- PUBLICITAT -

 

I de nou, em torna a atacar la nostàlgia. En este particular viatge a l’ahir, faig parada i fonda per a contar-vos sobre aquelles anades i vingudes d’abans. I pose, per a il·lustrar-vos la cosa, esta foto treta de Sant Google de l’Internet. Estampa amb vetustos i pesats vehicles de llavors amb el seu morro, finestretes, baca i barra paraxocs i en la que em veig agafat de la mà dels meus pares, i pareix ahir quan venia de Xàtiva o d’Alzira amb algun dels autocars de Los Juanes.

El Trenet parat en Torrent

Que jo recorde, en açò de viatjar vaig començar a costes del Trenet, i després del susdit autobús. Després, vindria això de baixar i pujar, pel meu propi peu, la costera fins a Santa Anna. Ja xicotet, fent atzars pel camp, complint amb els encàrrecs i acudint a l’escola. Escapadetes per a arreplegar espàrrecs o a agafar pardalets i a pegar una volta amb el meu patinet i bicicleta, amb les meues sabatilles de goma o aigua o unes simples espardenyes. Totes les vesprades, després de l’escola i durant les temporades de magatzem de taronges, en bici a berenar a casa de la iaia en La Pobla.

Mosquito 38 c.c.

Una vegada jovenet, estirar carro de dos vares, de prestat, clar, o carretó; arrossegar fustes i soques per a les fogueres i a l’hivern per a l’estufa de casa, o a la cooperativa a omplir sacs d’espigons, d’acostar el muscle anant i venint al bancal a fer orons als tarongers o cavallons per a regar mon pare. Anys de viatge diària d’anada i tornada a Carlet durant els anys d’institut. Després, seria el torn del ciclomotor, viatges en mula mecànica a la Font Amarga. I així fins a arribar a la meua mecanització anant de paquet en Vespa, un Mosquito, la meua Mobilette i després el meu primer 600…

Premi de la tómbola 1959

Amb els seus més i els seus menys, com tot en la vida. Érem el Carpanta del TBO o el Chaplin amb els seus farcells i ben lleugers d’equipatge com diria Machado. Açò d’anar per a ací i cap enllà i els seus trejemanejes era una cosa que estava lluny del pensar actual. Ningú viatjava si no era per obligació o per una necessitat extrema perquè com em repetia la Tia Milieta: per a tal viatge, no feien falta alforges.

D’esta traça, ens tiràvem a l’esquena o carregàvem amb taleca o garba, cistella de vimen, sarró o cabassos i Au!, a la marxeta. Per camins que es feien al caminar, plens de rebles i bona pols, on deixàvem empremta. Sense faltar, com estava manat, el saquet del berenar que amb pa i vi es feia bo el camí i en el cotxe de Sant Ferran, el d’una estoneta a peu i un altra caminant.

I en estes, que com a companys de viatge, teníem als millors, els que mai fallaven i ni es retardaven o calaven: les cavalleries. Amb elles vam aconseguir els més inusitats indrets per sendes a què van donar nom: caminet de cavalleries al so de cascavells i repicament de ferradures. Al mateix temps que no paràvem amb altres corregudes diverses: Viatges a per aigua amb la botija o el cànter i a portar-los el menjar de calent al camp, viatges al llavador de dones amb el farcell al cap i aquells a la botiga i a la plaça. Els viatges a la coberta i els molts debades…

Leyland Comet

El progrés ens espentava a pujar-nos en tartanes transitant per estretes carreteres plenes de clots i sense ratlla, i interminables revoltes sense cap baranes, ni cunetes. A albirar arbrets de més de 20 metres, sempre plàtans, a cada costat respiràvem alleujats sabent que el sol calfava menys.

Muntàvem dinamos i portaequipatges en les bicis, alçàvem els nostres efectes en baques que anaven fins als límits i aguantàvem estoicament els vaivens i maniobres de fornits conductors donant-li a l’arrancada, de maneta o pedal, lluitant amb el dur volant o tirats en la cuneta contemplant com arreglava punxades i peces. “Fins que no arribes estaré en un ay i a Sant Cristòfol li posaré una ciri”. I li portaves el record típic o enviaves la postaleta. Recorde als 17 un viatguet amb tren de 12 hores de València a Saragossa, amb el anomenat “borreguer” merescudament.

I allà que anàvem i veníem. Hi havia servei de línia amb Bicorp amb el bus fent equilibris al passar per la Canal.

A la capital, en el nostre sense igual Trenet, a qui feien transbord uns, i altres arribaven a Carcaxent i transbordaven al del Nord. A València començaven els autobusos de la Saltuv a sortejar els tramvies, troleibusos i ferrocarrils de via estreta a Godella i la Malva-rosa.

Tramvia a la Malvarrosa 1967

Per a altres llunyans indrets calia acudir a la Renfe amb els seus trens de seients de fusta, borreguers batejats, de tracatrá interminable amb maletes de cartó i paquets multiformes. Els seus retards no importaven; tampoc, l’anar cent i la mare.

El tirar cap enllà baix si no era per a la faena temporera d’anar-se a la verema, era de vegades molt especials que requerien enfundar-se la millor muda, boina, jaqueta de pana i vinga, al Paco Martinez Sòria, el dels pollastres, ja saben. Amb aquelles pintes de seguida ens titlaven d’ignorants, el que vènia a afermar-nos en allò de la ciutat no és per a mi amb tant va i vinga i llumenetes, el xiulet de l’urbà dels collons, el no parar i l’estafa de l’estampeta.

