Benvolguts bisbes Enrique, de Tortosa, Casimiro, de Sogorb-Castelló, Antonio, de València (i els seus auxiliars Arturo, Javier i Vicente) i Jesús, d’Oriola-Alacant: hui 9 d’Octubre, data de naixement del País Valencià en commemoració de l’entrada a València del rei Jaume I, els escric aquesta carta oberta en relació a l’assignatura pendent (des de fa molts anys) que té l’Església Valenciana: la prohibició de nostra llengua als temples.
Al llarg dels anys que porte al monestir de Montserrat he rebut molts grups per explicar-los què és el monaquisme, la història de Montserrat, la litúrgia i la pregària com a eix de la vida monàstica o també la formació d’aquesta muntanya.
El setembre de 2.018 vaig acollir un grup de valencians encapçalats per l’amic Alfons Llorens i pel catedràtic de la Universitat de València, Vicent Martínez Sancho. Algunes d’aquestes persones, amb tristesa, em comentaren la sensació d’orfandat que tenen quan a les seues parròquies se senten excloses a la litúrgia per la marginació del valencià. I és que, vergonyosament, després de més de cinquanta anys del Concili Vaticà II, que aprovà la Constitució Sacrosanctum Concilium, la nostra llengua continua exclosa de la litúrgia.
Vostès ja saben que els cristians valencians dels Ports a la Vega Baixa, del Maestrat a l’Alacantí i de la Foia de Bunyol a la Vall d’Albaida, només podem celebrar la nostra fe en castellà, malgrat que el valencià és la llengua pròpia del País Valencià, com diu l’Estatut d’Autonomia.
Les diòcesis valencianes, són una terra que va de la mar a la muntanya, amb hòmens i dones de fe profunda i arrelada, i amb una estimació especial per Santa Maria, venerada a l’Alcúdia amb l’advocació de la Mare de Déu de l’Oreto, a Utiel i a Alacant amb la del Remei, a València amb la dels Desemparats, a Borriana amb la de la Misericòrdia, a la Font de la Figuera amb la Mare de Déu del Roser dels Xiquets, a Picanya i a Oriola amb la de Montserrat, a Vila-real amb la de Gràcia, a Santa Pola amb la de Loreto, a Xàtiva amb la de la Seu, a Picassent i a Morella amb la de Vallivana, la Puríssima Xiqueta a Benissa, a Peníscola l’Ermitana o la Mare de Déu dels Lliris a Alcoi.
Els bisbats valencians tenen la riquesa d’una llengua pròpia, la llengua dels escriptors Ausiàs March i Vicent Andrés Estellés, de Jordi de Sant Jordi, de Sor Isabel de Villena i hòmens i dones d’Església com Sant Vicent Ferrer i la beata Pepa Girbés. Una llengua que parlen els cristians de Beniarjó, Borriol, Cocentaina, Vinaròs, Altea i Almenara, d’Elx, Vallada, Cinctorres, Potries i Albaida, d’Estivella, Sant Vicent del Raspeig, Alzira, Onda i Banyeres.
Els capellans i els bisbes sempre ens han explicat que Pentecostès és la festa de la universalitat de la fe, amb la manifestació de la diversitat de llengües i de cultures que, des de el Vaticà II sobretot, l’Església assumeix i defensa.
Com a bisbes dels valencians, vostès en compte de rebutjar el valencià (a excepció del bisbe Enrique), haurien de promoure i fer seua la llengua de Sant Vicent Ferrer, per afavorir així la presència del valencià a les parròquies, a la catequesi, la predicació i a totes les celebracions litúrgiques. Així els cristians de Finestrat, Benicarló Benicolet, Alfara del Patriarca, Beniarrés, Almassora, Ador i Moixent, de Beneixida, Beniarbeig, Xodos, Agres o Tavernes Blanques, no se sentirien estranys a l’Església, que en utilitzar el valencià, estaria anunciant l’Evangeli en la nostra cultura.
