Va ser el diumenge 11 de novembre, quan a la catedral de València, l’arquebisbe Antonio Cañizares va erigir una parròquia personal, amb el títol de Mare de Déu de Czestochowa, per als catòlics polonesos que viuen al País Valencià, en el centenari de la recuperació de la independència de Polònia. D’aquesta manera els fidels d’aquest país podran celebrar i testimoniar la fe en polonès. I és que des de fa ja uns anys, al País Valencià, i d’una manera particular al Cap i Casal, hi ha uns 4000 polonesos, la majoria d’ells catòlics practicants, que d’aquesta manera, amb una parròquia personal, tindran garantits els seus drets perquè puguen “celebrar y testimoniar la fe conforme sus costumbres propias”, segons deia la informació de la pàgina web de l’Arzobispado de Valencia.
Aquesta parròquia personal per als polonesos, amb molts matrimonis jóvens i estudiants d’Erasmus, estarà ubicada a l’església de la Mare de Déu del Roser i comptarà amb un capellà polonès, Czeslaw Piela, que celebrarà l’Eucaristia i els altres sagraments en la llengua de Polònia. Així, l’Eucaristia dominical en polonès, tindrà lloc cada diumenge a les 6 de la vesprada.
Trobe molt encertada la decisió del cardenal Cañizares d’erigir aquesta parròquia personal, com a prova de la seua sensibilitat pels cristians polonesos que volen celebrar la seua fe en la seua llengua. També em va agradar la decisió del cardenal Cañizares en relació als catòlics xinesos, que celebren la fe a la parròquia de Sant Valer, a Russafa, i a la de Santa Anna, a Mestalla o amb els àrabs cristians de Síria i d’Iraq que viuen entre nosaltres i que el passat 24 d’abril van poder celebrar l’Eucaristia en àrab (amb el Parenostre en arameu) a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats.
Trobe molt bonic que eixes minories cristianes que viuen al País Valencià puguen celebrar la fe en polonès, en xinès o en àrab, ja que la diversitat i la riquesa de les diferents llengües expressen el sentit de Pentecostès. Però trobe estrany i indigne que els cristians valencians no puguem celebrar la fe en la nostra llengua. Per què ¿quantes misses en valencià es fan cada diumenge a la catedral de València o a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats? O al Pouet de Sant Vicent? O a les cocatedrals d’Alacant o de Castelló?
La nostra llengua encara es troba exclosa de l’Església, que només l’utilitza en comptades ocasions i d’una manera purament folklòrica. ¿Per què el valencià no és present a l’Església, com sí que ho és el xinès o el polonès?
Cal recordar, a més, que en relació a la nostra llengua, el Pla Diocesà Pastoral de València, aprovat a la Seu valenciana l’octubre de 2016 (ja ha fet tres anys) demanava en relació a la litúrgia, concretament el número 107, “fomentar el uso del valenciano en la liturgia, como cauce de evangelización enraizado en nuestra cultura, promoviendo la edición de los libros litúrgicos en valenciano”.
El desembre de 2015, el cardenal Cañizares presentà la seua carta pastoral: “Evangelizar la cultura en Valencia”. ¿I per què l’Església Valenciana no assumeix la cultura dels valencians?
El bisbe Samuel Ruiz, de San Cristóbal de las Casas, en un primer moment veia les llengües indígenes com un obstacle per l’evangelització. Però més tard valorà i respectà aquestes llengües. I per això deia: “Quan vas a un país, no pots exigir, per comunicar-te, que la gent del lloc parle la teua llengua. Vaig comprendre que era més senzill que els agents de pastoral aprengueren les llengües del lloc on treballaven, en compte de pretendre que la comunitat sencera aprenguera la llengua espanyola”.
I amb tot, els cristians valencians tenim prohibida la nostra llengua a l’Església Valenciana, que sí que respecta, promou i afavoreix (com ha de ser) l’àrab, el xinès i el polonès.
