La crisi entre Ucraïna i Rússia, que pot desencadenar una guerra de conseqüències imprevisibles, em recorda la crisi dels míssils, l’octubre de 1962. Aquell mes d’ara fa 60 anys, esclatava una explosiva crisi, amb l’enfrontament de la Unió Soviètica i dels Estats Units, i que va significar l’episodi més greu de la Guerra Freda.
L’origen d’aquella tensió entre aquestes dues superpotències nuclears, va estar ocasionat per la instal·lació, per part de la URSS, d’unes plataformes de llançament de míssils soviètics en territori cubà.
El papa Joan XXIII, que havia inaugurat el Concili uns dies abans que esclatara aquest conflicte i que seguia els esdeveniments preocupat pels perills d’una tercera guerra mundial, va saber aprofitar la crisi dels míssils cubans, per intentar un diàleg entre la Unió Soviètica i els Estats Units. Ja al començament del seu pontificat, Joan XXIII havia tingut una gran preocupació per la pau i havia obert una relació epistolar cordial, amb Kennedy i amb Khruixov. El setembre de 1961, un mes després de la construcció del mur de Berlín, Joan XXIII ja va fer una crida a la pau i al desarmament i Khruixov va lloar públicament les paraules del papa Roncalli, agraint-li la seua contribució a favor de la pau. També Kennedy, a l’inici del Concili, havia enviat una carta al papa, valorant positivament el Vaticà II, pel fet que promouria “la causa de la pau i la comprensió internacional”.
Durant aquells dies de tensió, un grup pacifista de periodistes i acadèmics soviètics i americans, es trobaven reunits a Massachussets en unes jornades de treball. El 22 d’octubre van escoltar el missatge televisat de Kennedy, on mostrava les fotos de les basses cubanes i on anunciava el bloqueig a Cuba.
En aquest grup hi havia com a observador el P. Fèlix Morlion, rector de la universitat romana Pro Deo, que va proposar la conveniència de la intervenció del papa Roncalli, per trobar una eixida a la crisi dels míssils. Morlion mateix va contactar amb el Vaticà i així començà el paper decisiu de Joan XXIII, per solucionar aquest moment de tensió entre les dues superpotències.
Kennedy, que valorava molt la mediació del papa en aquest conflicte, exigia no només el desmantellament de les rampes de llançament de míssils, sinó també el cessament del subministrament militar soviètic a Cuba. Per la seua part Khrusxov va fer saber al Vaticà, que cessaria l’enviament de material bèl·lic a Cuba, si els americans posaven fi al bloqueig naval de l’illa.
Els contactes de la Santa Seu van ser decisius, pel fet que el Vaticà no tenia relacions diplomàtiques ni amb la URSS, ni amb els EEUU. Confiat que la seua intervenció no seria mal vista pels dos presidents, el 25 d’octubre, Joan XXIII dirigí un missatge “a tots els hòmens de bona voluntat”, text que prèviament havia enviat a les ambaixades soviètica i americana a Roma i on demanava l’inici de les negociacions per a posar fi al conflicte. El 26, Khruixov va enviar una carta a Kennedy, on proposava un debat sobre desarmament i on demanava que Cuba no fóra envaïda per les tropes americanes. Kennedy per la seua part, responia prometent que cessaria el bloqueig a l’illa, si la URSS treia les rampes de míssils soviètics. Finalment, el 28 d’octubre, Khruixov acceptava la proposta de Kennedy.
Segons el P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador, “sembla que la intervenció del papa, va influir més en Khruixov”. De fet, el president soviètic va arribar a dir que “la crida del papa va ser un autèntic raig de llum”. Per això va enviar a Joan XXIII una felicitació de Nadal on remarcava el paper del papa, “per tal que puga seguir esforçant-se a favor de la pau”.
I és que el papa Joan era un artesà de la pau i per això sabia establir contactes per afavorir un món més pacífic. Si el març de 1962 havia rebut Jaqueline Kennedy, esposa del president americà, l’abril de 1963 rebia Alexis Adjubei, gendre de Khruixov (i corresponsal d’Izvestia a Itàlia) i la seua esposa Rada.
Amb goig per la seua contribució en el diàleg entre la URSS i els EEUU, i pensant què podia fer a favor de la pau al món, Joan XXIII va decidir escriure l’encíclica Pacem in terris, que apareixeria el 1963.
El papa bo, amb la seua manera de fer i de ser, va evitar, ara fa 60 anys, un enfrontament bèl·lic de conseqüències imprevisibles, ja que les dues superpotències volien utilitzar la raó de la força, en compte de la força de la raó.
Tant de bo ara, 60 anys després de la crisi dels míssils, també s’arribe al diàleg que evite una guerra de conseqüències imprevisibles.
