbat de Solsona: “Era el lloc adequat per a mi”. I això que molts van considerar el seu temps a la diòcesi com una mena de càstig per la seua pastoral: “El nostre pa de cada dia”.
Un mes després de la seua entrada al bisbat, Tarancon va escriure una pastoral “explosiva” en la qual qüestionava la “pau” del franquisme: “Oficialmente estamos en paz, (pero) ¿no es verdad… que acabada la guerra hace falta todavía ganar la paz?”. El bisbe Tarancon veia que, malgrat l’anomenada oficialment la “pau” de Franco, “ahora ni hay paz internacional, ni paz política y social, a pesar de la paz más aparente que real que celebramos”. Tarancon desaprovava “las injusticias del régimen capitalista” i lamentava “que después de la guerra, el egoismo ha crecido en el corazón de los hombres”. El bisbe de Solsona també denunciava públicament els qui “hacen grandes negocios sin reparar en la justicia” i els qui s’aprofitaven de la situació de penúria per fer “una ganancia ilícita”. Com no podia ser d’una altra manera, el govern franquista (acostumat a tindre bisbes dòcils al Règim), qualificà Tarancon de “obispo rojo”.
De nou, el 1950 Tarancon escriví una altra pastoral: “El pan nuestro de cada dia”, un text valent i profètic, on el bisbe de Solsona eixia en defensa de la gent de la zona minera del Llobregat, que passava gana: “No podemos callar. No debemos callar por más tiempo….parten nuestro corazón las angustias y estrecheces que sufren nuestros hijos y un deber ineludible pone la pluma en nuestras manos”, deia la pastoral, on Tarancon denunciava la manca de pa en temps de l’estraperlo. El jove bisbe Tarancon va escriure la pastoral “para defender el derecho de los padres y de los obreros a comer pan en abundancia y cuanto necesiten para llevar una vida digna y humana”.
Tarancon havia trucat diverses vegades a l’Adminstració per tal de trobar una solució a la fam que patia la gent del seu bisbat. Però davant la inoperància dels dirigents franquistes, Tarancon, veient que trobava totes les portes tancades, va decidir escriure aquesta pastoral. En el seu text, Tarancon afirmava encara: “Para quien tiene dinero abundante, y no son pocos los que se han enriquecido desaforadamente, no existen privaciones…..(però) hay muchas familias que carecen de los alimentos indispensables. Hay muchos padres que no pueden dar pan a sus hijos”. La pastoral, com era d’esperar, va enrabiar el govern de Franco, però Tarancon solucionà el problema i la gent va tindre pa. De fet, quan alguns es preguntaven com era que Tarancon estava tants anys en una diòcesi menuda, el nunci contestava: “Hasta que el gobierno no digiera el pan”, en al·lusió a la pastoral de Tarancon “El pan nuestro de cada dia”, “el obispo Tarancon no saldrá de Solsona”.
En aquesta diòcesi, on Tarancon hi passà 18 anys, el bisbe valencià també es va destacar per la defensa de la nostra llengua, en un temps de repressió i de dictadura, on el català estava prohibit i perseguit. Així per exemple, Tarancon assumí personalment la defensa de la revista l’Infantil, per evitar d’aquesta manera problemes de censura del govern franquista. A més, quan un capellà de Cervera va ser amonestat pel governador civil per predicar en català, Tarancon, que era un home de fets més que de paraules, li digué al mossèn: “No patisca; aquesta nit aniré jo mateix a fer el sermó. Jo vaig pujar a la trona, i com si no passara res, vaig predicar en català”.
Com ha dit l’abat Josep Mª Soler, Vicent Enrique i Tarancon va ser “un dels bisbes europeus que millor havia assimilat les directrius del Concili i, alhora, el millor portaveu de la renovació de l’Església i de la reconciliació de la societat”.
Tarancon va ser veritablement un bisbe de l’“aggiornamento”, que va impulsar la reconciliació entre els espanyols i va defensar la independència de l’Església i l’Estat. Per això en la missa d’entronització del rei Joan Carles, el 27 de novembre de 1975, Tarancon deia: “L’Església no patrocina cap ideologia política, ni determinarà quines autoritats han de governar-nos”.
Tarancon també demanava perdó pel paper de l’Església durant la guerra civil. Així en el seu discurs amb motiu de la concessió del Doctorat Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València, el 1994, Tarancon afirmà: “L’Església, que havia segut bel·ligerant en la guerra civil, recolzant el Règim dels vencedors, havia d’ajudar el poble en la seua evolució i proclamar la reconciliació dels espanyols”. Per això l’Assemblea Conjunta bisbes-capellans, de 1971, presidida per Tarancon, en ple franquisme, proclamava: “Reconeixem humilment i demanem perdó perquè no sempre vam ser veritables ministres de reconciliació en el si del nostre poble dividit per una guerra civil”.
Tant de bo els bisbes actuals foren com Tarancon: bisbes del Vaticà II, sense estar lligats a una opció política i defensors dels més desvalguts. Bisbes capaços d’escoltar, més que de parlar, oberts per acollir tothom, sense condemnes ni exclusions. Bisbes capaços d’afavorir la convivència i de defensar els drets humans i la justícia social. Bisbes capaços de denunciar la mentida, la hipocresia i la corrupció.
