Llaurant la Llengua és un espai periòdic, didàctic i divulgatiu amb unes gotetes d’orgull molt nostre, on Leo Giménez, ens mostrarà paraules, expressions, accepcions, estructures i formes que usades normalment en la parla quotidiana, no estaven considerades com a normatives.
Leo, és diplomat en Magisteri, especialitat en valencià, i màster en assessorament lingüístic per la Universitat de València.
Va ser alcalde del seu poble, Antella, és col·laborador en diversos diaris escrits i digitals com Riberaexpress d’on procedeixen estos articles, actualment és veí del nostre poble.
-iste/ista (acabaments en –iste (artiste, maquiniste, periodiste, socialiste)
El sufix –iste, en el masculí, –ista en femení, en paraules com artiste, maquiniste, periodiste, socialiste, etc., té condició normativa en haver-lo inclòs l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Diccionari normatiu valencià i haver-lo considerat anteriorment en la Gramàtica normativa valenciana. Normativament, es pot fer la variació, “El meu nebot és periodiste”, “La filla del meu amic Salvador també és periodista” o també fer el sufix invariable, “Jo quan era xiquet volia ser artista”, “Quan era menuda volia ser artista”. La variació –iste per al masculí, –ista per al femení és pròpia dels parlars a on es diferencien les a i les e àtones. El sufix –iste el trobem documentat en 1472, en l’obra Història de la cultura valenciana II. Autors que han emprat –iste en masculí (–ista en femení) han sigut o són Joan Roís de Corella (1495), Constantí Llombart, Eduard Escalante, Teodor Llorente, Josep Garcia Conejo, Josep Pascual Tirado, Maximilià Thous, Francesc Martínez i Martínez, Enric Soler i Godes, Jordi Colomina, Quelo Romero, Emili Casanova, Antoni Ferrando, Ferran Argilés, Josep Lacreu, Josep Saborit, Eugeni S.Reig, Josep Palomero, Toni Cucarella i Felip Gumbau, entre molts altres, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià.
Manso
L’adjectiu manso/mansa significa ‘de condició suau i dòcil’, ‘que no és (un animal) brau’, “És un bou manso”. També se li diu, com a substantiu, al bou que, prèviament domat, servix de guia als bous braus, principalment en les corregudes de bous. Té el sinònim mans. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha registrat en el Diccionari normatiu valencià, amb la marca de col·loquial. Tenen també arreplegada la forma manso el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera-Lacreu), el Gran diccionari de l’Enciclopèdia Catalana i el Diccionari de la llengua valenciana de la RACV. Han emprat el vocable manso sant Vicent Ferrer (1410), Joan Roís de Corella (1496), Joan de Timoneda (1562), Joaquim Garcia Girona, Pere Joan Porcar (1585), Joaquim Marí Gadea (1891), Vicent Blasco Ibáñez, Joaquim Amo (1910), Joaquim Garcia Girona (1920), Rodolf Sirera, Manuel Joan Arinyó, Voro López Verdejo, Vicent Josep Escartí, Isabel Clara Simó, Vicent Ortega, Vicent Satorres, Joaquim Martí Mestre, i Urbà Lozano, entre molts altres, com mostra el Corpus Informatitzat del Valencià.
Quinto (com a botella menuda de cervesa)
El substantiu quinto, en el sentit de ‘botella menuda de cervesa, de 20-25 centilitres’, “Posa’m un altre quinto”, té caràcter normatiu en haver-lo inclòs l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Diccionari normatiu valencià, amb la marca de col·loquial. Té també el sentit de ‘mosso pendent d’incorporar-se al servici militar’. En l’accepció de ‘botella de cervesa’ el tenen registrat també el Gran diccionari de l’Enciclopèdia Catalana i el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ésAdir. En este sentit l’han emprat autors com ara Manuel Àlamo, Eugeni Alemany, Pilar Gregori, Sofia Moltó, Francesc Fenollosa, Vicent Garcia Perales, entre altres, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià.
Sublevació
El substantiu sublevació fa referència a ‘revolta, alçament, acte i efecte de sublevar-se’, “L’intent de sublevació del 23 de febrer de 1981 no va triomfar”. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat caràcter normatiu a esta paraula definitivament incloent-la en el Diccionari normatiu valencià. Tenen registrada esta paraula també el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari general de Francesc Ferrer Pastor, el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera-Lacreu), el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ésAdir i el Diccionari de la llengua valenciana de la RACV. Han emprat este terme Pere el Cerimoniós (1344), Josep d’Orga (1878), Josep Torrent Ródenas, Emili Beüt, Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Josep Palomero, Abelard Saragossà, Jordi Querol, Pepa Guardiola I Gonçal Castelló, entre altres, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià.
Sublevar
El verb sublevar significa ‘rebel·lar, incitar a l’enfrontament amb l’autoritat, ‘produir indignació, sentiment de protesta’, ‘alçar-se contra una autoritat, rebel·lar-se, indignar-se’, “L’actuació despòtica de l’alcalde va sublevar les associacions de veïns”, “Els militars es van sublevar contra el Govern democràtic”, “El comportament del gerent amb els treballadors em subleva”. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat caràcter normatiu a esta paraula definitivament incloent-la en el Diccionari normatiu valencià. També tenen registrat este vocable el Diccionari català-valencià-valencià, el Diccionari general de Francesc Ferrer Pastor, el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera-Lacreu), el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ésAdir i el Diccionari de la llengua valenciana de la RACV. El verb sublevar es documenta en Pregàries al cel, escrit anònim datat en 1424. L’han emprat també en le seues obres, Constantí Llombart, Manuel Sanchis Guarner, Xavier Casp, Joan Gil Albors, Enric Valor, Joan Francesc Mira, Rodolf Sirera, Jordi Querol, Agustí Colomer, Josep Usó, Toni Cucarella, Josep Lacreu i Víctor Labrado, entre altres, com constata el Corpus Informatitzat del Valencià.