El valencià és una llengua que els cristians valencians volem que siga llengua de pregària i de predicació, de catequesi i d’anunci de l’Evangeli. Una llengua que haurien d’estudiar els seminaristes valencians a la Facultat de Teologia, per tal que després pogueren predicar i celebrar en valencià.
Perquè els valencians no continuem (com fins ara), orfes al si de la nostra Església, s’haurien de publicar d’una vegada per totes els textos litúrgics en valencià (que ja fa anys va preparar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua) i que, dissortadament, com deia el bon bisbe Rafael Sanus, “dormen des de fa anys a algun calaix del bisbat de València”.
Fa uns mesos (Conferència Episcopal Tarraconense, nota de la reunió nº 244, juny de 2021) l’arquebisbe Joan Enric Vives i mossèn Joan Baburés, president i coordinador de la Comissió Interdiocesana de Litúrgia (CIL) respectivament, presentaren als bisbes catalans els últims treballs de la comissió, pel que fa a la traducció al català de la tercera edició, revisada, del Missal Romà, que els bisbes amb seu a Catalunya han aprovat. Per això després de la definitiva confirmació per part de la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, aviat podrà ser editat aquest Missal Romà. ¿Quan aprovaran els bisbes valencians la primera edició (els catalans ja van per la tercera) del Missal Romà en valencià? ¿Volen que la història els recorden a vostès com a enemics de la nostra llengua?
Han estat molts els capellans valencians que fa anys vàrem signar unes cartes demanant la publicació del Missal en valencià. Cal recordar, estimats bisbes, que en acabar el Concili, més de 20.000 valencians van signar un manifest demanant el valencià a l’Església, cosa que encara estem esperant. I és que la nostra llengua, com escrivia Vicent Miquel i Diego, en una carta al P. Gregori Estrada, monjo de Montserrat, sempre ha trobat l’oposició de la jerarquia valeciana. Afortunadament ara el Grup del Dissabte ha iniciat una campanya per recollir firmes a favor del valencià a l’Església. ¿Faran cas d’aquesta nova iniciativa a favor del valencià?
Fa set anys, el bisbe Antonio quan va ser nomenat bisbe de València, i pel que fa a la nostra llengua, va dir: “Espero que me enseñéis a hablarla bien y pronto”. L’arquebisbe Osoro, ara a Madrid, també va tindre aquesta intenció, però es va quedar només en això. Sabent com sap (per motius d’estudis) l’alemany (i l’italià), al bisbe Antonio no li costaria gens (si realment ho volguera fer) aprendre valencià i així celebrar la litúrgia i predicar en la llengua de Sant Vicent Ferrer.
Per altra part, és lamentable que acabat el Sínode Diocesà de València, com ens recordava l’amic Vicent Cardona, “d’entre totes les propostes votades, la que ha tingut més vots en contra és la de posar a l’abast de les comunitats cristianes els textos litúrgics i de pastoral en la nostra llengua” (Saó, juny 2021). Amb tot, i cal recordar-ho, ara fa cinc anys els cristians valencians, reunits a la catedral de València l’octubre de 2016, van aprovar el Plan Diocesano de Pastoral, on la resolució número 107 demanava: “Fomentar el uso del valenciano en la liturgia, como cauce de evangelización enraizado en nuestra cultura, promoviendo la edición de los libros litúrgicos en valenciano”. Però, fins ara, el bisbe de la diòcesi de València ha ignorat aquesta petició dels participants en el Plan Diocesano de Pastoral.
Amb tota la raó del món, Vicent Cardona continuava el seu article a Saó, així: “Una vegada més farem tard a servir el nostre poble, almenys una part, com ell vol ser servit. La por o la indiferència o la ignorància abunden entre un clergat (era la majoria entre els participants a l’assemblea sinodal), que no cerca acostar-se a una part del nostre poble, que sembla refusar una Església que no el comprèn ni el serveix com ell espera”. I és que desgraciadament, l’Església Valenciana (?) continua ignorant i menyspreant la nostra llengua i tractant com una colònia el País Valencià.
