La història de la civilització deixa un testimoni, més o menys objectiu, als llibres, però hi ha èpoques especialment marcades a foc, com aquest peculiar 2020. Tot i que hi ha vida més enllà del fastigós coronavirus, és palpable el debat social al carrer sobre l’escolarització dels nostres xiquets i xiquetes.
Estan preparats el Santo Domingo, el Severí, Hernàndez o l’Escoleta Municipal, entre altres, per a protegir adequadament als ciutadans i ciutadanes més xicotets de Castelló? S’ha fet tot el possible per convertir aquests centres del saber i l’aprenentatge en fortaleses inexpugnables, en muralles de defensa contra l’enemic públic més buscat als nostres dies, un tal SARS-CoV-2?
Fa uns mesos, després d’eixir del confinament, l’opinió pública semblava majoritàriament favorable al dret a l’educació presencial, però ara, davant de l’imminent inici del curs, hi ha una divisió evident d’opinions. Als nostres carrers castelloners, a la piscina, als bars o a les xarxes hi ha diferents sensibilitats per part dels pares i mares, o els iaios i iaies respecte al risc relatiu d’exposar als xiquets a eixa amenaça col·lectiva que, malauradament, ningú sap realment on o quan pot atacar.
Així doncs, hem d’exposar als xiquets i xiquetes, als mestres i, indirectament, als iaios a un eventual rebrot de Covid que es puga produir en l’interior de les aules? Hi ha, tanmateix, arguments molt clars a favor, com la necessitat laboral dels pares —qui es queda amb els xiquets si no van a treballar?— i, per damunt de tot, el dret a escolaritzar-se, socialitzar-se i no perdre un altre curs. En aquesta fase crítica de la seua formació els xiquets han de relacionar-se i jugar amb els seus coetanis, i no aïllar-se i parlar o estar en classe a través d’una gelada pantalla, com en la novela de ciència-ficció d’Aldous Huxley, Un mundo feliz (1932).
Salut o educació? I per què no ambdues? Tot i que les autoritats sanitàries no s’han lluït massa en la planificació, ja hi ha algunes directrius, escasses però útils, com ara la limitació del contacte entre els xiquets de diferents aules —els coles de Castelló tenen espais diferenciats per limitar l’accés de les diferents classes als patis—. A més a més, es prendrà la temperatura, i els xiquets es rentaran sovint les mans amb gel hidroalcohòlic—. D’altra banda, si ix un cas de contagi es posaria en quarantena a tota la classe sense afectar a la resta del col·legi i, si la cosa va a més, es tancaria el col·legi.
És obvi que es tracta del mateix protocol destinat a la població general i, de fet, queda patent el mateix objectiu: és més prioritari per a les autoritats limitar una eventual transmissió col·lectiva que la mateixa protecció individual.
Ja sabem com està l’assumpte: el coronavirus pulula pels nostres carrers com un turista famèlic, sense GPS ni presa: sap on va i té tot el temps del món; i la Covid, tot i que, afortunadament, no és l’amenaça de la fase àlgida del confinament, no deixa d’expandir-se. En circumstàncies ideals, faríem un estricte confinament global i acabaríem radicalment amb el bitxo, però el sistema econòmic —i la vida en general— ha de continuar…
És obvi que l’evolució de la pandèmia ha estat imprevisible en molts aspectes, atés que estem patint una tessitura mundial sense precedents des de la grip espanyola de 1918; però, alhora, aquest punt d’inflexió històric, marcat per la crisi humanitària del coronavirus, ha deixat massa a la vista les febleses i misèries de la nostra societat. La desigualtat social s’ha fet més evident entre les diverses classes econòmiques, així com entre les condicions sanitàries i econòmiques dels diferents països. És una crisi de conseqüències globals encara imprevisibles a l’àmbit sanitari, social, econòmic… però la vida ha de continuar. I entre tots —no solament els de sempre— hem de fer-ho possible. Fa falta convicció, ganes i no fer la genuflexió davant del bitxo.
Possiblement, cal una major interlocució amb els pares i mares —és a dir, amb les AMPES, que cada vegada pinten menys—, i una major voluntat política per tal d’aplegar a solucions que compten amb un major consens social. Però, clar, és fàcil veure-ho sobre el paper… De moment, pensem que estem jugant amb la formació en què es basarà el futur dels nostres xiquets, és a dir, el futur de la nostra societat. No deixem guanyar més batalles al coronavirus, i molt menys una tan important com el futur dels nostres nanos.
