L’amic Juanjo ens ha deixat. Se n’ha anat amb discreció, ell que era una persona senzilla i planera. Ja feia temps que sabia que Juanjo tenia una malaltia greu, que ell ha portat amb enteresa i amb esperança. A meitat de desembre li vaig enviar la felicitació de Nadal, com feia cada any, i sé per la seua esposa Vicen, que Juanjo la tenia al costat d’on estava. Hi havia entre nosaltres una amistat degut a l’admiració que els dos teníem pel cardenal Tarancon.
Juanjo era un home bo que sempre va estar al costat del cardenal, fent-li de xofer i fins i tot protegint-lo en moments difícils per al cardenal de Borriana, sobretot durant la Transició quan l’extremadreta cridava amb ràbia: “Tarancon al paredón”.
Juanjo, amb una prejubilació que li permetia estar al costat de son “tio”, com ell carinyosament l’anomenava, va acompanyar el cardenal en els seus desplaçaments. I va ser en morir Tarancon, el novembre de 1994, que Juanjo va guardar i difondre el llegat del cardenal. La il·lusió de Juanjo era que tot el que ell tenia del cardenal, estiguera a Borriana, al Museu Tarancon, construït per l’ajuntament de la capital de la Plana Baixa. Però malgrat que l’edifici estava fet, no va ser així. I no per culpa de l’ajuntament. Per això Juanjo, cansat d’esperar un lloc digne per al llegat del cardenal, cedí aquest immens tresor a la parròquia Maria Auxiliadora de Borriana.
Del llegat del cardenal, que Juanjo va custodiar amb veneració, la part més important és la del seu arxiu, amb cartes i altres documents de gran importància.
L’èxit del centenari del naixement del cardenal Tarancon, inaugurat el maig de 2007, va ser degut en gran part a l’interès i a la tenacitat de Juanjo (i de l’amic Jordi Bort) que posà a disposició de l’ajuntament de Borriana el llegat del cardenal, exposat en una mostra que l’ajuntament va fer. Va ser en aquesta exposició, el novembre de 2007, on vaig conèixer Juanjo i on va començar una amistat de la qual sempre m’he sentit molt honorat.
Juanjo i jo ens hem vam vore diverses vegades, tant a Borriana, com també a l’Alcúdia i a Montserrat, ja que va voler que al nostre monestir microfilmàrem l’arxiu del cardenal Tarancon, per tal de tindre una documentació tan valuosa.
Juanjo sempre va tindre un orgull sa per la figura i l’obra de son “tio”, poc recordat per la majoria dels bisbes espanyols. En una entrevista que li feren, Juanjo es dolia del tracte de l’Església espanyola per la figura del cardenal de la Transició. Juanjo, un home educat i alhora sincer, sense pèls a la llengua, deia: “El cardenal Tarancon va estar uns anys una miqueta oblidat, més que per la gent, pels d’ell. La nova Conferència Episcopal que va eixir després d’ell i de D. Gabino, era una miqueta més a la dreta, més conservadors”. Juanjo, amb més raó que un sant afirmava en relació als bisbes que foren ordenats després de deixar Tarancon la presidència de la CEE: “Creien menys que Tarancon en l’aplicació del Vaticà II”. I continuava Juanjo: “Tarancon va ser una miqueta oblidat, per això molts bisbes després de 50 anys del Concili, encara no ho han acabat d’entendre”. (El Mundo, 28 de desembre de 2018).
En la Miscel·lània que l’ajuntament de Borriana dedicà al cardenal Tarancon i que coordinà Vicent Rios, l’aleshores alcalde, J. R. Calpe, destacà “la innegable rellevància de l’actuació de Tarancon” i lamentà, amb raó, el fet que “no totes les institucions donaren a la commemoració la importància que nosaltres enteníem que havia de tindre”. Com deia molt encertadament J. R. Calpe, “hem tingut una certa amarguesa en comprovar que els temps actuals no estan impregnats de l’esperit taranconià” i per això, “sense l’impuls de la societat borrianenca, aquest Centenari hauria quedar apartat de l’agenda de les administracions públiques, entitats i jerarquia eclesiàstica, que començaren a sepultar-lo en un injust oblit”.
Com va dir l’any passat l’alcaldessa de Borriana, Mª Josep Safont, el cardenal Tarancon va ser “un referent d’una forma d’actuar socialment i d’entendre l’Església. Per això la seua obra i llegat segueix vigent”.
Ja seria hora, com a homenatge a Juanjo que tant va treballar per fer-ho realitat, que s’inaugurara el Museu Cardenal Tarancon, amb el valuós llegat que el nebot del cardenal, Juanjo Enrique-Tarancon guardà amb tanta estima i que va voler deixar a la ciutat.
