En el particular viatge al passat que és “Memòries de poblet”, descobrisc, entre les fotos descolorides i clevillades dels meus records, a un protagonista estel·lar d’aquells temps en el poble, fóra burro o burra, egua o cavall, mula o mul: la cavalleria, de la que ja he parlat diverses vegades en temes determinats, però que hui voldria valorar assenyalant amb el dit a una d’elles. Indispensable per al llaurador de llavors. El seu nombre i raça marcaven la riquesa de la casa, però el corrent era tindre un d’aquells “matxos” (mascle o femella), un mul o mula, rom eguí mescla d’egua i burro, amb els que vaig créixer i del que anirà el present relat.
Pareix com si fóra ahir, quan els veia desfilar davant de la nostra porta de casa en interminables fileres carregats de mils andròmines i collites. A la seua gropa, cares de què encara sent les salutacions i em portaven noves. Encara les divise, entre els llargs camins del terme i a on de criatures ens enviaven els nostres majors a arreplegar els seus excrements amb què engrossir l’adob per a les plantes.
Era, primer que tot, el vehicle que es movia molt bé en tots els terrenys, foren pedres, muntanya, sendes i clots i al que porfidiejàvem per muntar-nos la xicalla acostant-lo a qualsevol suport per a poder pujar-nos. Si anava carregat i no podíem, ens agafàvem de la cua perquè estirara de nosaltres en els nostres jocs. Com a anècdota del seu important paper en aquells dies els conte que a mon pare i a ma mare, i a tota la família d’esta, els va portar alguna vegada a la platja de Cullera sent nóvios.
En el seu caminar lent i repicament del ferro amb l’empedrat vaig escoltar mil històries de guerra, mili i aventures dels meus majors. Els seus vaivens van ser el bressol per a preguntar-los per altres mons i donar regna solta a ensomnis futurs. S’assembla al burro en el seu cap gros i curt, orelles llargues, membres fins, peüngles estretes i xicotetes, cabellera curta, absència de les castanyes (creixements cornis) dins de les garretes, i cua sense pèl en la seua arrel. No obstant això posseïx algunes característiques equines, com la seua alçada i cos, la forma del coll i de la gropa, la uniformitat del seu pelatge, i les dents.
Entre tots era al primer que se li donava de menjar i l’aparellar-lo resultava tot un ritual que anunciava la imminent eixida. A l’arribada al bancal quedava lligat durant hores, pacient com cap encara que el sentírem renillar conjecturant qualsevol cosa o fent clots amb les seues potes. La seua veu no és exactament com la del burro (bram) ni a la del cavall (renill); el mul emet un so semblant al del burro, però també té els característics renilles del cavall, i de vegades gemeca.
Patidor com ningú per les moltes mosques i taves que li acudien. Ni fred, ni calor ni aire. A vegades, cal dir-ho, s’escapava corrent i donant bufits sense importar-li tan sols el tirar-te a terra i escampar càrrega i aparells pertot arreu. Calia anar darrere i maleir-li. Només quan es cansava deixava de ser rebel i tornava a la cleda entre sufocacions i estropellaments diversos. Després de la jornada ens portaria de tornada a casa; viatge que s’aprofitava per a traginar alguna cosa: un poc de llenya, herba per als conills…
Però sobretot, era l’animal de càrrega i ajudant indispensable i fidel en les innumerables faenes: llaurar (tant, que fins a la mesura agrària tradicional eren els dies d’ídem), transportar mil i una cosa o trillar (on ni les voltes li marejaven com sabent l’important que era, i això que, per a ell, només guardàvem la palla), mestre en l’arrossegament (forçuts com cap), tantes i tantes àrdues tasques. El saber portar-lo, llaurar amb ell i carregar-lo, era tot un art entre nucs i millor aguant. Davant de el molt de treball s’acudia al “aparellament” que implicava l’ajuntar-lo a altres perquè els seus amos havien acordat l’ajuntar braços i bèsties per a ajudar-se mútuament davant de faenes que corrien pressa.
Fins a la casa s’adaptava a ell: Porta principal de 2 fulles per a poder entrar i eixir carregat, quadra amb el seu pessebre i amb el seu paller damunt, on guardar el seu menjar. Per ell i per a ell també ens tocava treballar d’allò més: collíem un alfals que calia segar, assecar, i emmagatzemar-la perquè el senyoret tinguera alguna cosa que emportar-se a la boca. Encara el veig mastegant-la i donant llepades, de tant en tant, a la pedra de sal que mai, tampoc, li faltava.
