No és gens estrany, ara que estem de ple en la primavera, vore sobre teulades, cornises i balcons tota classe d’aus que fan els seus nius i piulen. La primavera i l’estiu, des de l’abril fins a l’agost, són les dues estacions en què l’oratge és més benigne i aprofitat pels teuladins i les oronetes per començar l’època de reproducció. A Castelló, especialment, estos dos ocells formen part de la rica fauna que té el nostre poble que, com ja sabeu, està amerat per dos rius: l’Albaida i el Xúquer. Però, quina relació hi ha entre una cosa i l’altra? Anem per parts.
L’oroneta (o oronella) és una au que rep el nom científic de Hirundo rustica i que, segons el Diccionari Normatiu Valencià, té «uns quinze centímetres des del cap a l’extremitat de la cua, bec negre i curt, front i barba rojos, cos negre blavós per damunt i blanc per davall, ales punxegudes i cua llarga i notablement forcada»; l’altra au de la qual parlem, el teuladí, rep el nom científic de Passer domesticus i fa uns catorze centímetres i és «de color castany amb zones grises, negres i blanques, els mascles, i grisenques, les femelles, amb el bec fort i un poc encorbat en la punta», segons el DNV.
Ara que és època d’aparellament i de cria, les dos espècies aprofiten per a fer els nius, però divergixen a l’hora de triar el lloc i la manera. L’oroneta, per exemple, sol nidificar en edificis i cases sota una cornisa o balcó que els servisca d’aixopluc, i bastixen el niu amb fang, amb forma esfèrica i quasi totalment tancat. Segons la subespècie, de fet, l’entrada és diferent: mentre l’oroneta vulgar i el roquerol deixen la part superior tota oberta, la cua-rogenca i la cuablanca deixen un orifici de 2-3 centímetres. Els teuladins, per la seua banda, preferixen les teulades —per això els valencians els hem batejat amb eixe nom— o el brancatge consistent dels arbres. En certa manera, viuen una miqueta més distanciats de les persones a l’hora de nidificar.
Imatges: Toni Llobet
Un estudi, dut a terme per investigadors de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València i un altre grup de la Universitat d’Alacant, ha demostrat que la població del teuladí comú ha minvat fins a un 60% en àrees urbanes, malauradament. El motiu és la modificació dels parcs naturals de moltes poblacions per parcs artificials amb menys zones verdes. En el cas de les oronetes, el principal perill que han d’afrontar som nosaltres, els humans. ¿Qui no ha tingut un niu en una part del corral o en la frontera i ha pensat a llevar-lo? Quantes vegades no hem trobat un pollet que ha caigut del niu i no hem sabut què fer d’ell? En realitat no hi ha una solució fàcil i plausible per a afrontar estes preguntes. En alguns casos es pot optar per canviar el niu a un altre lloc, però només si és la mateixa au la que està en perill i mai per un caprici de les persones. És cert, sovint embruten les fronteres, però hem de tindre en compte que són una espècie protegida, i que qualsevol actuació a d’anar acompanyada dels tècnics de flora i fauna de l’ajuntament.
En contrapartida, els beneficis de cuidar-los i protegir-los és immens, si tenim en compte la quantitat de mosquits que assota el nostre poble quan arriba l’estiu, ja que estos insectes són el seu principal menjar. Castelló ha evolucionat al recer de dos rius que, si sempre tingueren un cabal ple i regular, evitaria els estancaments d’aigua i, en conseqüència, la proliferació d’insectes. Entre estos hi ha les randelles i els mosquits tigre, que tantes incomoditats ens produïxen, però per sort són la principal aportació nutricional de les dos aus de què parlem. I per això, perquè són un bon repel·lent, perquè és natural i, a més, perquè és una orquestrina que amb la seua piuladissa ens amenitzen el dia a dia, els hem de protegir. Al capdavall, formen part de la fauna valenciana que ens fa ser com som.
Vos deixem algunes recomanacions a tindre en compte:
– No trenquem mai un niu de la frontera, estan protegits per la llei. Quan acabe l’època de nidificació podem posar nius artificials tant per a les dos aus (http://www.birdingcatalunya.com/2018/11/caixes-niu-per-ocells-i-ratpenats.html).
– Si embruten la frontera, podem posar un tauló de fusta perquè les deposicions de les aus caiguen damunt.
– L’ajuntament pot organitzar tallers per a construir caixes-niu per a la fauna insectívora. Proposeu-los-ho.
– Habiliteu, en la mesura de les vostres possibilitats, una zona de caixes-niu en la vostra casa o edifici a un lloc ombrívol i protegit de la pluja, però alhora poc transitat de persones i en alt.
– Demaneu l’opinió a un ornitòleg local.
– Punts de fang: en anys de poca pluja (no és el cas d’enguany) es poden crear zones humides de fang perquè tinguen la matèria prima que necessiten per a construir el niu.
Com veieu, el ventall de mesures que podem adoptar és bastant ampli i convida, fins i tot, a fer manualitats com ara la creació de les caixes-niu. Esta és una pràctica que ja es du a terme a molts llocs i que, a més, es fa en família. En definitiva, cal crear sinèrgies entre el poble, l’administració, les famílies i l’escola per a fruir d’un poble cada vegada més sostenible, més inclusiu i més poble.
Signat:
RGH
Fonts:
– www.uv.es (Unitat de Cultura Científica i de la Innovació)
– www.carrasca-ecologistaenaccio.org
– www.orenetes.cat (de les imatges: Toni Llobet)
– www.sioc.cat
– Fotos: Valerià Benetó i Joanjo Puertos
