La nova normalitat sembla un terme enigmàtic, potser fruit d’una barreja entre filosòfica i sociològica, que perfectament podria haver estat concebut per Salvador Illa, el nostre singular filòsof-ministre de Sanitat.
La primera vegada que vaig llegir-ho em va vindre al cap —perdó per ser un paranoic malpensat— que, després d’una tensa reunió entre buròcrates que busquen eufemismes per tapar la falta de solucions, algú sense nom ni cognoms volia canviar-nos, així, sense prendre un cafenet junts ni res, el més elemental dels nostres paradigmes quotidians: la realitat; o, en tot cas, el concepte intransferible que cadascú té d’ella.
Castelló no és immune —mai millor dit— a la nova normalitat, però… tots els castelloners i castelloneres som conscients que la realitat —sanitària i econòmica— ha canviat dràsticament?
Els periodistes Rich Miller y Matthew Benjamin, en el context de la Gran Recessió (2008), van escriure un article: L’economia fa que el creixement sota de la mitja siga la nova normalitat en EE. UU. I amb aquest article es va encunyar el terme, tot i que amb una accepció diferent, referint-se a la situació econòmica de la crisi, les conseqüències de la qual encara patim.
Així doncs, com és la nova normalitat a Castelló? Som igual de normals —o anormals— que abans? Bé, la majoria dels castelloners i castelloneres du mascareta, pot circular lliurement, anar a la piscina o a la platja, s’ha quedat sense la seua festa major i, des del punt de vista econòmic, ha patit en major o menor grau una restricció dels seus ingressos, sobretot si és autònom o està en un ERTO. A més a més, com vam comprovar, malauradament, també des de 2008, a conseqüència de la Gran Recessió vam patir la crisi econòmica a llarg terme pràcticament tots, inclosos funcionaris i jubilats.
L’ubic coronavirus —que ja sembla el cunyat plasta que s’autoconvida per sorpresa en totes les reunions— està causant ja més de mil contagis diaris en la ciutadania de l’estat espanyol. I sí, també tenim un cas recent a Castelló, tot i que podrien ser-ne més —llegiu bé: podrien, no necessàriament ara—.
Honestament, dir que estem fent tot el possible per a evitar un eventual brot és com dir que quan estem en la terrasseta del Víctor, el Racó o La Habana, amb la mascareta al colze —o sense—, i passa una moto trucada fent un soroll superior als 65 decibels, tenim una sensació de serena tranquil·litat i benestar auditiu.
Realment, per a molts ciutadans sembla que no ha canviat res, perquè viuen còmodament en la vella realitat. Són uns inconscients —algú haurà llegit irresponsables—? No. Tots necessitem un poc de l’antiga normalitat. Senzillament, no volem malviure amb el pànic o, com a molt, ens resignem a conviure amb el degut respecte al coronavirus, a l’omnipresent SARS-CoV-2, però sense que un bitxet, tan minúscul com destructiu, ens amargue la normalitat del dia a dia.
Podem evitar-ho, estem encara a temps? Sí. Si fem cas a les autoritats sanitàries i a eixe punyat de valents i valentes que treballen a la sanitat pública, eixos herois anònims als qui fa no res reconeixíem i aplaudíem als balcons de Castelló.
És una qüestió de decisió individual: o acceptem la nova normalitat i, per tant, les noves normes de convivència, o tornarem a escoltar la versió desafinada que faran amb bona voluntat els nostres veïns d’un cada vegada més cursi Resistiré. Volem tornar al balcó?