I és que fins a les collites tenien la seua categoria i classe. El millor era per a la venda i només el “destrio” (el que no es podia vendre, de segona o espatlat) es quedava en la casa. Ordi i dacsa del terreny per a ell, que el blat i la dacsa americana era per a traure pessetes. Hi havia que “traure el fem” (canviar-li el llit), endreçar-lo o llavar-lo en el riu (increïble resultava veure com nadava) o en el Clot dels Haques, portar-lo a l’abeurador del pou de l’ermita (es llepava de gust si la font era salobre, com la Font Amarga) o que el ferraren. Inoblidable aquella olor de casc cremat i el sentir el martelleig en l’enclusa arreglant les ferradures una vegada i una altra. Trobar una, indica als supersticiosos tindre sort, que ve a explicar-se quan pensem que en aquella època de pocs luxes bé es cuidava l’amo de no perdre tal tresor i rar havia de ser el donar amb una abandonada.
Altres animals compartien espais i vida, manso ell, es deixava, però de vegades amb un parell de coces o l’intentar mossegar, venia a reclamar que era el rei dels animals en la casa. Amb qui menys tolerant es mostrava era amb els gossos. Diverses cares, tipus i noms acudixen al meu record, entre veus de comandament i onomatopeies diverses: “arre, so, quiet…”. Gran en les festes, on l’anar muntats en el seu llom, al clàssic o a la gropa, era tot un ritu i el cortejar a la dama. Anava guarnit i amb els seus millors arnesos i fins tenien la seua pròpia d’animals: la festa de Sant Antoni.
Si emmalaltia era tot un drama. Calia recórrer a potingues i cremes o cridar el curandero o després al veterinari. Curar-lo a qualsevol preu. Ull amb les potes, verdader taló d’Aquil·les, o acabaria malvenut per a carn per quatre quinzets. Si moria, era tot un drama amb desfilada de condols com si d’un soterrar es tractara. Colp de gran calibre per a la família i la seua economia.
I què dir dels seus aparells i trastos que hui estan en algun racó oblidat o que afortunadament algun amant del rural i la nostra etnologia exposa? Són un gran nombre de vocables ja en desús: “sària, albarda, barres, cabeçó, cingla, orelleres, tafarra, colleró…” No cap tampoc oblidar els il·lustres artesans i personatges que li prestaven el seu bon fer: Guarnicioner, albarder, sarier, ferrer, arrier, tractant…
Els tractors van anar, en silenci, alliberant-los de les grans tasques, alhora que el postergaven. Van aparéixer els primers motocultors que, sorollosos i queixosos com una mula, a més d’un també desmuntaven. El savi poble, amb just mereixement, va vindre a anomenar-los “mules mecàniques”. El camp es mecanitzava. S’havien fet vells, hòmens i cavalleries, però encara anaven i venien en espera que els jubilaren.
Totes les altres cavalleries eren animals selectes per a determinades labors, però ell era el híbrid que compartia la potència del cavall, el seu vigor, la seua valentia i la seua noblesa de caràcter, amb l’equilibri i pas segur, la resistència, la paciència del burro i les seues espartanes necessitats. Era l’animal perfecte per al llaurador pobre, el “tot terreny” de les èpoques passades. A més, són capaços de lluitar en defensa dels seus genets contra depredadors, siguen gossos silvestres, llops i inclús pumes i lleons de muntanya. Cap altre equí se li pot comparar com a animal de càrrega perfecte. Que pregunten sobre això a tots els exèrcits del món.
El mul o matxo (femení mula) és un animal híbrid, resultat de l’encreuament entre un exemplar de cavall (mascle o femella) i un exemplar d’ase (mascle o femella). Els muls són sempre estèrils, però s’han donat casos (pocs) de mules que han aconseguit donar a llum nous individus. En funció dels possibles encreuaments, parlem de mul eguí (o mula eguina) si els progenitors són respectivament un ruc i una egua i de mul somerí (o mula somerina) si els progenitors són respectivament un cavall i una somera.
Els muls/mules eguins/nes són més freqüents, donat que l’èxit en la fertilització és força més elevat en aquesta combinació. Els muls eguins i els somerins difereixen lleugerament en l’aspecte, donat que aquets últims acostumen a ser una mica més menuts, amb una cara més semblant a la d’un cavall, orelles més curtes i la cua més llarga, així com el pelatge, donat que el color del mateix´s’hereta directament del pare en els èquids.
Vaja per ells, en just homenatge, estes paraules.
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
