Des del Gènesi, la nostra llengua ha estat considerada pel poder polític, financer, religiós, militar i judicial, com a llengua de segona. El nou atac que el valencià ha rebut recentment, ha estat ara per part del TSJ, que impedeix que la nostra llengua siga una llengua normal a la Generalitat (Levante 19 de juliol de 2018). Els magistrats del TSJ diuen, en relació al valencià, que pel que fa als funcionaris, “no existe el deber de conocer” la nostra llengua. Però els magistrats, que neguen l’obligatorietat de conèixer el valencià als funcionaris de la Generalitat, sí que estan tots d’acord, més encara: defensen aferrissada i amb ardor, la necessitat que els mateixos funcionaris coneguen el castellà.
De res els val als membres de TSJ, l’Estatut d’Autonomia, que proclama el valencià com a llengua pròpia del País Valencià. Ni tampoc la Llei d’ús i Ensenyament del Valencià, que en el punt 1 del Preàmbul diu pel que fa als dos idiomes dels valencians, que “Tothom té el dret a conèixer-los i a usar-los”. Per tant, si jo vaig a la Generalitat i no poden atendre’m en valencià, ¿de què em serveix la Llei d’Ús i Ensenyament?.
La mateixa llei diu al punt 3 del Preàmbul, que “ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua”. Però si no hi ha l’obligatorietat que els funcionaris coneguen al valencià, jo seré discriminat ja que no m’atendran en la meua llengua.
Encara en la mateixa llei, el número 4 del Preàmbul diu que “hom atorgarà protecció i respecte especials a la recuperació del valencià”. Com? Impedint que el valencià siga un requisit lingüístic i siga emprat pel funcionaris que atenen els ciutadans?
La mateixa llei, en el seu article primer, apartat b, diu, en relació al valencià, que s’ha de “protegir la seua recuperació i garantir l’ús normal i oficial”. ¿Impedint, com fa el TSJ la normalització de la nostra llengua, que queda reduïda, com fa l’Església, a un gueto?
I l’article segon, a més de proclamar que “el valencià és la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana”, afirma que “tots els ciutadans tenen el dret a conèixer-la i a usar-la”. Però si un funcionari de la Generalitat no està obligat a conèixer-la (com sí que està obligat a conèixer el castellà), ¿com podré jo usar el valencià si no m’entén el funcionari?
I l’article quart ens recorda que “en cap cas ningú no podrà ser discriminat pel fet d’usar qualsevol de les dues llengües oficials”. Però si el senyor de la finestreta no sap valencià, ¿no em seré discriminat (com em sent discriminat quan vaig a una església) quan m’obligue a “hablar en cristiano”?
I encara, per acabar, l’article set d’aquesta llei diu que “el valencià com a llengua pròpia de la CV, ho és també de la Generalitat i de la seua administració”. Com? ¿Impedint, com fa el TSJ, que el valencià siga utilitzat a l’Administració igual com és utilitzat el castellà?
El PP, que diu que defensa l’obligatorietat de complir la llei, està (com fa sempre que no li agrada) incomplint una llei aprovada per unanimitat el 1983.
Què hauria passat si la Generalitat haguera posat un recurs perquè el castellà no fóra obligatori a l’Administració? Però amb el valencià, tot s’hi val.
I és que ja sabem que l’objectiu del PP és l’anorreament de la nostra llengua i per això aquest partit (i no només ell) lluita per exterminar el valencià (amb l’ajuda ben eficient dels magistrats i de l’Esglesia) o com a mínim, per tancar la nostra llegua en un gueto.
Una vegada més veiem quina és la política lingüística del PP: impedir la normalització del valencià. Això sí: són molt bilingues i molt “valencianos”. Però pels seus fruits els coneixereu.
