Aquella vesprada grisa i freda declinava i prompte deixaria pas a la nit. La frescor dels rius Xúquer i Albaida s’estenia agradablement pel terme. Deixava de sentir l’estrofa de la puput, el cant de la merla, el brunzit de les moscardes, i començava a escoltar l’udol dels mussols, el carrisqueig dels grills i el revol de les rates penades.
Durant la nit, quan el silenci més absolut s’apodera del poble i el camp, l’aire fresquet nocturn es veu envaït per estranys sons gemegosos, sospirs profunds i notes estridents aparentment sobrenaturals. Són els crits dels rapinyaires nocturns que ressonen en la nit, tètrics i esglaiadors per a les orelles humanes. Entorn d’estos ocells tan útils per al camp s’han teixit nombroses creences populars.
Em trobava als peus de les ruïnes de la vella torre musulmana del Castellet, símbol i referent de tots els habitants del poble de Castelló. Entre aromes de romer i timonet barrejats amb brises de terra humida i resplandors fugaços de rellamps llunyanys, vaig descarregar el meu equip fotogràfic.
Han sigut moltes les jornades a la recerca dels animals salvatges, i ara havia arribat al lloc on tenia controlada una parella de mussols, uns del meus ocells preferits.
Mentre vaig preparant el material i gràcies al lloc on em trobe, vénen a la meua memòria records tenebrosos, obscurs i misteriosos que em contaven els majors sobre l’auela Pinta, una dona vella i lletja que vivia en una cova. Segons diu la tradició oral, esta mena de bruixa era molt sabuda, coneixia molts secrets de la natura, com ara els remeis de les herbes que ella… continuar llegint
