Arribats al mes de setembre, de vegades principis d’octubre, després d’haver patit o sortejat els temporals que donen pas a la tardor, l’espiga ja ha crescut i és el moment de la recol·lecció. Una quadrilla d’homes anava segant l’arròs a mà amb una corbella.
Conforme segaven anaven fent garbes amb les espigues d’arròs. Després de segar l’arròs es lligaven les garbes amb un vencill, o lligassa, fet de la mateixa palla. El treball de “desbarbar” o “serrar” consistia a separar les espigues de la palla. La persona que feia servir el corbellot o “corbella de serrar” col·locava la garba entre les cames i amb força i traça la seccionava per complet. Aquestes es col·locaven sobre aquelles parts humides, els restolls de les mateixes garbes, per ser inservibles, de manera que no tocaven l’aigua.
Era aquest un procés molt pesat que precisava a més ser molt ràpid, ja que aquest període és de molta humitat i es corre el perill que es produïsquen tempestes que podrien inundar l’arròs recentment collit humitejant-ho tot.
Si això ocorria s’havia d’esperar al fet que s’hagueren assecat les garbes en el camp podent ocórrer que amb la calor germinés de nou el que ho faria inútil. A mesura que els feixos s’assecaven es treien al camí amb el “carro de garbejar” proveït d’uns patins i tirat per un cavall. D’allí, es carregaven els carros que el duien a l’era.
Així, doncs, el treball dels segadors era un dels més durs i penosos d’aquells que es donen al món agrícola. Els jornalers passaven tot l’estiu d’arrossar en arrossar “aquells que tenien la sort de tenir la faena contínua”.
Quan acabaven de segar un camp i se n’anaven a un altre, era molt dur veure’ls marxar cap a un altre amb tan sols dos pedaços de roba, la faixa, la corbella a la mà i un cabàs a l’esquena. Amb quinze o setze hores de treball diari, molt més que de sol a sol —la majoria de les colles començaven abans de rompre l’alba— fins a més enllà de la poqueta nit.
Per llit usaven un muntó de palla o unes garbes, de sostre un cel estel·lat i per a menjar, tan sols un plat de calent diari consistent en un simple guisat de creïlles.
De tant en tant, se solia guisar una paella amb uns pocs trossets de carn que alguns se’ls havien de rifar per tastar-los. Una vida dura i sacrificada que el nostre inconscient col·lectiu no ha dubtat a voler oblidar.
Els mes vells dels jornalers castelloners ben bé recorden aquells anys qu’anaren a arrancar planter, plantar i segar no sols a les terres del terme. Coneixen molt bé l’Albufera i les marjals de tots els pobles que l’envolten. Les han patejat totes per dins del fang, han treballat, menjat, maldormit i patit molt baix del seu cel en unes condicions penoses. Molts d’ells coneixen també el delta de l’Ebre en les mateixes condicions.
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
