El passat 21 de juliol s’escaigué el 90è aniversari del naixement de Francesc Burguera, que va morir el 16 d’octubre de 2015.
Francesc de P. Burguera va ser un home honrat i bo, un ciutadà exemplar, un gran patriota valencià. Paco Burguera, que va ser un referent en la història del nacionalisme al País Valencià, a més d’escriptor i periodista, fou una veu clara i valenta, lliure i ferma, en la lluita pel redreçament nacional del nostre País.
Nascut a Sueca el 21 de juliol de 1928, va estudiar ciències econòmiques a Madrid. Com a fruit del seu treball i del seu compromís pel nostre País, Burguera va rebre la Medalla de la Universitat de València, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, el premi Valencià de l’Any de la Fundació Huguet de Castelló, la medalla d’Or de l’Ajuntament de Sueca i de Xixona i el Premi Llibertat de la Unió de Periodistes Valencians. El llibre “Des de la trinxera periodística”, recollia els seus articles, uns textos imprescindibles per entendre la realitat social i nacional del nostre País.
De ben jove, Francesc Burguera va publicar a l’editorial Torre (de Casp i Adlert) el llibre de poemes: “Ara que sóc ací” (1949) i l’obra de teatre: “L’home de l’aigua” (1958), text finalista del Premi València de Literatura de la Diputació. Com a escriptor va guanyar el premi Marquès del Campo dels Jocs Florals de València, amb: “El País Valencià davant el Mercat Comú”. També és autor dels llibres: “De cara al país” (Gorg 1974), “És més senzill encara: digueu-li Espanya” (Premi Octubre Joan Fuster, 1990) i “Del poble, del país: escrits compromesos”. Pel seu compromís cívic i valencianista, Burgera participà activament l’any 1951, en la divulgació de l’exposició (a l’Ajuntament de València) del Diccionari Català-Valencià-Balear.
Articulista dels diaris Levante, Madrid, Avui, Noticias al Dia, El País, i de les revistes Valencia-Fruits, Gorg, Saó, El Temps, entre d’altres mitjans de comunicació, Francesc Burguera era, en paraules del professor Antoni Ferrando, “un ciutadà de tarannà obert i cordial i de moderació ideològica assenyada”.
Fundador del PDL-PV i més tard del PNPV, on s’aplegaren els exmilitants del PSPV, de la UDPV i molts que mai no havíem militat a cap partit polític, Burguera va ser un aferrissat defensor de l’autonomia plena per al nostre País.
Il·lusionat per oferir als valencians un projecte nacionalista, Burguera va fundar el PNPV amb persones com Eugeni i Joan Senent, Marina de Paz, Joan C. Martín, Andreu Banyuls i Elvira Ferrer, Francesc Ferrer Pastor, Paco Salt, Cristòfor Aguado i Carmina Gonzàlez o Joaquim Meneu. El PNPV, va nàixer d’una manera molt precària, però amb molta il·lusió. I és que com deia ell mateix en una entrevista, “el País Valencià ha estat per a mi una obsessió des de jove”. Per això mateix va ser atacat i difamat per la dreta més cavernícola del nostre País, i fins i tot, acomiadat com a periodista per l’agència EFE, degut a pressions polítiques d’un ministre d’Aznar.
Burguera va ser un referent clar i lliure en la lluita per la vertebració i pel redreçament nacional del País Valencià, una tasca que, com deia ell mateix, ha de ser fruit de l’escola: “El País Valencià el faran els mestres o no serà”. Per això mateix, Burguera afirmava: “Crec indispensable que a l’escola es formen ciutadans coneixedors dels seus deures i dels seus drets, per conèixer la nostra història, la història que ens han amagat o ens han manipulat”. Per a Burguera era important “tindre clara consciència del País, estimar-lo i defensar-lo”.
Històric del valencianisme, molt amic de mon pare, i de Fuster, Ferrer Pastor, Sanchis Guarner i Fermí Cortés, Burguera, ”un liberal sense dogmes”, va perseverar amb fidelitat, en la difícil lluita pel País, per la nostra llengua i la nostra cultura.
Vaig tindre la sort de conèixer Burguera a ma casa, fa molts anys, quan jo era menut, degut a la seua amistat amb mon pare. Recorde en ple franquisme, haver repartit casa per casa, a l’Alcúdia, les paperetes amb el seu nom, per a les eleccions a “Procuradores en Cortes”, en un intent (recolzat per les forces progressistes) d’introduir aquesta veu lliure que era Burguera, en unes Corts amanyades.
L’any 1978 i els següents, vaig compartir amb ell la il·lusió del treball al PNPV, un partit que va posar les bases del nacionalisme valencià durant la difícil etapa de la Transició, i que va donar lloc a l’actual Bloc Nacionalista Valencià. Incansable i animós com era, Burguera va treballar també des de la plataforma “Valencians pel canvi”, en un intent de fer possible l’alternança política al País Valencià.
Ple d’il·lusió, optimista i tenaç, Burguera escrivia després de la gran manifestació del 9 d’octubre de 1977: “Tenim País, tenim País Valencià” (Levante 13.10.77)
Assidu cada dilluns a la Tertúlia del Micalet, amb mon pare, Ramon Trullenque, Francesc i Joan Carles Jover, Vicent Moreno (pare i fill), Vicent Micó, Genís Gonzàlez, Rafel Buforn, Joan Puchalt, Jose Mª Ruix, Agustí Ventura i els altres amics, Francesc Burguera, va dedicar tota la seua vida a treballar apassionadament pel nostre País, ja que va ser un home arrelat a la terra, que vivia per fer realitat la vertebració i el redreçament nacional del País Valencià.
En una societat “normal” i amb uns polítics “normals”, Burguera hauria estat reconegut i homenatjat públicament com un “homenot”, com un personatge cabdal en la història del nostre País, ja que va ser un patriota valencià que va posar el País per davant dels seus interessos personals i professionals. Ell no buscava reconeixements perquè era un home lliure que deia el que pensava, des de la llibertat i la coherència personal. Per això he trobat a faltar que el Govern de la Generalitat li atorgara l’Alta Distinció. Burguera es mereixia aquest homenatge públic, com a reconeixement de la seua tasca admirable i abnegada.
Tots els qui el vam conèixer, tots els qui teníem la sort de tindre’l per amic, sabíem que Paco era un home íntegre i recte i un exemple per a tots els qui seguim els seus passos.
Tant de bo el nostre País, sàpia reconèixer i agrair públicament (encara que massa tard) la tasca i l’obra de Burguera, i de seguir el camí que ell va obrir.
