Hem parlat mes d’una vegada de com era de diferent l’agricultura de Castelló anterior als anys 60 de la posterior i actual. Com ja vam dir, va estar durant segles molt lligada al cultiu de l’arròs, el que convertia al nostre poble en una zona de grans beneficis per als propietaris dels cultius arrossers, però molt insalubre per als jornalers i la població resident en general, amb gran incidència de les malalties típiques de les zones de pantà i marjal, propagades pels insectes, i sobretot pel paludisme, el portador de la qual és el mosquit, àmpliament abundant.
Hui m’he adonat de quant de temps fa que no he vist les flotes de papallones d’ales d’irisats multicolors revolejant per totes les bandes. Poques vegades veig alguna, tremolosa, com perduda, desorientada.
A la vora del camí es veuen poques flors, minúscules, polsegoses, groguenques, i inclús el fenoll que abans omplia del seu anisat aroma tot el camí, és molt escàs i ja no florix, està sec. Només unes poques i fragants malves i poc més. A penes hi ha mosques. Poca pluja, poc bestiar, poc camp semblant a l’antic.
En ma casa solia haver sempre algunes mosques. Entraven per la porta del corral, on estava el pessebre del matxo i al costat del qual, en un tancat, vivien alguns altres animalets domèstics, algun a vegades de unes quantes arroves i bon menjar. Els agradava parar-se en tots els objectes de colors clars i sobretot en unes floretes grogues de paper que tenia ma mare en un pitxeret d’adorn. Allí es quedaven immòbils com si foren una taca, un piga…
Sense soroll. Sense moviments bruscos, ma mare agafava la maquineta exterminadora, carregada de “Flit”, i amb uns quants colps de manxa, les arruixava a totes. Llavors, les mosques arrancaven un vol frenètic, fins que la majoria queien mortes al sòl. Altres, fugien volant ras escapant o no de la mortaldat programada. A vegades rebíem la visita d’altres insectes alats, moscardes, borinots, tèrmits, rantelles, etc..
A vegades s’usava contra tots ells unes tires de paper que primer es penjaven en algun punt alt o en les bigues del sostre, i després s’obrien deixant-les estirar. Eren viscoses i atreien als insectes, que es quedaven pegats a elles fins a morir, i cada vegada era mes fastigós l’espectacle. Es deien Orión, i jo les odiava. Un cementeri d’insectes a la vista de la família. Ma mare els va descartar prompte com a ajudants en la guerra dels insectes.
Recorde l’estiu com el temps de les mosques de dia i els mosquits de nit. Eren una presència constant i viva, gens comparable amb ara. I pel que em contava el meu iaio, en la meua època de xiquet ja quedaven pocs comparat amb els anys anteriors, quan ell era jove en la postguerra, i em deia que l’hora de dinar en el camp era un verdader suplici a vegades.
Calia ser poc aprensiu, o sinó era impossible poder menjar rodejat de centenars d’insectes de qualsevol tipus que havies d’anar apartant a arpades del poc pa que tenien, per a no menjar algun en cada mos, i que si alguna vianda es quedava al descobert, tardava pocs segons a estar coberta per una capa negra alada i brunzidora.
Quan jo era xiquet, les successives i anuals campanyes de fumigació ja portaven anys fent el seu efecte. Van arribar inclús a realitzar-se amb avionetes que es passaven dies des d’un improvisat aeròdrom en “la graveta”, i a poc a poc van deixar de ser una plaga tan gran, probablement a canvi d’un altre tipus de contaminació indesitjable amb plagicides, i usant a vegades el perniciós DDT, a canvi de desequilibris dels nínxols biològics locals. Res entenc d’això, per molt que ens afecte tots i s’hagen substituït unes plagues per altres fins a obligar als actuals intents de reequilibrar la naturalesa. Ja no es pot. Ja està trencada més enllà del límit que creiem o presumim saber controlar.
Quant de temps fa que no heu vist volar un parotet en Castelló? Quan preníem el fresc a la nit, en acabant de sopar a la porta de casa, era un espectacle veure volar a les rantelles i les formigues alades al voltant dels fanals, i veure com les parets s’omplien d’insectes reunits albergats en la seua blancor, mentres algun dragó o xicoteta salamandra feia el seu agost particular caçant-les. Fa molt de temps que no he vist cap.
Hi ha una paraula relacionada amb tot això que s’ha colat en el nostre diccionari a partir d’una marca comercial. És flit, que va substituir durant anys, i encara hui s’usa, amb el significat de “insecticida domèstic”. Llavors no existien els actuals i perniciosos aerosols.
Fins als anys 70 no van arribar als nostres comerços carregats d’insecticides de diversos orígens químics, més o menys tòxics per a persones i animals, i que durant anys van infestar les nostres llars i que, a més com després vam saber, van atacar la capa d’ozó del planeta amb els seus gasos propel·lents. Ara hi ha tota una col·lecció de sofisticats sistemes de qualsevol tipus per a lluitar amb els insectes.
