Esta casa diu Sí al Valencià

CN | Maurici Belmonte

Quan una família decideix penjar una pancarta al seu balcó en la que manifesta: Esta casa diu sí al valencià, està fent pública la seua voluntat de voler viure plenament en el seu idioma. I ho escampa arreu del carrer perquè avui resulta inexplicablement impossible viure íntegrament en el propi idioma.

L’hivern passat, la conselleria d’educació, en nom de la llibertat educativa, va espentar les famílies a què declararen la seua preferència idiomàtica per a l’aprenentatge dels seus fills. El resultat no va agradar al conseller. La història li va eixir malament perquè la majoria de les famílies es van decantar pel valencià. I això no satisfà les persones que ens governen perquè les seues accions van intencionadament cap a l’extinció de l’idioma propi dels valencians. No. No m’ho invente jo. Només cal que busqueu titulars i estudieu les seues accions.

No ens ve de nou. Fa cosa de tres-cents anys llargs que la persecució es va iniciar més o menys de forma declarada amb el Decret de Nova Planta (recordeu la Batalla d’Almansa del 1707?) quan se’ns va prohibir l’ús de la nostra llengua. Durant tot aquest temps, les institucions ens han recordat que això que parlàvem no era útil. Que no era digne. Que no es podia comparar al castellà o espanyol. Que era de mal educats usar-la a l’escola, a l’església, a l’ajuntament, al notari, etc… I això va amerar tant en la consciència col·lectiva dels valencians que perdura fins avui. I es veu amb el gest simple de canviar automàticament de llengua quan ens parlen en castellà. O en francés. O en anglés. Quan algú se’ns adreça en qualsevol d’aquestes llengües la nostra ment activa el dispositiu i se’n passa. En un temps rapidíssim recorda: no sigues maleducat; no crees problemes; no sigues d’horta; sigues tolerant, etc…

Encara avui hem de suportar aquesta persecució i aquest complex de sentir que parlem un idioma inferior. I ho dic molt clar: si realment volem dir sí al valencià, hem de  passar per uns canvis d’actituds que ens empoderen i ens aporten una ment oberta, positiva i respectuosa. Primer amb nosaltres i després amb tots els altres.