Tornant al tema del pas del temps, que és realment el que ens dóna la raó de ser d’este humil blog, és el culpable que nous escenaris polítics i econòmics canvien els costums i les normes socials, i que a més açò ens porte a un canvi en les relacions laborals i amb elles en els oficis.
Ja hem parlat de diversos d’ells. Els oficis s’han anat adaptant i adequant a les característiques de cada nova època, i uns s’han transformat, altres han desaparegut, i han aparegut de nous que eren impossibles de preveure inclús fa pocs anys.
Així, de la mateixa manera que fa poques dècades era impensable que hi hauria oficis com el de tècnic programador informàtic, venedor de telefonia mòbil, gestor de cases de turisme rural, porter de seguretat de discoteca, etc… és normal que ara ens estranyem d’alguns oficis que realitzaven els nostres avantpassats.
Per molt estrany que parega, alguns d’estos oficis seguixen vius i molt vius. Una altra cosa és que alguns dels més jóvens puguen pensar que es tracta de treballs rudimentaris i inclús creguen que han passat centenars d’anys sense que ningú haja fet eixe treball.
Que un fuster faça un taüt a la mesura, que un ganiveter faça eines de tall, que un pedrapiquer treballe pedres per a fer una casa, que algú puga fer un rellotge de sol, que un carboner arreplegue branques en el bosc per a la seua combustió controlada i fer carbó, per citar només algun exemple solt, poden paréixer oficis llunyans que només serien comprensibles viatjant en el temps a una època llunyana de la nostra, però la veritat és que són vius.
La realitat és que alguns d’estos oficis, a poc a poc, han anat desapareguent o simplement s’han anat transformant, però els seus protagonistes seguixen vius, i per tant no estan tan llunyans com puga paréixer. Cal tindre coneixement d’ells si volem conéixer la nostra història recent i entendre les relacions socials que ens unixen com a poble, i fer que eixe record del passat molt pròxim siga el que ens puga donar una perspectiva de futur. Parlem de les vivències dels nostres pares i iaios, no cal anar molt més enllà.
En una societat rural com la de Castelló, no fa massa anys que la quasi totalitat de la població es dedicava a l’agricultura i la ramaderia i tota la seua productivitat i economia domèstica girava al voltant de la terra, una terra que es treballava fins a l’extenuació per a produir la base total dels aliments per a persones i bestiar.
El bestiar servia d’aliment, ferramenta i moneda de canvi per a determinats servicis. Perquè tot això funcionara, es necessitaven determinades eines i oficis per a equipar convenientment este sistema productiu i de supervivència. D’eixa forma s’anava fent una cadena d’oficis que, amb la industrialització i el progrés, han desaparegut molts d’ells, però que formen part de la nostra recent història i, sobretot, han passat a formar part de la nostra cultura tradicional i popular.
La imatge del llaurador amb el carro, les cavalleries llaurant la terra, el pregoner amb la seua trompeta informant de les notícies del poble, el ferrer en la seua farga, són hui icones un tant bucòliques que han passat a formar part de la nostra memòria històrica. Molts d’estos oficis del món rural, o quasi tots, tenien profundes lligadures entre ells.
Per a poder treballar calia menjar, i un dels aliments bàsics era el pa, però, per a obtindre la farina, el moliner havia de moldre el blat amb moles fetes per un pedrapiquer, i per a això, calia batre en l’era el blat recol·lectat per segadors, i que havia criat el llaurador en un camp llaurat amb cavalleries i que havia sigut transportat en cada etapa per carros per carreters especialitzats.
El carboner per la seua banda, tenia una importància vital en una època en què el gas i l’electricitat eren inexistents o molt deficients al final, i en una zona com Castelló que si en alguna cosa ha sigut sempre pobre ha sigut en muntanya i arbratge per a subministrar fusta als seus habitants. A més, l’ofici de carboner anava molt lligat a la neteja dels boscos existents, hui tan deficitària.
