CN | Maurici Belmonte
Com he dit altres vegades, tinc un amic que comentava irònicament que, conforme notava que es feia major, també li creixia una intensa sensació de saber-se estranger al seu propi poble. «Isc al carrer i ja no conec ningú», deia.
Explicava com, segurament, la cosa venia perquè no coneixia la gent jove. Se li havia despistat. I identificar algú, en un poble, significa respondre a una pregunta certament incòmoda: «Mante, tu de qui ets?» I explicar això implica haver de dir nom i cognoms. Detallar la família del pare i la de la mare. Matisar-ho tot amb malnoms i donat detalls que no sempre es té ganes de facilitar.
Avui, anys després, camine per Castelló i tinc la mateixa sensació que el meu amic. No solament perquè, com ell, se’m despista la gent jove. Sinó també perquè em creue amb gent de diferents edats que no reconec i que per a mi, és estrangera.
Em costa de reconèixer Castelló cada vegada que passe pel parc o vaig a determinats llocs on escolte molt parlar castellà, bastant àrab, també romanès i de vegades, xinés.
Hom diu que la diversitat enriqueix. I jo n’estic convençut. Per a res m’opose a l’arribada de persones que busquen la seua oportunitat de viure millor. Però, com totes les coses de l’existència, la diversitat comporta transformació i aquests nous elements poden arribar a soterrar la identitat del poble. Com ha passat a tants llocs valencians. La setmana passada parlàvem d’Alacant. Però podríem dir Elx, Torrent, Benidorm, Sant Vicent… Ben cert és que la història ens mostra que l’entrada de noves cultures en massa acaba absorbint la més debilitada. Si no, què va ocórrer quan Jaume I va conquerir les terres valencianes? Els repobladors van arribar amb la seua llengua i la seua cultura imposant-la sobre l’àrab, la de la societat ocupada. En l’actualitat no ens cal una conquesta guerrera. Els moviments migratoris, la globalització, internet ho fan molt més fàcil. El valencià ha de ser un element integrador. No hauria de ser vist com a impediment innecessari, ni com a un parlar d’anar per casa i prou. Donem l’oportunitat que tota persona que arribe al nostre país, al nostre poble, aprenga l’idioma propi i no opte solament per aprendre castellà. I l’única manera de fer-ho és no canviant d’idioma. I això no ho podem fer ningú més que els valencianoparlants. Ho tenim en la nostra mà.