Com ens recordava el salesià Justino Sarmento Rezende (Religión Digital, 11 de setembre de 2020), “les pràctiques missioneres seran colonitzadores si un només pensa en ensenyar i no en aprendre”. Per això el papa Francesc, continuava aquest salesià, “reforça la nova lectura de l’acció evangelitzadora” quan deia que “els indígenes no són objectes i destinataris de la missió de l’Església, sinó que són subjectes, protagonistes i interlocutors de la missió”. El salesià Justino Sarmento deia que els pastors de l’Església han “d’aprendre les llegües indígenes” (també el valencià) i que l’Església ha de “passar d’una Església colonitzadora a una Església inculturada i encarnada”.
A l’encíclica “Fratelli tutti”, el papa ens recorda que “no hi ha obertura entre pobles, sinó des de l’amor a la terra, al poble, als propis trets culturals”, ja que “només és possible acollir el diferent, si estic arrelat en el meu poble, amb la seua cultura” (143).
I en la Carta Apostòlica amb motiu del XVI centenari de la mort de Sant Jeroni, el papa Francesc ens diu que “el treball de traducció de Jeroni, ens ensenya que els valors i les formes positives de cada cultura, representen un enriquiment per a tota l’Església”. I és que “els diferents modes en què la Paraula de Déu s’anuncia, es comprèn i es viu amb cada nova traducció, enriqueixen l’Església”. I malgrat això, els bisbes valencians es neguen a presentar el Missal Romà en valencià perquè siga aprovat. El papa ens diu també que “la inserció de la Bíblia i de l’Evangeli en les diferents cultures, fa que l’Església es manifeste cada vegada més com “sponsa ornata suis” (Is 61:10), i testimonia que la Bíblia necessita ser traduïda constantment a les categories lingüístiques i mentals de cada cultura”. El papa, com si estiguera pensant en l’Església del País Valencià, diu: “Quants judicis temeraris, quantes condemnes i conflictes sorgeixen del fet d’ignorar l’idioma dels altres i de no esforçar-nos, amb tenaç esperança, en aquesta prova infinita d’amor que és la traducció”. I és que com diu el papa, “no existeix comprensió sense traducció”.
Els bisbes de les diòcesis valencianes (a excepció del bisbe Enrique de Tortosa que ja ho fa) haurien de seguir l’exemple dels bisbes valencians que utilitzen la llengua del poble que serveixen, com ho va fer fa 75 anys el bisbe Tarancon a Solsona o ara ho fa el bisbe Agustí Cortés a Sant Feliu i el bisbe Salvador Giménez a Lleida presidint les celebracions litúrgiques en català. I com també ho fan els bisbes valencians a les diòcesis d’Alcalà d’Henares o Màlaga, utilitzant el castellà o a Menorca, on el seu bisbe utilitza el català amb tota normalitat.
La història jutjarà els bisbes i la majoria dels preveres valencians, ja que són responsables del genocidi del valencià, en traure’l fora dels temples. I per això haurien de recordar el capítol 4 del document “Ad gentes” que diu: “L’Església comprèn i abraça en la seua caritat, totes les llengües”. I també el que va dir el papa Pau VI en la clausura del Concili: “Les llengües innombrables que parlen els pobles, han estat admeses a expressar litúrgicament la paraula dels hòmens a Déu i la Paraula de Déu als hòmens”. I finalment, per no allargar-me més, els bisbes valencians haurien de tindre ben present el número 40 de la Constitució “Sacrosanctum Concilium” que diu: “A les nacions on es parlen diverses llengües, es faran traduccions a cada llengua”.
