OPINIÓ | “Demanem i esperem que les Corts valencianes deixen les zones de predomini lingüístic com estan des de fa quasi 42 anys.“
CN | Leo Giménez i Cercle Isabel de Villena
L’acord de l’Ajuntament d’Alacant de demanar que eixa ciutat siga declarada municipi de predomini castellanoparlant és l’últim episodi, per ara, del bullying i mobbing que sofrix el valencià per part de sectors polítics o socials que preconitzen l’uniformisme idiomàtic en castellà per a tota Espanya i l’exclusió, a poc a poc, però sense parar, del valencià i de totes “les altres llengües espanyoles”, com les declara la Constitució. Altres accions contra este idioma, en últims dos anys, han sigut llevar, en molts llocs de treball públics, l’acreditació lingüística i l’obligatorietat de conèixer i usar el valencià, les amenaces d’”estrangulament” de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la dràstica retallada del seu pressupost i altres mesures uniformadores i excloents.
Tot això, contravenint la Constitució Espanyola que, en l’article 3.3, establix que «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció», i l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana que, en el seu article 6.5, disposa que “s’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià”.
Eixa demanda i l’eventual acord de les Corts Valencianes atempten contra eixos principis establits en la legalitat vigent. I molts pensem que són il·legals o contravenen la legalitat, tant la sol·licitud municipal com el possible acord del Parlament valencià.
A més, la petició per a excloure la ciutat i el terme d’Alacant de les zones amb predomini del valencià va en la línia contrària a les mencionades lleis, a la tradició i a la història de la mateixa capital del sud valencià
La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, que inclou la ciutat d’Alacant com a zona de predomini lingüístic valencià, es va aprovar el 23 de novembre de 1983, per les Corts Valencianes, sense vots en contra, precisament a Alacant en el Saló de Plens de la Diputació provincial alacantina. Eixa llei també ha sigut coneguda com a Llei d’Alacant, per haver-se aprovat allí, per decisió del Parlament valencià, una tria d’alt valor simbòlic, que atorgava a Alacant una gran importància als efectes de la revitalització d’esta llengua. La LUEV no s’acordà per a imposar el valencià i marginar el castellà, sinó per a reconéixer en la llei allò que era i és real, l’existència i ús d’esta llengua, per a evitar el seu retrocés i per a situar-la en el lloc que mereixia i mereix com a llengua històrica i actual dels valencians i com a principal senya d’identitat valenciana. I tot això, respectant i reconeixent el castellà com a idioma també de valencians i valencianes.
Les disposicions legals favorables a la recuperació del valencià no estan per a desbancar l’altre idioma oficial, sinó per a equiparar-los i convertir-los en idiomes normals i d’ús regular. I això no ha representat cap retrocés del castellà, ans al contrari: ha sigut el valencià el que ha reculat en l’ús social. Des de la implantació de la Constitució, l’Estatut d’Autonomia i la LUEV, i la inclusió del municipi d’Alacant en territori de predomini valencià, el castellà no sols no ha sofrit cap menyscapte, sinó que ha seguit menjant-li terreny en ús social al valencià. La recuperació del valencià s’ha de vore com qualsevol dret, territori, població, condició o ideari marginats històricament; i els seus drets a la igualtat, com la històrica marginació de la dona, dels homosexuals, les discriminacions racials, ideològiques, etc.
U pot imaginar el feixisme com a fomentador de tots els uniformismes vinculats a centralismes, la fòbia a tot allò diferent de la “puresa” en tots els sentits. I tenim l’homofòbia, la xenofòbia, la glotofòbia, la catalanofòbia i la valencianofòbia, que anima les propostes de marginació de la llengua dels valencians. Però eixa obsessió contra l’idioma propi del territori d’on u és i viu, contra la llengua dels veïns d’enfront o del cantó, o de la mateixa família d’u, que caracteritza l’extremisme d’una banda, molts no l’entenem. Eixa forma de pensar s’acosta molt a l’autoodi, sentiment que caldria foragitar del cervell de qualsevol persona per la infelicitat que produïx a qui el sofrix i a les seues redors. La història d’Alacant, des de fa molts segles, va lligada a la llengua valenciana, i continua aixina de diverses maneres, com ocorre amb la toponímia, l’antroponímia, els noms de celebracions i festes ben alacantines i en un segment de població, que encara que no molt extens, per ara, continua usant i transmetent esta llengua.
I una cosa a tindre en compte també és que quan es van delimitar les zones de predomini lingüístic, només pràcticament a efectes escolars, els pobles que no tenien segments de població valencianoparlant de transmissió familiar, tots cap a l’interior valencià, van ser inclosos en la relació de predomini castellà, però, els que tenien i tenen el valencià viu en algun grau o mostres visibles de la tradició valencianoparlant, s’inclogueren en les zones de predomini valencià, en una mostra de la voluntat dels representants del poble valencià de partir de la realitat lingüística històrica i d’impulsar una discriminació positiva envers l’idioma que necessitava (i necessita més que mai) mesures de recuperació.
Demanem i esperem que les Corts valencianes deixen les zones de predomini lingüístic com estan des de fa quasi 42 anys. I que bé que aniríem si les qüestions de política lingüística foren abraçades en un nou pacte pel valencià, firmat per tots els representants parlamentaris valencians, o per majories sense vots en contra. Cosa que ja ha passat. Que bo que això es repetira.