Renault 4-4

Filera d’imatges en exclusiu Nodo em vénen al cap, aquells bojos en els seus vells trastos…! Els primers utilitaris: el 4-4, el 4L, el 600, el Gordini; els ja cotxes: R8 i R12, el 850 i 124, el Simca 1000. Els ja cotxassos: 1430, Citroen Tauró i descapotables de pel·lícula.

Les furgonetes DKW i 2 CV, els taxis 1500 i els camions Pegaso, Ebro i Leyland. El Land Rover i els pel·liculers rars com el sidecar, motocarros i els risibles Ou (BMW Isetta), Gogomobil, Biscuter…

Angel Nieto guanyava, després Tormo, i ens entrava la geneta de tindre moto, fóra Derbi, Bultaco, Montesa, Vespa o Lambretta. Circulaven trastos amb motors de dos temps, tracció posterior, fumarada i pedorretes… Tot un Museu del Record rodador!

BMW Isetta i Grant

Temps de veure vindre trencant, amb tota ostentació, la natural tranquil·litat regnant i ja ens veies amb l’Isbert i Lolita Sevilla cantant el seu famós “Americans” donant la benvinguda al Míster Marshall de torn.

Els estirats estiuejants o els familiars que apareixien amb l’última novetat pagadeta a lletres (galimaties que no entenia per molt que rebuscara en les meues llibretes). Tractants, circs i quincallers, esmolador, repartidor i viatjants que feien equilibris amb els seus carromatos, verdaderes obres d’enginyeria, per aquells tortuosos carrers. Ens portaven noves, com el Bolson del Senyor dels Anells, però, quedava tot tan lluny!…

Factoria de Kover Capilla, al carrer Sagunt, en 1953.

Just és relatar els recels al foraster. Tant com el parlar-los de les antològiques fites en les rutes viatgeres que des de sempre vam aconseguir els de pegat a l’Albaida, i les millors colles, fóra en la sega o plantada de l’arròs, verema, taronja o les que fossen, per altres terres.

I ens feien somiar a tindre la meua primera motocicleta amb què guanyar llorers i circuits per a tindre un d’aquells flamants cotxassos en el que muntar a tot el veïnat, que de veritat arribaren els ianquis i els seus invents, el fer-me major per a anar-me, també jo, a treballar fora.

On el vegeu, rodà tota Espanya. El Gogomobil de la tia Pepica.

En l’espera, devorava llibres de viatges i aventures mentres m’havia d’acontentar amb carreres de caragols, formigues i carraques, anar de paquet encara que fóra en la Vespino o Mobilette d’algun company. Un simple anar a Alzira o Xàtiva era el no va més, però allà que ens escapàvem, que sempre ens quedava, com a Bogart, poder fer dit. Això sí que va ser un gran invent!

Època d’haver d’apanyarse-les, així que tot quisqui entenia de mecànica i esventrava peces, feia els seus martingales i afegia les seues ideetes. De compartir,  pel que res més veure’t, et paraven i invitaven a pujar,  al que portaren.

El California des de la cabina.

De paciència, que fins a les aglomeracions eren beneïdes amb cants i acudits que feien més suportables les penúries. De fer un alto en el camí, passar el bocata i el vínet a l’acompanyant, d’anar xino xano, al “Xiula, xiula, que com no t’apartes tu…!”

Però sense pausa, conste, que el temps era l’única riquesa (mesuraven la terra per dies de llaurar i no per fanecades) I clar que també havien els seus accidents, així vam perdre a Nino Bravo i a Cecilia!

En el rànquing dels meus viatges de llavors guarde: L’anar a agafar lloc en el Califòrnia ja agonitzant o anar a posar la cadireta per a les “varietés” en la plaça de l’ajuntament, anar a la capi a comprar el trage de la Comunió i a les Falles, a casa de la meua tia.

Quan vaig veure el mar per primera vegada, molt xicotet i en motocarro o vaig descobrir amb moto el pantà i la comarca.

Quan amb molts dels meus millors amics ajudàvem com a monitors a muntar durant anys el campament a Bicorp amb el nostre entranyable Joan Olibert, el vicari.

Quan vaig punxar durant anys en la disco nascuda d’eixe bell Califòrnia. Reviure la febra del dissabte nit en les discos de tota la contornejada i acudir a les seues festes. Pelar la tita amb les novietes foranes.

La mili amb les seues tornades i permisos, on vaig conèixer i provar els primers avions (el primer, un Azor, i vaig sobreviure). Les d’estudiant i les acampades.

Azor en Manises.

Els viatges en la meua furgoneta portant unes quantes orquestres formades sempre pels mateixos músics (t’en recordes, Pep?). En cada poble una festa nova. Després, conéixer les ciutats de les províncies limítrofes portant càrrega de qualsevol tipus.

La Ebro musical.

El meu adéu de treballador viatger per moltes ciutats durant massa anys, de vegades altres païssos, sempre pensant a tornar encara que només fóra unes poques hores o alguns dies, sempre massa foraster per el meu gust…

I d’aquelles parves, estos fruits. Dels ignorants poregosos per el que fóra a estos que, buscant-nos la vida, ens vam fer hòmens de bé, i hui, els castelloners estan repartits per tot arreu del món, perquè han aconseguit alts nivells de mereixement en les seues diverses ocupacions. El que prova que, de viatgers, tenim una estona llarga.

Ara, en els viatges que faig, ben pocs, busque i compartisc aquelles il·lusions del xiquet i la seua gent que en tot açò van treballar i van porfidiejar. Dic això de Benjamí Disraeli: “Com tots els grans viatgers, jo he vist més coses de què recorde, i recorde més coses de què he vist”.

Tot passa i tot queda i cada u ha de tirar avant…

El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet

Per Vicent Ventura

- PUBLICITAT -