Aquesta és l’exhortació que Sant Pau donava als cristians de Tessalònica (2Te 3:10), unes paraules que m’han fet pensar en el cas, prou conegut, d’alguns funcionaris i alts càrrecs del Parlament de Catalunya que, amb un indignant esquema de retribucions, cobren el 100% del seu sou sense treballar, sense que posen els peus al Parlament. És el que es coneix com a llicència per edat, i que fa que aquests privilegiats, tinguen un sou que oscil·la entre 4000 i 10000 euros mensuals.
Aquesta paradoxa és més pròpia de règims feudals que d’una democràcia parlamentària, ja que els privilegis escandalosos d’aquests funcionaris no els tenen, ni de lluny, la majoria dels ciutadans, que amb penes i dificultats han d’arribar a final de mes.
Aquest cas, del tot immoral, em recorda l’anècdota d’un home que va anar a una finestreta de l’administració i la trobà tancada, i preguntà a l’uixer: “Que aquesta vesprada no treballen?”. L’uixer li contesta: “No; aquesta vesprada no vénen; quan no treballen és al matí”. I també una anècdota del papa Joan XXIII, quan un dia li preguntaren: “Sant Pare, quanta gent treballa al Vaticà”. I el papa Roncalli, amb bon humor, respongué: “Més o menys, la meitat”.
Quan hi ha tantes i tantes famílies que no poden arribar a final de mes i que fins i tot necessiten anar a Càritas i als bancs d’aliments per poder donar de menjar els seus fills, resulta escandalós que, durant tants anys, aquests funcionaris hagen cobrat un sou (no gaire modest), sense xafar el seu lloc de treball. Però també resulta del tot immoral l’actitud dels polítics que han mirat cap a una altra banda, permetent aquest abús. Sort dels periodistes del diari Ara, que han posat al descobert aquesta indecència.
Sant Pau, a la Carta als Tessalonicencs, denunciava l’actitud d’aquells que vivien desvagats, i els demanava que feren com ell, que amb penes i fatigues treballava “nit i dia, per no ser una càrrega a cap de vosaltres” (2Te 3:8). Per això l’apòstol dels gentils demanava als desvagats, “que treballen per poder menjar el pa que ells mateixos s’hauran guanyat” (2Te 3:12).
Quan el 2010, David Fernández (que anys més tard seria diputat al Parlament de Catalunya), assistí a una reunió al Palau de la Generalitat, es trobà amb els seus interlocutors i amb una taula ben parada de cafè i pastes. Li van oferir un cafè i va respondre que no en volia. Li van dir si volia alguna altra cosa i respongué que tampoc. Aleshores li van demanar si feia dieta. I David Fernàndez digué: “No és qüestió de dieta, és qüestió de principis i no estic acostumat a menjar a costa de l’erari públic”.
El cas de la llicència per edat d’aquests privilegiats, com ha escrit l’amic Vicent Partal, (Vilaweb, 17 de gener de 2022) mostra “l’allunyament entre la classe política i el carrer i la despreocupació amb què s’agafen el seu tren de vida”. I és que aquestes persones “no tenen gens de consciència sobre fins a quin punt són privilegiats”.
Per això, com deia Sant Pau, “qui no vulga treballar, que no menge”.
Aquest cas s’ha repetit a la Sindicatura de Comptes, que “també prejubilà amb el 100% del sou” (La Vanguardia 19 de gener de 2022).
Per altra part, tan greu han estat aquests sous, com els nou mesos de traves que el Parlament ha posat a la periodista Núria Orriols per aconseguir la informació que havia demanat, davant la seva insistència i perseverança, amb retards. I és que no és cap broma que el Parlament haja pagat durant anys i anys, 1,7 milions d’euros anuals a funcionaris que ja no hi treballen, amb dos exsecretaris generals acollits a aquest règim, que han cobrat més de 10000 euros al mes per no posar els peus al Parlament.
Finalment, crec que seria hora de revisar (i corregir) els sous escandalosos de diputats, senadors, alcaldes, ministres, presidents de comunitats autònomes o l’assignació que rep el rei d’Espanya i la família real. Crec del tot immoral que el president del govern d’Espanya cobre (després d’apujar-se el sou un 2%), cada mes, 7211,84 euros (Levante, 29 de desembre de 2021). I que les tres vicepresidentes del govern d’Espanya (i ministres) Nadia Calviño, Teresa Ribera i Yolanda Díaz, cobren cada mes, 6778 euros, que és un milió (al mes) de les antigues pessetes. O que el president de la Generalitat de Catalunya tinga un sou anual de 130250 euros. I el president del País Valencià en tinga un de 83648 euros. I que els diputats al Parlament de Catalunya cobren cada mes 2921,82 euros (a part dels complements que els pertoca per ser portantveus o presidents de comissió). I que els diputats al Congrés tinguen un sou base de 3050,62 euros al mes.
Davant aquestes xifres astronòmiques que no tenen, ni de lluny, els mestres, infermers, fusters, llauradors, paletes, periodistes, botiguers i forners, ¿encara ens estranyem de la desafecció que molts ciutadans tenen pels polítics?
Els beneficiaris d’aquesta jubilació daurada, haurien de recordar el salm 48: “No et preocupes, si un home que es fa ric converteix la sa casa en un palau; quan es muiga no se l’endurà; no el seguiran les seues riqueses”.
Els polítics (de tots els partits) ja tarden en demanar perdó per haver mirat cap a un altre costat, permetent aquests sous indecents, mentre milers de famílies malviuen amb un salari que no els permet arribar a final de mes.
