CN | Toni Bataller
És una evidència palmària, fins i tot per als que hem estat un poc més despistats, l’innegable fenomen social que representa l’UD. Peça clau de la identitat esportiva de Castelló, la recent trajectòria del club blanc-i-negre ha estat un totum revolutum que no deixa de despertar complicitats socials dins i fora del poble.
Des del mateix Camp de l’Almenà fins a la plaça de l’Ajuntament, passant pel parc de l’estació, l’ermita o la plaça Pi Cornell, el sentiment blanc-i-negre es palpa als barris castelloners, ja que Castelló ha estat aquests dies un termòmetre de la passió que desperta la força de l’UD per tot arreu.
Tot i que la història de l’equip es remunta a un llunyà 1946 (d’ací no res, efemèride del 80 aniversari), el bressol dels grans plans va ser el somni de l’històric president Eliseo Pla de fer història amb majúscules. I així han vingut els resultats, atesa l’exitosa evolució de les darreres temporades a càrrec d’un digne successor, el president Miguel Àngel Pla, i sota la batuta tècnica del míster Iñaki Rodríguez, a banda, per descomptat, d’una plantilla que suda la samarreta pels seus colors i que, com ha quedat meridianament clar a la gespa dels camps de joc, no té sostre.
Alguna cosa està passant amb aquest modest, però ambiciós club, segons els comentaris que se senten —també— més enllà de les terres del castellet als cenacles esportius més especialitzats.
D’altra banda, també és prou sòlid el suport social de l’entitat, així com el seu poder de convocatòria en desplaçar-se a Burgos 350 castelloners i castelloneres —el 5% de la població total de Castelló estava a l’estadi d’El Plantío—. Queda patent, doncs, el significat del títol de l’himne que un altre castelloner de pedigrí, Rafa Estrada, va dedicar al club: Blanquinegre, l’escut gravat al cor.
Encara més, molts ens vam buscar la vida per veure el partit mitjançant una precària retransmissió a YouTube que va ser comentada per dos senyors de Burgos, i amb l’inevitable filtre casolà, clar, de l’afició burgalesa.
Després d’una excel·lent temporada, tres eliminatòries de play-off i una destacada regularitat no va poder ser malgrat una implacable tanda de penals molt igualada.
Amb tot, el fet d’estar a punt d’aconseguir-lo ja és un déjà-vu dels darrers anys, un lloc comú que confirma la qualitat d’un combinat de futbolistes ben dirigit que sap que el seu espai natural s’ubica en la lluita per les primeres places. Així, l’afició de l’UD, il·lusionada amb el nivell dels seus cracs, està acostumada, tot i això, al patiment ja clàssic de les promocions d’ascens davant d’un equip amb recursos futbolístics que té un prometedor futur al davant.
Diuen els entesos, o siga, els tertulians esportius de cerveseta a la barra del bar de capçalera, que hi ha plantilla per continuar fent història, inclús d’eixa que més ens agrada, la dels gols èpics. A més a més, hem de valorar la direcció clau d’un tècnic que ha construït una alternativa solvent (majoritàriament amb el sistema 4-4-2), així com la visió d’un president que ha fet de l’ambició ben planificada un full de ruta perquè els somnis guien l’UD fins a les estreles i més enllà.
Cal estar molt atents, per concloure, a la consolidació del projecte d’aquesta generació de jugadors blanc-i-negres perquè, tot i les gestes ja aconseguides, el millor està per vindre. Açò a penes acaba de començar. Força, UD!!!
