A hores d’ara crec que és necessari fer una radiografia del fluctuant estat de coses en cada país o, fins i tot, en cada comunitat o grup humà per tal de superar l’actual situació. Cal ser realistes —res de mundos de Yupi—, i valorar què podem fer, quines eines necessitem —i si no les tenim, les construïm—, però alhora enfrontar la situació amb ganes de superar les adversitats tots junts (açò sí: tots, no sols els de sempre).
Per això, faig aquesta humil reflexió com a ciutadà de peu, preocupat pel que pot vindre, però valorant el considerable marge d’actuació que encara tenim a partir del dia 0 de reconstrucció nacional.
Les conseqüències de la crisi de la Covid-19 es van dibuixant i, tot i que la qüestió de salut pública ha estat —i està— la primera i la més greu, no hem tingut treva i els fets han anat molt ràpids davant de la impossible previsió d’allò que ha estat imprevisible. A més a més, la inabordable dimensió econòmica del problema ja ha tret a penes la punteta de l’iceberg.
No sóc economista, i sé que els economistes tampoc coneixen la panacea. No tenim encara el bálsamo de Fierabrás de D. Quijote per curar ja els malalts, ni tampoc crec que Adam Smith tinguera la píndola màgica per resoldre la crisi econòmica, però hi ha algunes premisses que crec que hem d’assolir el conjunt de la societat, tots.
A diferència de la Gran Recessió de 2007 —les conseqüències de la qual encara estàvem patint-les abans del drama actual—, sembla que la recepta financera ja no passa per l’austericidi, sinó per posar els milions europeus prestats damunt de la taula, gastaorets (perquè ho entenga tothom) i assolir una enorme despesa social. No podem oblidar el drama de les residències de majors després d’aquesta epidèmia, ni tampoc les conseqüències de la crisi econòmica que vam patir —alguns molt més que altres— des de 2007.
I què pots fer tu, honrat ciutadà de peu, per ajudar al teu voltant, als teus veïns? La incertesa està ahí, tenim molts dubtes i també por, però hi ha coses que podem fer, perquè sobretot és una qüestió d’actitud. D’entrada, crec que hem d’arrimar el muscle tots i, de la mateixa manera que ningú deu quedar-se fora, tampoc ningú deu deixar d’ajudar. Cal assumir un sacrifici col·lectiu pels anys vinents, el qual crec que a llarg termini pot ser beneficiós perquè podríem guanyar en altres valors no materialistes com a societat.
Així doncs, si encara tens possibles, ajuda a la botiga del teu barri: el forn, la carnisseria, la verduleria, la perruqueria, la botiga de roba… i, quan puguem, també als beneits bars. Cal entendre aquesta crisi no com un cadascú a lo seu, sinó com una inestimable oportunitat per enriquir la nostra empatia social, que ens permeta construir una societat més col·laborativa, també quan eixim del confinament. Menys Resistiré fins a la sopa, i més fets.
La solidaritat deu ser un mecanisme estructural de l’estat, però també de la societat civil —inclús de l’empresa privada, amb beneficis fiscals en el context d’una crisi humanitària—. En la meua opinió, la solidaritat ben estesa passa per la irrenunciable justícia social que possibilite el benestar col·lectiu, sense deixar-se fora ningú. I, no, no es tracta de mendicar-la ni considerar-la com un favor que li fem als ciutadans més necessitats amb el que sobra o sols si hi ha superàvit, perquè una societat humanista i decent no es pot permetre ciutadans que ixqen de la crisi a diferents velocitats.
Tots tenim una responsabilitat i una oportunitat de créixer i madurar com a individus, com a ciutadans compromesos amb una certa idea d’equitat social i, sobretot, cal recordar aquell aforisme d’en Joan Fuster: Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.
