Recuperem aquest article publicat en abril de 2020
A la calor de la petició de fotografies de Pasqua, llançada per la publicació digital Castelló Notícies en 2020, vaig estar veient el que tenia per l’ordinador, i clar, vistes eixes fotografies en blanc i negre, plenes de vida, visguda, viva i vital, no és que diga que les de color no siguen bones, no, vull dir que aquelles de blanc i negre superen les altres, sent com són més senzilles, s’han revaloritzat, han envellit amable, gustosa i agradablement.
Aleshores plantejat així l’assumpte, no tenia fotos per a mostrar, però mira per on, vaig recordar dos sèries de fotos amb la mateixa intenció, i crec que amb resultats diferents, cap millor que l’altre, tots iguals de dignes i amb tantes coses en comú que ha resultat la meua única exigència, vaig a posar les dues sèries, han d’anar a publicació juntes i ara m’explique.
Com sempre, abusant d’amics i coneguts, vaig aconseguir clavar-me en el centre de la gastronomia pasqüera, en concret de la reposteria, altre capítol tindrà l’arnadí i la monjàvena, hui toca mona, ‘La Mona de Pasqua’.
La primera sèrie realitzada en 2015, li l’he d’agrair a uns personatges coneguts per tot Castelló, Els Villars, i allà on tenen el forn moruno, allà a la caseta veïna de les Torres, de la caseta de Don Severino, prop de la finca del Palmito, territori Penalva i el barranc d’Utxera, allà on tan bona vista hi ha, en fer-se de dia ja estàvem treballant, el lloc, els ferraments els ingredients, no podia faltar cap detall, tots sabien el seu paper, ensenyat any rere any, allò era una festa , però calia saber el que es portava entre mans, i el director d’aquella orquestra no era altre que Manolo Villar, no vaig a dir qui l’acompanyava per temor a algú oblidar, però destacaré, Horte i el fill major d’ambdós, Juan, que de segur serà qui herete la batuta, perquè ja té els coneixements, la maestria i la voluntat.
La segona sèrie realitzada en 2017, no per aixó menys destacada, la vaig fer a un forn industrial de Castelló, que té a bé de dir-se, i ho puc assegurar, Forn Artesanal, allà on cremen la falla de les Moreretes pel camí que porta al trinquet i a casa del Xato li diuen el de Pepe, per a mi de Jose Damià, company de treball quan es va dedicar a collir taronges i, veí exemplar al camp des de fa anys i en la més present actualitat, víctimes de la meua afició a la foto, ja que suporten el que no es pot contar, sense canviar mai el caràcter, es deixen retratar, i és Pilar la mare de Judith i Jarod, la que tot m’ho fa fàcil, i sempre tot s’ho somriurà.
Ja sabem qui eren i on estàvem, i jo ara per acabar, vos puc dir que els dos feren el mateix, i no m’ho esperava, en començar, feren pasta, ajudats per màquines, però amb gran participació de les mans, tots dos sabien quan començaven, però no tenien ni idea de a quina hora anaven a acabar, tot era un misteri, on intervenia el temps climàtic, i una reacció, on el protagonista és el rent, que quan t’ho expliquen, sembla que ho entens, però se et queda una cara que més val no explicar.
I eixa és la senyal, ja es pot al forn posar. Açò traduït en llenguatge internacional només vol dir: el rent ha fet la seua faena, la pasta ha pujat, anem a pel pas més cridaner, i la sort que ja està en marxa esperem no ens abandone ni ara ni mai.
Que hi ha tant graus?, doncs, tants minuts ha d’estar.
Va a ser que no, la vista sempre al fons del forn, i ella ens dirà fins quan i quin temps esperar, la cuita acabarà en les posts , la mona està feta ja.
Acompanyada d’ou bollit, llonganissa, xocolate, i encisam és un veritable plaer, econòmic i al nostre abast; acostuma, no sempre, anar rematada per uns ‘pericos’ de sucre, que els golosos agraïm, i els aguardem per al final, ha adoptat variacions tan bones com la original, i en diverses formes i acompanyaments, destacar vull la Trena, més compacta, de mos diferent una vertadera delícia al paladar, i per als més menuts els cocodrils, amb l’ou pintat en la boca i mones de tots els més menuts tamanys, innovant, en algunes ara, toca una sorpresa en altres més de deu, i enguany que la viurem en confinament, voldria per acabar, fer un toc d’atenció, perquè si no és ara, pot ser no serà mai, tindrem a les nostres mans un producte esplèndid, natural, el podem anomenar, producte de proximitat, no tenim per què renunciar a allò que sabem d’ell, que és un producte heretat, no sabem certament de qui, si del moro o del cristià, però i acabe, confeccionat amb productes de esta terra, que segurament ara s’hauran d’importar, la riquesa està en la diversitat, no abandonem allò que sempre ens ha donat vida, cuidem el molt i variat que tenim, però no renunciem a el més modern, innovem, fem-ho fàcil, i no treballem tant, però el dia que no fem menjar a les nostres granges, el dia que no fem ni fruites ni verdures, el dia que abandonem l’horta i treballem tots per a una multinacional, eixe dia passarem per l’aro i si encara ens visita per Pasqua la tradició de tots els anys, i una mona ens apeteix, vostès creuen que la podrem pagar?.
No sé si els pareix bé esta reflexió, en veu alta, un poc irònica, però confinat, fart de sentir joves líders de velles tendències que encerten que plou, si el corral el tenen banyat, que ni fan ni deixen fer, que callats estan més guapos, i que si ara falta alguna cosa, carassetes, respiradors, metges… per què no es pregunten abans:
I nosaltres? com ho hem fet?
No és llançarà esta pregunta a l’aire, el silenci tot ho omplirà, i la resposta estava en uns versos. Són d’una conversa entre dos de difentes pensars , en uns versos inèdits, mai publicats, en una falla de les d’enguany, les del Coronavirus, les que ara per ara, no s’han cremat:
– Voldria ser de Castelló…i la Mona regolar,
I només sóc un xarrador que la sanitat vull privatitzar
-Has perdut l’hospital d’Alzira, amb el de Xàtiva mai podràs,
Quan guanyes tot es teu, si perds ho repartiràs.
-Cert és el que dius i més cert és callar, però:
Vull ser de Castelló, i la mona regolar…