L’ofici de ferrer és un dels més antics, i dels més importants. Des del ferrat dels animals, l’arreglament dels carros, de les ferramentes i la seua fabricació en molts casos. Fins fa molt poc, s’ubicaven junt als camins i posteriorment carreteres. Era un ofici essencial per a la bona marxa de les ferramentes de treball i dels animals, fonamentals per al llaurat i el transport.
Els cistellers fabricaven recipients de canya, vimen, junc i espart, i s’usaven des de per a anar a la compra fins per a transportar ferramentes, llenya o productes. L’arribada dels plàstics va disminuir la seua producció i quasi ha fet desaparéixer l’ofici, hui una artesania quasi de luxe.
El baster era molt important quan el transport es feia per cavalleries, era el que feia els seus arreus i tenia una important part en la fabricació de carros, carretes i tartanes. Era el verdader especialista dels cuiros.
El mestre carreter o “mestre d’aixa” era també essencial perquè els llauradors pogueren transportar tot el que és necessari al camp, al mercat, a altres pobles, o inclús transportar-se ells mateixos a diferents llocs. A més de fer nous carros, mantenien els existents.
Són només alguns exemples d’oficis tradicionals intimament relacionats entre si, una cadena d’estrets glaons que, només de faltar un d’ells, s’impossibilitava el funcionament d’una societat rural com Castelló. Però no eren sol ells. Ens hem deixat molts altres, que a més tenien una característica comuna: tots eren generals i coneguts, però variaven amb la ubicació i les característiques de cada poble en particular inclús dins de la mateixa comarca.
Eren personalitzats a cada població.
Estos oficis eren majoritàriament realitzats de forma manual i artesana, amb el que es requeria una certa especialització i era una qüestió bàsica l’aprenentatge. No hi havia escoles de cap d’ells. Per això va sorgir la figura de l’aprenent, que en molts casos era considerat pel mestre artesà com un fill, a qui ensenyava el seu ofici i que li ajudava a canvi de menjar, dormir, i pocs diners, i que heretaria finalment el seu bon fer i el traslladaria a les futures generacions d’artesans.
A més d’estos oficis, quasi tots desapareguts i en desús i quasi que oblidats, hi ha altres més pròxims que estan entre els tradicionals i els vigents, és a dir, que encara no han desaparegut del tot, encara que vagen camí de fer-ho. El forner, el modista, el sastre, el fuster, el pastor, el taverner, el barber, el metge de poble, el mestre rural. Tots ells existixen evidentment, però poc tenen a veure amb el seu propi origen, i l’evolució els transforma fins no reconéixer-los encara que no s’extingisquen.
Oficis, oficiants i productes es transformen sense afectar la nostra vida fonamentalment. Un cisteller pot exercir un altre ofici i el mateix anirem a comprar amb una cistella de plàstic que anàvem amb la de vimen i vestirem amb un altre tipus de roba sense modistes o sastres, però no anirem nus. Ens pareixerà millor o pitjor, però no afectarà la nostra vida diària ni a les nostres relacions socials, culturals i econòmiques.
El fet que desapareguen llauradors, mestres i metges és un altre tema. És precís que la seua funció romanga per molt que es transforme, perquè és inconcebible una societat sense els pilars bàsics de l’alimentació, la salut i l’ensenyança.
En definitiva, els oficis tradicionals més antics van ser abandonats com a fruit de la nova industrialització i les noves tecnologies, al perdre la seua funcionalitat davant dels canvis del progrés, i molts dels oficis que durant segles van formar part de l’entramat social bàsic i dels seus serveis, van morir al no necessitar-los la societat actual. Els seus productes van ser substituïts per altres més funcionals, pràctics i barats.
El temps i els avanços tecnològics han fet que esta part de la nostra història col·lectiva quede només en un record dels nostres iaios i de la nostra riquesa cultural i social.
A través del passat, hem de prendre consciència d’un present sempre efímer, que és el que ens porta a un futur sempre incert. Coneixent eixe passat coneixerem millor el nostre present i ens enfrontarem millor al nostre futur. I el que volem és ajudar a això amb esta xicoteta història en retalls solts de la nostra memòria pròxima, les “Memòries de poblet”, de mon molt estimat poblet, Castelló.
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