L’insecticida domèstic original, i que va arribar de la mà de la companyia petroliera americana Esso Oïl, era el “Flit”. El seu efecte era potent i la seua olor aromàtica era coneguda i no era desagradable. El coneixíem del petroli de cremar que tants anys vam usar en els nostres quinqués per a enllumenar-nos, i per això, ningú el temia. El principi actiu contra els insectes s’anomenava “piretrina”, i no era una altra cosa que un oli de crisantem, font natural de potents insecticides. Per això, era un insecticida molt poderós i poc perjudicial per a les persones i animals domèstics, i el seu ús es va estendre ràpidament.
Les flors seques de crisantem es polvoritzen i els compostos actius o piretrines, continguts en les corfes de les llavors, s’extrauen i es venen en forma d’oleoresina. Esta s’aspergix com una suspensió en aigua o oli, o com a pols, i el seu efecte era conegut des de l’antiguetat.
Les piretrines ataquen el sistema nerviós de tots els insectes, i inhibixen les femelles de mosquits de picar. Quan no estan presentes en quantitats fatals per als insectes continuen funcionant com repel·lent contra ells.
Són danyosos per als peixos, però molt menys tòxics per als mamífers i aus que molts altres insecticides sintètics i no són persistents, sent biodegradables i descomponent-se fàcilment exposats a la radiació solar.
Són considerats entre els insecticides d’ús més segur en proximitat d’aliments. Cap insecte s’acosta a un jardí de crisantems o a un cultiu ecològic que els tinga plantats en les seues proximitats…
L’aparell que s’usava per a polvoritzar el flit es deia flitador, i era simplement un depòsit on es guardava l’insecticida, un simple pot horitzontal de llanda, amb una manxa horitzontal sobre ell paregut al d’unflar rodes de bicicleta. Se succionava aire, i al manxar propulsant-lo pel front, pujava per un xicotet tubet des del recipient, per efecte venturi, un poc de flit, que es convertia en un fi aerosol.
El seu funcionament era el mateix que el de les pistoles de pintar actuals o el dels carburadors dels motors. Sense gasos perjudicials per a fer el treball de “flitar”. El més normal en el veïnat era anar a la botiga de Camilo amb el flitador, i reomplir allí el depòsit amb unes quantes unces del preat líquid, a granel, que l’economia domèstica no estava per a comprar llandes senceres.
De xicotet, m’agradava molt lluitar amb les mosques usant un altre accessori mític, la paleta matamosques. Els sensors del dípter no detectaven a temps les variacions de pressió de l’aire ni el moviment ràpid, i es convertia l’animalet a l’instant en una espècie de moc negre difunt. Era una caça entretinguda que em proporcionava un mòrbid plaer propi del sàdic infant mascle.
Cada dia, m’ufanejava de les meues victòries enfront de l’aviació enemiga. Ma mare odiava la paleta, perquè com a arma contundent deixava a vegades a l’insecte xafat pegat a la paret com a residu fastigós.
El modest matamosques va ser un de les icones de la meua infància. El seu antecessor va ser un modest espolsamosques fet de canya, amb un extrem de tires llargues de paper estretes, tallades de papers de què ma mare portava del magatzem on empaperava taronges.
Es lligaven com una granera al mànec amb un poc de fil de palomar, i llest, com una cabellera de paper balanca amb tocs de vius colors, que a més de tindre un ús concret, es va convertir en instrument de jocs improvisats i fantasies personals.
La guerra contra els mosquits encara no s’havia sofisticat, i les ínfimes bèsties es perseguien a colp d’espardenyot. Així com les mosques eren les ames dels dies, els mosquits eren els amos de la nit. Eren molt molestos. Moltes vegades passaves la nit mirant les estreles per la seua culpa. El seu brunzit moleste’t posava molt nerviós, sobretot perquè per molt que et tapares amb el llençol, sempre trobaven un tros de carn per a picar-te, i de seguida eixia la goteta de sang, l’unflor roja, i la picor que a vegades durava dies.
Encara que les finestres de la casa tenien mosquiteres, si deixaves una llum encesa ja tenies tota la nit la companyia del violinista. Contra ells només va ser eficaç el flit.
L’olor característica del flit omplia la casa, i s’introduïa pels nassos fins a adherir-se a la gola. No es podia usar durant les menjades, i llavors tornaven a regnar l’espantamosques i la paleta segons on parara la mosca.
Jo pensava que el flit formaria part de la meua vida futura per a lluitar contra els insectes. M’equivocava. Ja no queden quasi insectes, ja no queden papallones ni altres palometes. Ara pareix que ens vol invadir un mosquit forà vingut de molt lluny, anomenat tigre, nom impropi per a un mosquit.
Per un moments, al saber-ho em vaig quedar perplex pensant en com lluitaríem amb ell si ja no està amb nosaltres ni el flit, el potent exterminador de mosques i mosquits, ni la maquineta de manxar.
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
