CN | Maurici Belmonte
De Los Polsagueras no en sé res. Era divendres i un viatge de retorn em va portar a Hellín. Poble gran i industrial de la Manxa on la pols renaix a cada passa que els peus fan. El sol escalfava les parets envellides que les cases mostraven als estrets carrers d’origen àrab. I escalfava de valent. Escoltava una televisió. Un gat es despereava a l’ombra d’una moto. La llum del sol rebotava entre les parets blanquinoses. Algú xarrava en àrab. I en un racó, un home de mitjana edat, pixava sense mirament. A la façana d’una casa vella, em vaig trobar aquest rètol: Peña Los Polsagueras. No he trobat aquest paraula al diccionari de la llengua espanyola. Però he sabut que és un terme usat a la zona de la que us estic parlant. De fet, en una pàgina d’internet dedicat a parlars propis i localitzats, diuen que a la Manchuela, a Alcalá de Júcar i també a Hellín i a tota la zona, aquesta paraula està en ús i amb el mateix significat que té en valencià Polseguera, mot recollit al diccionari de l’IEC). De fet, una persona opina que es tracta d’una paraula valenciana que han importat per proximitat i perquè hi ha bastant gent de la zona que viu a pobles valencians i d’alguna manera es «contamina» del parlar dels valencians. I ací és on volia arribar. Justament a què quan hi ha zones de contacte entre llengües, com és el nostre cas, sol passar que uns termes passen d’unes llengües a unes altres. És notable la gran contaminació que el valencià té del castellà i ja també de l’anglés fins al punt que molta gent ja no reconeix cert vocabulari valencià com a propi argumentant que eixes paraules no les havia sentides en la vida. I psicològicament, aquesta actitud ens diu molt. Mentre que acceptem totes les paraules del castellà tal i com diu la tele argumentant que l’acadèmia d’aquest idioma les accepta, no fem el mateix procés amb el nostre propi idioma, sinó que tan sols ens guiem per la nostra memòria personal. Sense adonar-nos d’un procés de substitució que ens duu cap a una llengua degradada i altament contaminada. No. Realment no és enriquidor. Ho seria si no tinguérem mots en el propi idioma. Però els tenim i no els volem usar. Ni acceptem que ningú no ens corregesca o ens explique les coses. Podríem començar a fer un llistat de polsagueras que tenim en valencià. Melocotó, lubina, fachada, aunque, acera, rayo, merluza… Continue?
