CN| Josep Miquel Bausset
Evidentment que poden fer-ho, com ho hem vist recentment. Una altra cosa és que ho hagen de fer. o si és prudent fer-ho.
Les declaracions de dos bisbes (inoportunes per a mi), de voler forçar el calendari electoral, ha mostrat la connivència amb les dretes de l’arquebisbe de Valladolid, Luis Argüello i de l’auxiliar de Toledo, César García, president i secretari de la Conferència Episcopal Espanyola respectivament. Uns dies després, també l’arquebisbe d’Oviedo, Jesús Sanz, s’ha unit a aquesta “creuada”, demanat l’avançament de les eleccions.
Aquests dos bisbes i el d’Oviedo, intervenint d’una manera directa en el calendari electoral i demanant (com el PP i VOX) eleccions anticipades, s’han posicionat (una vegada més al llarg de la història), amb les postures defensades per les dretes espanyoles.
Som molts els qui enyorem la discreció i el respecte pel poder polític de bisbes (ja traspassats), com Vicent Enrique i Tarancon, Alberto Iniesta, Ramon Echarren, Javier Osés, Ramon Torrella, Jaume Camprodon, Narcís Jubany, Josep Pont i Gol, Nicolás Castellanos, Ramon Masnou o d’ara, encara que emèrits, com Joan Enric Vives, Agustí Cortés, Joan Piris, Victorio Oliver, Josep Vilaplana o Ramon Buxarrais. Tots aquests han estat o són bisbes que van denunciar la corrupció i la injustícia, però que mai no van intervindré ni interferir en els processos electorals, que cal no oblidar-ho, depenen del president del govern.
Crec que els tres bisbes que han demanat un avançament electoral, haurien de repassar (o descobrir, perquè segurament no l’han llegida o no la recorden), l’homilia del cardenal Tarancon en la missa d’entronització del rei Joan Carles, el 27 de novembre de 1975: “La fe cristiana no és una ideologia política, ni pot ser identificada amb cap d’elles, degut a que cap sistema social o polític, no pot esgotar tota la força de l’Evangeli”. Per això Tarancon deia: “No pertany a la missió de l’Església, presentar solucions concretes de govern”. Tarancon deia que l’Església “no imposa un determinat model de societat, ni patrocina cap forma ni ideologia política” i per això, “l’Església mai no determinarà quines autoritats han de governar-nos”.
El que més ens sorprèn a molts cristians, és que en els anys dels governs del PP (tant a l’estat com al País Valencià), amb dirigents d’aquest partit enfonsats en la corrupció, i alguns d’ells empresonats, com Luis Bárcenas, Rodrigo Rato, Jaume Matas o Rafael Blasco (la llista al País Valencià seria inacabable), mai, però mai, els bisbes espanyols i valencians no van demanar eleccions anticipades. Ni el cardenal Cañizares, ni els seus antecessors, Carlos Osoro i Agustín García Gasco, ni els bisbes de Sogorb-Castelló i d’Oriola-Alacant. Al contrari, eren diversos bisbes (que tots recordem), que encapçalaven manifestacions per atacar, en sintonia amb el PP, els acords i les polítiques de l’esquerra. Manifestacions dels bisbes que anaven de bracet, defensant el partit i les polítiques del senyor Aznar, abans, i ara, la dels senyors Feijóo i Abascal.
Afortunadament no tots els bisbes pensen el mateix que Luis Argüello i César Garcia. Amb valentia, l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, ha manifestat que “no és convenient que l’Església”, o millor, la jerarquia, “intervinga tan directament en qüestions de calendari electoral” (Catalunya Religió, 22 de juny de 2025).
Amb molt bon criteri i sentit comú, l’arquebisbe Planellas ha dit que “Argüello no podia fer aquestes declaracions, almenys en nom dels bisbes, sense haver tractat aquest tema prèviament a la Comissió Permanent de l’episcopat”, que precisament es va reunir uns dies abans d’aquestes declaracions dels dos bisbes.
L’arquebisbe Planellas (cap bisbe valencià no el recolzarà?), ha dit també que “Argüello només podia pronunciar-se com a arquebisbe de Valladolid, però de cap de les maneres, les seues declaracions representen” (afortunadament!), “al conjunt dels bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola”.
Si en el nacionalcatolicisme, els bisbes (alguns d’ells fins i tot procuradors en “Cortes” o membres del “Consejo del Reino”), mostraven la connivència i la sintonia de la jerarquia de l’Església amb el franquisme, tots desitjàvem que després de l’homilia de Tarancon, el 27 de novembre de 1975, els bisbes es mantindrien en un saludable respecte, en relació a l’executiu i al legislatiu. Però ja sabem que no ha estat així, amb bisbes clarament partidistes, que més que pastors de l’Església, semblen, per la seua afinitat, militants del PP i de VOX. Cal recordar que l’arquebisbe Marcelino Olaechea, de València (tot i que això era en plena dictadura), defensava la presència dels bisbes en les “Cortes” i en el “Consejo del Reino”.
Afortunadament, l’arquebisbe Jaume Planellas ha dit el que molts cristians pensem: “Cal lluitar contra la corrupció i investigar el que convinga, a l’Església, en la política, en les empreses. Però l’Església” (els bisbes), “no ha d’entrar en política partidista, en la línia de la constitució pastoral “Gaudiuem et spes”, del Vaticà II”.
Som molts els cristians que no entenem aquest posicionament ideològic d’alguns bisbes amb la dreta. I encara ho entenem menys, quan la política migratòria del PP i de VOX, criminalitza els immigrants, tractant-los de delinqüents. Per altra part, a molts cristians ens sorprèn que l’arquebisbe Luis Argüello, president de la CEE, participara en la presentació d’un llibre al costat del senyor Santiago Abascal, quan el seu partit té una política migratòria en clara contradicció amb els valors de l’Evangeli.
Al costat d’aquestes declaracions dels tres bisbes (per ara), demanant un avançament electoral, els bisbes valencians mai no han demanat eleccions avançades, després que 228 persones (i alguns desapareguts), hagen morts ofegats per la Dana.
Cal que l’Església denuncie la mentida i la corrupció. Sí. I cal que l’Església demane una regeneració democràtica. Però també cal que els bisbes no es comporten com a militants de la dreta.
