Quan va caure l’URSS a la fi del segle XX, molts països de l’òrbita soviètica van celebrar llurs referèndums per expressar a les urnes quin futur volien i, entre d’altres, Ucraïna va decidir de manera lliure en 1991 que volia ser una democràcia independent i sobirana. Així, l’actual situació bèl·lica a l’Europa de l’Est, que és una involució humanitària amb conseqüències encara imprevisibles, ens ha ficat davant de les nostres pròpies contradiccions vitals: confiem en el diàleg o contestem amb les armes? Mentre hi pensem, però, l’exèrcit rus estarà invadint a hores d’ara els punts neuràlgics del país, com Kíev i Járkov, les dues ciutats més grans, fins que controle Ucraïna.
Fa uns mesos, vaig escriure un article sobre l’evolució de la societat en les darreres dècades a l’Afganistan, a la qual vam deixar abandonada a la seua sort, el règim fonamentalista dels talibans. En ell reflexionava també sobre el canvi del tipus de guerra cos a cos propi dels conflictes fins al segle XX —per exemple, les dues guerres mundials—, enfront del concepte de guerra basada en atemptats selectius, com el de les Torres Bessones a Manhattan en 2001. Doncs bé, ara som testimonis en ple segle XXI que hem tornat arrere en la història, al segle XX, en concret abans de 1989 quan creiem que la Guerra Freda acabava i donava pas a la globalització —més econòmica que política—, a allò que déiem el pensament únic. La Guerra Freda estava adormida i ja s’ha despertat.
Alguna cosa continuem fent mal pel camí perquè, tot i tenint més tecnologia i més recursos que mai, patim els vells vicis de la humanitat de sempre. I el segle XXI no seria l’excepció, en a penes dues dècades hem acumulat l’atemptat de les Torres Bessones (2001), la Gran Recessió (2008), el tsunami mundial de SARS-CoV-2 (2019), i ara…
Potser sempre hi haurà guerres perquè en els gens de l’Homo sapiens està escrita a foc la seua condició de competitiu i agressiu, i per això hem de dotar-nos de regles, normes o lleis per protegir-nos entre nosaltres i poder viure en pau. Paradoxalment, segons els antropòlegs som l’única espècie humana que ha sobreviscut perquè la natura ens ha fet, a diferència dels altres cosins evolutius, més cooperatius i més agressius alhora. Per exemple, respecte als neandertals, tot i que la major part de la població mundial actual té una xicoteta proporció d’un 3 % dels seus gens —va haver-hi apariament—, hi ha un consens ampli en la tesi que els nostres avantpassats sapiens van provocar l’extinció dels neandertals, perquè els primers eren més agressius i cooperants entre ells contra un enemic comú.
Així les coses, tornant a Ucraïna, què podem fer? D’una banda, a priori cal estar darrere el no a la guerra, perquè és la posició més justa, edificant i èticament irrenunciable, tot i que còmoda; d’altra banda, diem no a la guerra de Putin, clar, però és que la guerra ja hi està consumada, per tant, quin és el següent pas? Esperem que el sàtrapa del Kremlin, contra tot pronòstic, ature el conflicte? Aguantem de braços plegats sense intervenir, i a veure si la guerra escampa mentre ja hi ha 2000 morts civils, el massiu èxode de refugiats, la destrucció de les principals infraestructures del país, el control de les centrals nuclears —també del reactor nuclear de Txernòbil— en mans dels russos?
Si ens fixem en la resposta que està donant la població ucraïnesa davant de l’amenaça de l’invasor, tal volta trobem respostes, ja que la dignitat amb què la seua societat està fent front a la barbàrie del senyor dels Urals és digna de tot el respecte i suport. Amb els recursos limitats que tenen estan donant una aclaparadora lliçó de supervivència defenent les seues cases, les famílies, la seua identitat com a poble lliure. I la pregunta del milió: què passarà quan acabe la guerra?
Evidentment, l’OTAN no pot intervenir directament perquè suposaria la declaració franca d’eixe concepte difús i inquietant a què ens referim com a Tercera Guerra Mundial, però no pot ser còmplice —ni tampoc la UE, o l’ONU— de la invasió unilateral i desproporcionada d’un estat sobirà, executada per una potència nuclear que pateix un complex nostàlgic de la megalomania estalinista —almenys, pel que fa a la seua classe dirigent—. És ridícul considerar el casus belli que ha esgrimit Rússia per iniciar una guerra total, la qual podria reobrir de manera irresponsable la capsa de Pandora que es va tancar en 1989, però és indubtable la seua capacitat estratègica per a jugar els seus peons en el tauler d’escacs de la geopolítica. Ara bé, està en jaque la credibilitat de les democràcies occidentals per a frenar l’escalada de tensió, marcada a foc en un mapa tan precari que recorda l’Europa d’altres èpoques que, malgrat el que diuen els llibres d’història, no sembla que s’hagen superat.
Papà, tu també vas a la guerra? No, afortunadament la meua filla, tot i la seua precoç curiositat, no m’ha soltat aquesta terrible pregunta, però hi he reflexionat per si em pregunta alguna cosa semblant. M’he mirat davant d’eixe espill barroc —que tots tenim— de les meues contradiccions internes, i he intentat calibrar quin és a hores d’ara el meu nivell d’hipocresia adulta. Aniries tu a la guerra d’ells? A defendre la població ucraïnesa i, ja maltractant els grans símbols, a defendre la democràcia que vas heretar de la generació dels pares, dels avis? Hi aniries? Ucraïna haurà de conformar-se amb molta solidaritat de les pantalles i, en tot cas, amb aliments, diners, i… armes.
Segons una dita popular, quan una persona et pega primer i tu fas el mateix, ja hem perdut tots. Com li dic mirant-li els ulls a la meua filla que hi ha excepcions que justifiquen les armes mentre li ensenye cada dia, tot digne, que no s’ha de barallar a classe, que parlar les coses sempre ha d’estar per damunt de la violència? Com li puc dir que m’he rendit, que done suport a les armes per protegir el poble ucraïnès de la irresponsable guerra de Putin, que m’he agenollat davant de la violència? A més, no puc llevar-me del cap la clàssica denúncia ètica de la meua generació en la inoblidable veu d’Ismael Serrano:
Papá, cuéntame otra vez que tras tanta barricada
Y tras tanto puño en alto y tanta sangre derramada
Al final de la partida, no pudisteis hacer nada
Y bajo los adoquines no había arena de playa
Així doncs, tot i que qualsevol guerra et fica davant de l’espill, més o menys deformat, dels teus valors i et posa a prova, la prioritat absoluta és aturar ja aquesta bogeria entre germans, cuidar dels nostres europeus ucraïnesos i, quan aplegue el moment, reconstruir l’esperança a consolidar les relacions diplomàtiques entre els dos països i entre Rússia i la resta del món per tal d’evitar la barbàrie en el futur. Ara que fan molta falta, ningú hauria d’oblidar els inspiradors versos del socarrat universal Raimon i, amb tot, mimar l’esperança. Per nosaltres i pels que vindran.
I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.
Si voleu ajudar la població ucraïnesa, la botiga d’animalets Queen (enfront de Más y Más) és un punt de recollida d’aliments per dur-los als europeus ucraïnesos. Per cert, hi ha una paraula molt bonica, мир (sona com [myr]), que és la mateixa en ucraïnès i en rus, i en valencià significa PAU. Comencem per ací?
