Aquest era el títol d’un article de Joan Fuster, de 1984, on l’escriptor de Sueca feia una reflexió a partir d’aquesta dita que mon pare li havia contat: “De palabra dada y de barranco hondo, si no me está a cuenta me’n torno”. Fuster escrivia: “Sempre s’ha dit que la paraula és l’home. O siga: un home de paraula ha estat tradicionalment, algú que manté els seus compromisos pactats de viva veu. El fet pertany a la mitologia jurídica del món rural. Ara: el món és dels espavilats i els tractes, sovint s’evaporen. Basta llegir el diari per comprovar que el nostre mite rural de la “paraula és l’home”, avui més que mai és una fal·làcia. Ni que siga davant el notari. Si no me está a cuenta, me’n torno”.
He recordat aquest text de Fuster, degut a l’actitud (de vodevil o de tragicomèdia) dels diputats independentistes del Parlament de Catalunya, amb motiu de la retirada de l’acta de diputat del Sr. Pau Juvillà. I és que Junts per Catalunya havia fet la promesa electoral de mantindré l’escó de qualsevol diputat, enfrontant-se i plantant cara al que calguera. El vodevil va arribar a l’esperpent, quan la setmana passada es va fer un ple del Parlament per debatre sobre l’acta del diputat Juvillà, quan des de la setmana anterior se sabia que aquest diputat de la CUP, ja no ho era de diputat.
Els partits independentistes van dir que desobeirien i assumirien les conseqüències i que es defensarien els diputats, davant l’embat de la JEC. I no només ara. La tardor de 2017, el polític d’ERC, Sr. Roger Torrent, va afirmar que “el qui tinga por, que s’aparte”, en relació amb el referèndum de l’1-0 i les seues més que possibles conseqüències penals i judicials. I pel contrari, el president del Parlament, Sr. Roger Torrent, va acceptar el dictamen de la justícia que retirava l’acta de diputat al president Quim Torra. El mateix Quim Torra, que repetí, una vegada i una altra que la justícia no li trauria l’acta de diputat, ni tampoc no podria inhabilitar-lo de president de la Generalitat (perquè va ser elegit pel Parlament i no per la justícia), no va “apretar”, ni es va enfrontar a l’estat, continuant votant al Parlament després de la seua inhabilitació i desobeint la justícia. I després d’inhabilitar-lo com a president, en compte de quedar-se a palau com a president, va eixir del palau de la plaça de Sant Jaume, sense oposar cap mena de resistència.
Per la seua part, la Sra. Laura Borràs, que criticà durament el president del Parlament, Sr. Roger Torrent, per acceptar que li fóra retirada l’acta de diputat del president Quim Torra, ara ha fet el mateix que el seu predecessor, acceptant el dictamen de la JEC, que ha retirat l’acta de diputat del Sr. Pau Juvillà. Per això, com, molt encertadament ha dit l’amic Vicent Partal, “per evitar una inhabilitació jurídica” que duraria un temps, “Borràs s’ha inhabilitat políticament”. I és que “ella i el seu partit, Junts per Catalunya, havien dit i defensat que eren diferents d’ERC i que farien les coses d’una altra manera. I no ha estat així” (Vilaweb, 7 de febrer de 2021).
El mateix podem dir de les promeses dels partits independentistes d’alçar la DUI si se superava el 50% de vots independentistes. I encara veurem com actua el govern de Catalunya, quan ha dit que “la llengua no es toca”, i que no s’acceptarà el 25% de castellà. Faran això o deixaran sols els mestres? Quan ja tenia a punt d’enviar aquest article, la noticia d’El Nacional m’ha tret de dubtes el que farà el govern de Catalunya: “Educació es responsabilitza del compliment del 25% de castellà” (El Nacional, 8 de febrer de 2021). Així hem passat de: “la llengua no es toca”, a complir el que mana el TSJ.
Tot això fa que augmente la desafecció entre els votants independentistes, que, desconcertats, veuen les incoherències i les mentides dels polítics, a qui hem d’exigir coherència i que parlen clar, i que, primer, pensen el que han de dir i després, diguen i facen el que han pensat.
Quan el president Quim Torra animava els CDRs a desobeir (“apreteu”), també els enviava els mossos perquè els atonyinaren. És el doble discurs que devalua la política i que mostra la incongruència de molts polítics.
I és que els polítics independentistes han estat incapaços de fer el que vam fer els ciutadans l’1 d’octubre de 2017. Nosaltres, anant a votar, sí que vam desobeir un estat que havia prohibit el referèndum i malgrat que alguns van ser atonyinats, vam votar, assumint les conseqüències d’enfrontar-nos a la prohibició de votar. els detinguts de l’1-0, sí que van desafiar la llei, tot assumint les conseqüències de la desobediència.
Un altre cas paradigmàtic és el del Sr. Jordi Sànchez, de Junts per Catalunya, que va dir, davant l’astorament dels independentistes, que “l’1-0 no va ser un referèndum d’independència, sinó una operació per espantar Rajoy”, quan la pregunta d’aquell referèndum era: “Vol que Catalunya siga un estat independent en forma de república?” (Vilaweb 9 de juny de 2021). O el Sr. Oriol Junqueras, que ha dit repetidament que la via unilateral per declarar la independència no és vàlida. ¿I perquè s’organitzà l’1-0?
Aquestes incoherències no es donen només en els polítics independentistes. Fa uns anys en el debat d’investidura del Sr. Rajoy, vam vore els malabarismes que va fer el PSOE per justificar la seua abstenció. Passar del “No es no” a l’abstenció, és difícil d’explicar. Sobretot per les promeses electorals del PSOE de no fer mai president el Sr. Rajoy. I el van fer president. O el cas recent del diputat del PP que va votar a favor de la reforma laboral i després volia rectificar el seu vot.
Els polítics haurien de recordar que l’Evangeli ens exhorta, una i una altra vegada, a la veritat: “Que el vostre llenguatge siga: sí quan és sí; no, quan és no; el que es diu de més, ve del Maligne”. (Mt 5:27) I també: “Sabeu que es va dir als antics: No jures en fals, sinó compleix els teus juraments”(Mt 5:23)
Per la seua banda, Sant Pau exhorta així les primeres comunitats cristianes: “abandoneu la mentida, digueu cadascú la veritat” (Ef 4:25). I: “No vos mentiu els uns als altres” (Col 3:9).
I encara, el llibre dels Proverbis diu: “El Senyor detesta els llavis falsos” (12:22) i l’Eclesiàstic: “És una taca greu en l’home la mentida” (20:24) i també: “No vulgues mentir de cap manera, que no en pot eixir res de bo” (7:13)
La credibilitat dels polítics, de tots els polítics, ha de fonamentar-se en la veritat, no en les mentides! Per això em pregunte si al segle XXI, i sobretot entre els polítics, ¿la paraula és l’home, com deia Fuster, o “si no me está a cuenta me’n torno”? Que és el que acostumen a fer molts polítics sense que els caiga la cara de vergonya.