Degut a l’animadversió del clergat valencià a la nostra llengua, molts cristians es troben orfes a l’Església, que rebutja la llengua del poble. Per això caldria que els bisbes introduïren la nostra llengua a la litúrgia, com va fer el capellà alcudià Alexandre Alapont (que a l’Àfrica va traduir al nàmbya la Bíblia) i presentaren, d’una vegada per totes, el Missal Romà en valencià perquè siga aprovat. Així els cristians valencians no ens sentiríem forasters i orfes a la nostra Església
Fa uns anys el qui va ser bisbe de Còria-Càceres, Francisco Cerro, va fer la introducció del Nou Testament en “fala”, la llengua que parlen 6.000 extremenys a la Vall de Xàlima, al nord de Càceres. El bisbe beneïa el “Nuevu Evangeliu” on per primera vegada es proclamava la Paraula de Déu en “mañegu”, que és el nom que rep la “fala” en San Martín de Trebejo . El bisbe Cerro deia: “Si els veïns de San Martín, Eljas i Valverde s’adrecen als seus pares en “fala”, per què no fer el mateix amb Déu”. I continuava el bisbe Cerro: “L’Església vol que ens acostem a Déu des de la nostra cultura, des dels nostres sentiments més íntims”.
A l’Església del País Valencià li passa una cosa semblant al que descrivia el teòleg africà Cyprien Melibi. Aquest prevere camerunès deia: “Els bisbes africans són negres romanitzats. No defenen la seua cultura i les seues arrels”, com els bisbes valencians que no defenen la pròpia cultura. Per això el papa Francesc, en la Jornada de Missions de 2.015 deia que s’havien de “respectar tots els pobles a partir de les seues pròpies arrels” i “salvaguardar els valors de les respectives cultures”.
Els bisbes valencians també haurien de seguir l’exemple del bisbe Joan Piris, emèrit de Lleida, que en la seua entrada a aquella diòcesi, el 21 de setembre de 2.008, deia: “El fet de ser cristià el dec, en bona part, a la bona gent de Lleida que acompanyà Jaume I en l’alliberament del Regne de València, que afavorí que el cristianisme arrelara en aquelles terres”. Un rei, Jaume I, que portà a les terres valencianes, la llengua i el cristianisme.
El 1.966, l’arquebisbe Marcelino Olaechea va escriure la carta pastoral, “Lengua latina, lenguas vernáculas y liturgia”, en la que defensava que la llengua de la diòcesi de València era el castellà. I 55 anys després, els bisbes valencians encara continuen defensant que el castellà (i no el valencià) és la llengua amb la qual els cristians, forçosament, ens hem d’adreçar a Déu.
I acabe amb unes paraules del papa Francesc, en l’entrevista recent a la COPE: el papa recordava la missa que va presidir a Transilvània, “aquella part de Romania que parla hongarès, una missa preciosa en hongarès”. ¿Quan podrem dir els cristians valencians que els nostre bisbes (com sí que passa a la missa que els diumenges retransmet À Punt), han concelebrat una missa preciosa en valencià?
En la seua recent visita a Bratislava, el passat mes de setembre, el papa va dir: “L’Evangeli no pot créixer si no està radicat en la cultura d’un poble”. I el papa contava una anècdota d’un bisbe, a propòsit del nunci que van patir. El bisbe deia: “Nosaltres vam estar 400 anys sotmesos pels turcs i vam patir. Després, 50 sotmesos pel comunisme i vam patir. Però els 7 anys amb aquest nunci han estat pitjors que les dues altres vegades”. I el papa afegia encara: “Quanta gent pot dir el mateix del bisbe o del rector que té” (Flama, 15 de setembre de 2.021).
Fa uns dies (Religión Digital, 27 de setembre de 2.021), en la presentació de l’últim informe de Llibertat Religiosa al món, celebrat a la Universitat Catòlica de València, l’arquebisbe de València, Antonio Cañizares deia: “No podemos arrinconar la fe cristiana a la intimidad”. Totalment d’acord. Però ¿per què l’Església del País Valencià arracona la nostra llengua a la intimitat i no permet que el valencià siga la llengua de l’Església Valenciana?
Per això ¿quina Santa Mare Església podria així anomenar-se, si no permet als seus fills parlar la llengua dels seus pares?
Amén.
