Generalment, quan ens referim al perill de la carretera evoquem la imatge d’un conductor incívic que fa de l’autovia la seua pista de carreres, que protagonitza imprudents maniobres a les carreteres secundàries posant en risc la resta dels conductors o que, de tant en tant, dona la nota quan bufa en la inapel·lable maquineta de la guàrdia civil, evidenciant una bona castanya.
Amb tot, el perill del trànsit també està dins dels pobles, en concret a les zones de vianants i sobretot arran les noves tendències, com ara els patinets elèctrics i tot l’ecosistema de dues rodes que el mercat ha ofertat per al plaer d’alguns i el turment de la resta.
Des que la primera bicicleta, atribuïda a l’alemany Karl Freiherr von Drais, va començar a rodar en 1817, han transcorregut dos segles d’innovacions —des de rodar sense pedals fins a les bateries autònomes— que han acreditat la seua supervivència com a vehicle senzill i ecològic. De manera semblant, tot i que molts creien que el patinet tenia menys futur que un ministre dient el que realment pensa davant d’un micròfon, finalment s’ha consolidat com un desitjat objecte de consum que s’ha guanyat el seu lloc als corredors especialitzats del Decathlon, entre les ofertes del tres per dos del Carrefour o, inclús, a la tendeta virtual que l’espavilat del veí ha col·locat a Amazon després, clar, de veure un tutorial a YouTube per a fer-se ric en deu dies.
Ara bé, la singular estampa d’un patinet conduït per un adult… és una bucòlica experiència per a tots els que pul·lulem pels carrers de Castelló? El sector té la seua quota de mercat i els usuaris d’aquests aparells gaudeixen d’un vehicle econòmic, ecològic i versàtil per a desplaçar-se sense fer el més mínim esforç; veritablement, la qüestió podria ser idíl·lica si tots els seus conductors —inclosos els de bicis convencionals— ho feren exclusivament per la carretera, que és el seu hàbitat adient.
Així, una de tantes zones castelloneres potencialment perilloses per la invasió del patinet —o les bicis en direcció contrària— és el carrer El Palleter, el qual des de la seua «pseudopeatonalització» ha esdevingut una ruleta russa, sobretot amb l’encreuament amb el carrer Carles Carbonell. De fet, passejar-hi en direcció al mercat o a l’inrevés ja és sovint un esport de risc, perquè alguns individus amb bici, patinet o derivats —que de tot n’hi ha ja a la vinya— davant la mancança de la vorada, esgoten l’espai en girar el cantó com si foren Marc Márquez tombant en el corredor de sa casa. Consegüentment, el risc d’atropellament és tan real com la contaminació acústica que provoquen les motos amb el tub d’escapament trucat.
El primer atropellament registrat de la història va tindre lloc un dèsset de juliol de 1896, quan la senyora Bridget Driscoll va morir a Londres, atrapada per un cotxe que superava la velocitat màxima permesa llavors en vies urbanes: 3,2 km/h!
Més curiosa —i menys luctuosa— és la primera sanció per excés de velocitat de la història, el dubtós honor de la qual li correspon al senyor Walter Arnold, un venedor de cotxes britànic, que conduïa un Karl Benz el vint-i-huit de gener del mateix 1896 a 13 km/h.
Crec, doncs, que és inevitable la comparació segle amunt, segle avall: el límit de velocitat illo tempore estava establit en 3,2 km/h i, tanmateix, a hores d’ara la limitació actual de 30 km/h sembla, tot i que necessària, un passeig de caragols desfilant en festes —òbviament la senyalització i la seguretat dels carrers actuals no tenen res a veure amb el que hi havia fa cent anys—.
Tornant a la caòtica irrupció del vehicle de dues rodes als nostres carrers, hi ha algun tipus de normativa que regule per on ha de conduir un adult el seu patinet? L’administració delega la regularització en l’àmbit municipal. Si prenem com a referència la normativa de València, els patinets elèctrics s’adscriuen, segons la DGT, dins de la categoria de vehicles de mobilitat personal (VMP). Aquests han de limitar la velocitat màxima entre 6 i 25 km/h, i només els que no passen de 10 km/h poden circular per les vies de vianants —però no per les voreres—; tots els altres han de circular exclusivament per la carretera o els carrils bici, evidentment respectant el sentit que indiquen els senyals. A més a més, aquells que superen els 25 km/h ja es consideren vehicles de motor, amb totes les implicacions legals corresponents.
En general, es recomana l’ús del casc, tot i que només és obligatori per als vehicles tipus B (els que pesen fins a 50 kg i amb una velocitat màxima de 30 km/h), i recomanable per als més lleugers, tipus A (amb un pes fins a 25 kg i una velocitat màxima de 20 km/h). D’altra banda, contractar una assegurança de responsabilitat civil és aconsellable, però de moment sols és obligatòria a Benidorm, Alacant i Barcelona.
Quant al sentit comú —que molt sovint és de tot menys comú—, està establit que el patinet elèctric ha de dur un únic passatger, el qual haurà de respectar les direccions i el sentit dels carrers, i l’edat mínima per pujar-hi és de setze anys.
Es pot racionalitzar el trànsit dels carrers, doncs, abans que aquesta situació vaja a més? Sí. Quan tots els conductors es consciencien que la vorera s’ha de preservar per als vianants i, ja de pas, quan l’Ajuntament elabore una normativa municipal ad hoc que regule amb més recomanacions que sancions, però amb claredat l’ús d’aquests incipients mitjans de desplaçament. I més tenint en compte que el futur de la mobilitat ja és sens dubte elèctric —en 2050 estaran prohibits els vehicles de combustió a tota Europa—, i cal regularitzar-ho als carrers perquè el patinet de majors no tardarà a ser tan familiar a les nostres vides com el WhatsApp, les pandèmies o Bob Esponja.
Articles relacionats de Toni Bataller:
