La lluna marca el fi d’un dia entre setmana a Castelló, i el reflex de la seua llum tènue entra a la meua habitació, sigil·losa com una amant discreta enmig de les penombres, incitant-me a tancar els ulls somnolents. La serena quietud de la nit que caracteritza els pobles tranquils no tardarà a alterar-se, tanmateix, com ja és habitual totes les nits, pel tub d’escapament trucat de molts ciclomotors. El Carrer Major, la Plaça de l’Ajuntament, el Parc… formen part del circuit de Xest castelloner dels motoristes que trenquen la tranquil·litat nocturna al poble.
Probablement, la necessitat de velocitat dels adolescents siga atemporal, universal. La història és la de sempre. La normativa limita la velocitat de les motos de 49 cc als 45 km/h. Es truca la màquina i, a punteta de gas, ja pots buscar la llibertat que et proporciona la velocitat. Sembla que alguns no s’han assabentat —o els dona igual—, que en Castelló està limitada la velocitat en tot el nucli urbà a 30 km/h. I per açò estan els sensors de velocitat que hi ha als nostres carrers, informant el conductor de la xifra que hauria de veure també al seu velocímetre.
El conflicte entre la llibertat d’uns —els motoristes responsables de la pandèmia del soroll— i els altres —la majoria— pren forma, i entra en escena el concepte de contaminació acústica.
Segur que hem patit tots aquesta escena. Estàs xarrant tranquil·lament en qualsevol terrasseta castellonera, mitjançant el cafenet i la mascareta de rigor, i passa una moto a rebentar abruptament la lúdica tertúlia; com un costum ja establit per uns i patit per altres, estàs condicionat a fer un fastigós parèntesi de silenci, fins que desaparega el soroll rebenta-timpans en l’horitzó. Durant eixe breu període de temps —que sembla etern— en què es passeja el motorista a torturar els timpans aliens, premes les dents mentre tanques els ulls i, acompanyant aquesta expressió facial típica, la reacció més freqüent del sofrit castelloner o castellonera és recordar-se de sobte de la família del conductor…
L’OMS estableix la contaminació acústica, un factor que pot influir en la salut física i mental de les persones, a partir de 55 decibels, però solament és sancionable si supera els 91 dB. en el cas dels vehicles de motor. La multa depén de cada municipi (aprox. 200-600 €), malgrat que no se sol fer mesuraments dins del nucli urbà perquè cal un sonòmetre homologat i personal especialitzat.
En la meua època, els xavals tenien un ciclomotor per poder anar motoritzats a les discoteques socarrades (L’Almàssera-Alquímia, Jamaica, Jaleo Real, El Verde Limón, etc.) o per poder baixar de Bixquert en estiu. I les motos típiques eren el Vespino —podia trucar-se amb un cilindre de 65 cc—, la Derbi Variant —tenia espai fins i tot per a un 74 cc— i els primers escúters. A més a més, moltes es trucaven per dopar la seua potència amb els tubs més populars de llavors, com el Tecnokit, el Metrakit o el Kit Yasuni.
Jo no vaig tindre moto, però vaig rebentar la Derbi Variant del meu germà que, ara que ho pense, duia el tub de casa; no estava trucada. Era una preciosa màquina negra, sempre neta, que cuidava com or en pany. L’hi havia maqueat al seu gust i estava tunejada de manera quasi artesanal, amb les seues mans. Era l’estimada joia personal d’un orfebre autodidacta.
Ja fa vora uns trenta anys, tot i que ho recorde com si m’haguera passat ahir. Vaig amprar-la prestada una nit que havia quedat amb un amic, il·lusionats els dos amb una excursió clandestina a Bixquert. Afortunadament, ja era obligat el casc, perquè vaig tindre un accident, sense conseqüències personals, …però la moto va quedar irrecuperable. No oblidaré mai la cara afligida del meu germà, preocupant-se —exclusivament— pel meu estat de salut (en tres dècades mai m’ha fet la més mínima recriminació al respecte).
Així doncs, cal denunciar i multar les motos rebenta-timpans? Sí i no. Les reaccions punitives no solen acabar bé; l’educació, en canvi, sol tindre resultats a llarg termini. En un altre article, vaig raonar respecte a la positiva mesura dels sensors de velocitat instal·lats per l’Ajuntament: Què va passar? No es va multar, però se’n va aconseguir reduir la velocitat mitjana al poble. Fem, doncs, el mateix: es podria revisar —sense avisar— el nivell de soroll de les motos de manera aleatòria, i els propietaris de les motos trucades serien advertits, però sense multa. Pedagogia vs. càstig. Provem?
Encara falta temps perquè les motos siguen totes elèctriques i silencioses com, per exemple, els cotxes de la policia local —que semblen gats sigil·losos—, però el respecte als altres és un valor que hauria de ser inculcat en totes les èpoques. Amb soroll o sense.
