CN | Maurici Belmonte
Els darrers temps he visitat bastant Alacant i els pobles de l’Alacantí. Una comarca valenciana costanera i del sud. Eixuta. Groga. Sense ànima d’aigua. Acollidora i, per això, transformada i canviant. I és ben cert que un ha de ser compassiu i actuar. Deixar que la riquesa que un ha tingut la sort de gaudir, siga compartida. Però també ha de saber on parar perquè la cosa no acabe anant-se’n de mare. El mateix ocorre amb la pluridiversitat que ha començat a caracteritzar la societat en què habitem. Ciutats i pobles.
En una ocasió vaig fer una visita organitzada per Alacant. La guia, una persona jove, explicava les seues bondats. El nom dels principals carrers: Alfons X, Maisonnave, Federico Soto, Pérez Galdós, Doctor Gadea… Relacionava monuments i existències de la ciutat amb la història. Al llarg de l’hora que va durar el volteig, només una vegada va aparèixer el nom de València. I relacionat amb la semblança entre les festes de les falles i les fogueres de Sant Joan.
A la nostra capital del sud sempre he parlat en valencià i mai no he tingut cap mostra de menyspreu. No obstant, a la platja de Sant Joan, que forma part d’Alacant, les coses han estat diferents. El desconeixement de la llengua històrica del país em resulta molt preocupant. Sí. És una zona turística, és clar. Però la presència del valencià en retolacions i indicacions, en negocis, acaba sent testimonial. I l’ús oral, inexistent. Rus i altres llengües orientals, anglés, francés, espanyol… Quan parles en valencià la gent sol estranyar-se. En anglés, la gent s’esmera i s’esforça a entendre’t. És el que hi ha.
La iniciativa de Vox i del PP per sol·licitar que Alacant ciutat passe a ser considerada com a zona de predomini lingüístic castellà havia d’arribar. És una passa més en el procés de monolingüisme espanyol o bilingüisme anglés cap al que avancem. Els valencianoparlants paguem impostos com tots però som considerats inferiors. I això ens ho hem guanyat a pols perquè som els primers que pensem que el nostre idioma només serveix per al carrer, per a casa i per al folklore. A la vista està la minsa reacció que ha causat entre els valencians, aquesta iniciativa agressiva del feixisme alacantí. Res. Ara bé, tot i això, tornaré a Alacant. I seré més amablement exigent en el respecte a poder-me expressar en valencià. I reivindicaré on siga, la valencianitat dels territoris del sud. Tot i amb la colonització de turistes i de migrants. Tot i l’enfrontament de les autoritats. Tot i les absurditats que volien repensar Alacant en un Sureste español. Perquè si volem, podrem.
