Fa uns dies es va donat a conèixer una carta pública d’un grup de 15 capellans de Cuba (Religión Digital, 11 de novembre de 2021), adreçada a les autoritats civils i militars i als membres de la seguretat de l’estat, amb motiu de les protestes que viu aquest país.
En aquesta carta, els capellans recorden “els milers de cubans que, l’11 de juliol, passat van eixir al carrer” demanat la llibertat. La carta recorda que “molts d’ells van ser colpejats i detinguts” i també “jutjats i condemnats sense haver fet res de mal”.
Després d’aquells fets, segons el capellans cubans, “ara el govern està fent l’impossible perquè la població no vaja a la manifestació” que s’ha convocat per a hui, 15 de novembre. Els capellans no voldrien vore “la policia colpejant i maltractant” el poble de Cuba. I per això aquests capellans diuen que “quan s’escriga el que succeí el 15 de novembre, hi haurà dues alternatives: parlar d’aquells que foren convocats a colpejar i reprimir, però decidiren protegir i cuidar els seus compatriotes”, o “es conte com colpejares el teu germà i el reprimires”. Els capellans, que temen que hui, 15 de novembre, hi haja una repressió per part de la policia, demanen als cossos policials que escolten “la veu de la consciència, eixa veu que ens diu que el camí no és la intolerància ni la repressió”. La carta pública acaba demanat una “Cuba on regne la justícia, la llibertat i la pau”.
No he vist cap crítica negativa, per part dels mitjans més reaccionaris de l’estat espanyol (aquells que diuen una vegada i una altra que l’Església no ha de fer política), davant la carta pública dels capellans cubans.
Pel contrari, aquests mateixos mitjans sí que van criticar durament la carta dels abats i de les abadesses de Catalunya (Catalunya Religió, 3 d’octubre de 2017), amb motiu del referèndum de l’1 d’Octubre de 2017 i la violència de la policia amb els manifestants que vam anar a votar aquell dia. Els abats i les abadesses de Catalunya condemnaven la violència i expressaven “el nostre rebuig a l’ús innecessari de la força per part de qualsevol grup o poder públic”.
Els mateixos mitjans que ara no han obert la boca per desqualificar la carta dels capellans cubans, també van qualificar pejorativament els més de 400 capellans que vam recolzar el referèndum de l’1 d’Octubre (Catalunya Religió, 24 de setembre de 2017).
Tant la carta dels capellans cubans davant la repressió del govern de Cuba, com també la dels abats i les abadesses davant l’actuació policial l’1 d’Octubre de 2017 i la dels capellans catalans recolzant el referèndum, em recorden l’homilia de l’arquebisbe màrtir, Òscar Romero, el 14 de març de 1977, en les exèquies del capellà Rutilio Grande, assassinat per la dictadura del Salvador. L’arquebisbe Romero recordava les paraules del papa Pau VI: “Què aporta l’Església a aquesta lluita universal per l’alliberament de tanta misèria?”. I l’arquebisbe Romero deia: “L’Església no pot estar absent en aquesta lluita d’alliberament”. L’arquebisbe tornava a citar el papa Montini, així: “L’Església ofereix aquesta lluita alliberadora del món, homes alliberadors, als quals dona una inspiració de fe, una doctrina social que està a la base de la seua prudència i de la seua existència, perquè es tradueixi en compromisos concret i sobretot en una motivació d’amor fratern”.
I l’arquebisbe Romero deia encara: “L’alliberament que el P. Grande predicava, és inspirat per la fe. La doctrina social de l’Església diu als hòmens que la religió cristiana no és un sentit només horitzontal, espiritualista, oblidant-se de la misèria que l’envolta”. Davant l’assassinat del P. Rutilio Grande, Romero continuava: “Esperem la veu d’una justícia imparcial. Som una Església peregrina, exposada a la incomprensió, a la persecució; però una Església que camina serena perquè porta aquesta força de l’amor”.
La implicació dels capellans (cubans i catalans) en la lluita per la justícia, també em recorda l’última homilia del P. Rutilo Grande, el 13 de febrer de 1977, un mes abans que fora assassinat. El jesuïta Rutilio Grande deia: “L’amor és conflicte i exigeix als creients i a l’Església la violència moral. La violència es troba en la Paraula de Déu. el Senyor no passava indiferent davant el dolor humà. De cap manera!”.
El P. Grande denunciava públicament l’expulsió del Salvador, per part de la dictadura, dels jesuïta colombià, Mario Bernal. I per això, davant la injusta expulsió del país del P. Mario, el P. Grande deia: “L’Església no es pot quedar callada. No pot quedar al marge d’aquest fet. Aquí estem! Si més no per donar aquest símbol de protesta oficial de l’Església, de les nostres comunitats”. El P. Rutilio denunciava la violència que vivia el Salvador, mentre es calumniaven i amenaçaven els capellans o els catequistes o fins i tot els posaven una bomba: “És perillós ser cristià en el nostre medi! És perillós ser veritablement catòlic!. Perquè el món que en envolta està fundat radicalment en un desordre establert, davant del qual la mera proclamació de l’Evangeli és subversiva”.
El P. Grande parlava amb claredat i valentia, qualificant així aquells que eren els dipositaris de l’ordre establert: “Ai de vosaltres, hipòcrites que de la dent al llavi vos feu dir catòlics i per dins sou immundícia de maldat! Sou caïns i crucifiqueu el Senyor quan camina amb el nom de Manuel, amb el nom de Luis, amb el nom de Chabela, amb el nom de l’humil treballador de camp!”
El P. Rutilio deia també: “Estimats germans i amics, molt aviat la Bíblia i l’Evangeli no podran entrar per les nostres fronteres. Ens arribaran només les cobertes, perquè totes les seues pàgines son subversives”. I és que “alguns volen un déu dels núvols. No volen aquest Jesús de Natzaret. Volen un déu que no els interrogue, que els deixe tranquils en el seu establiment”.
Un mes després de la seua homilia, la furgoneta del P. Rutilio Grande va ser metrallada, morint ell juntament amb els seus dos acompanyants, Manuel Solorzano, de 74 anys i Nelson Lemus, de 16. I és que l’Església, la de Cuba, la del Salvador i també la de Catalunya, no pot mirar cap a una altra banda quan son trepitjats els drets humans, els drets de les nacions.
