CN| Josep Miquel Bausset
Aquest 31 de maig commemorarem el centenari del naixement de l’escriptor valencià, Francesc Candel i Tortajada. Més conegut com a Paco Candel, aquest valencià universal (tot i que molt poc valorat per l’estament polític que ens governa al País Valencià), va nàixer a Cases Altes, a la comarca valenciana (despoblada i molt pobra), del Racó d’Ademús. De molt menut, quan només tenia dos anys, Candel va emigrar a Barcelona amb els seus pares.
Tota la vida de Paco Candel va estar marcada pel fenomen de la migració, degut a les precàries condicions de vida i a la pobresa del Racó d’Ademús. També l’emigració va marcar la temàtica principal de la seua obra literària. Candel va ser el representant més genuí de la gran massa d’emigrants espanyols que arribaren a Catalunya durant el primer i segon terç del segle XX.
Amb els seus pares, Paco Candel va viure en un primer lloc al barri de Can Tunis del Port de Barcelona, a les barraques que construïen al peu de la muntanya de Montjuic. També va viure a les anomenades Cases Barates i encara, a la sagristia de la parròquia de la Mare de Déu del Port, on son pare n’era el sagristà.
Paco Candel va conèixer la pobresa i la degradació progressiva d’aquell barri obrer i marginal, que, amb el temps, acabarà conformant la industriosa Zona Franca de Barcelona.
Gràcies a la influència de les escoles progressistes de la Segona República, Paco Candel, que estudià al grup escolar de Sant Ramon de Penyafort, es convertí en un gran lector. Candel, un xiquet encara, recordava anys després, els bombardejos de Barcelona i la crema dels temples. Fruit d’aquelles desagradables experiències, el 1959 escriví l’obra, “Han matado a un hombre, han roto un paisaje” i el 1971, “Historia de una parroquia”.
Després de la guerra del 1936 al 1939, Candel treballà com a ceramista, decorador, comptable, mecànic i torner. De tarannà modest, senzill i proper als veïns, Candel sempre va viure al barri del Port.
Degut a les pèssimes condicions de vida de la postguerra i a la falta d’aliment saludable, Candel agafà la tuberculosi i decidí escriure sobre la pobresa i la marginalitat dels seus propis veïns, que, per altra part, es reconeixeran fidelment retratats en les novel·les de Candel. De fet, aquest valencià universal i molt poc reconegut al País Valencià, és el millor referent de la novel·la social al Principat. Autodidacta, i amb una forta cultura popular, amb gran interès per integrar-se a Catalunya, va aprendre català amb Joan Triadú, cosa que haurien de fer els consellers del govern valencià, que a excepció d’uns pocs, mai no utilitzen el valencià.
El seu arrelament a Catalunya, sense oblidar les seues arrels valencianes, va fer que la Biblioteca de Catalunya (no la Valenciana), adquirira l’arxiu personal de Paco Candel, amb 220 carpetes d’originals dels seus llibres i assaigs, 30 quaderns manuscrits amb els seus dietaris i gairebé 6000 cartes. La seua obra consta de més de 50 llibres, novel·les, contes i assajos, en castellà i en català i articles periodístics. A més, col·laborà en les revistes Destino (on va escriure uns magnífics reportatges amb inquietuds social) i també a TeleXprés, Serra d’Or i al diari Avui.
La seua obra més significativa va ser, “Els altres catalans”, 1964, sobre els immigrants arribats a Catalunya. El reconeixement li va arribar en la seua novel·la, “Donde la Ciudad cambia su nombre” i també en el llibre, “Els altres catalans, 20 anys després”, del 1985, on Candel s’hi alineava amb el catalanisme defensat per l’Assemblea de Catalunya, que apostava, amb valentia, per la integració dels nou vinguts.
Compromès políticament, el 1977 es fa afiliar al PSUC. Va ser senador per Barcelona amb la candidatura de l’Entesa dels catalans. També va ser regidor del PSUC a L’Hospitalet de Llobregat i diputat provincial a la Diputació de Barcelona.
Paco Candel va ser premiat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, el 1983, amb el Premi d’Honor, Jaume I, el 1997, amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, el 2003 i amb la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona, el 2004.
Dissortadament, el Govern valencià no li va atorgar mai, ni tan sols a títol pòstum, l’Alta Distinció de la Generalitat, un guardó, que per altra part han rebut, indignament, persones condemnades com Eduardo Zaplana o altres personatges que no li arriben ni a la sola de la sabata a Candel, com Juan Carlos I, José Luis Olivas, Fernando Abril Martorell, Lo Rat Penat, Felipe VI o el torer Vicente Barrera. Per cert, que el torer Barrera hauria de recordar les paraules del papa Francesc, quan a la seua encíclica, Lautato si, diu: “Cada acte de crueltat envers qualsevol criatura, és contrari a la dignitat humana”.
La veritat és que no m’estranya que Candel no haja estat reconegut per una Generalitat del tot insensible al dolor dels familiars de les víctimes mortals de la Dana. Si amb eixes persones, des de la Generalitat no han tingut cap mena d`humanitat, què podríem esperar d’un homenatge i d’un guardó al gran Paco Candel, que era “roig i catalanista”?
Com han comentat els estudiosos de l’obra de Paco Candel, la història de Catalunya no s’entén sense el gran moviment migratori dels anys cinquanta i seixanta, que van conformar al Principat, una nova realitat humana i social i fins i tot política. Tothom coincideix que el protagonista més gran d’aquests enormes canvis va ser Paco Candel, amb el seu magnífic llibre, “Els altres catalans”, de 1965, obra mestra d’aquest il·lustre valencià. escriptor, periodista i també polític.
Candel va morir a Barcelona el 23 de novembre de 2007
Paco Candel, menyspreat i oblidat per la Generalitat del País Valencià, (tot i que nascut al Racó d’Ademús), ens és, encara hui, un referent en la lluita per la justícia social i per la defensa dels Drets Humans. Cent anys després del seu naixement, ens cal recordar aquest gran valencià, que amb els seus escrits va fer prosperar Catalunya, traient-la de la misèria, gràcies a la immigració que, ara, alguns demonitzen i culpabilitzen de tots els mals.
Per això, només fa uns dies, el President del Parlament de Catalunya, Josep Rull, reivindicava públicament la Catalunya “de projecció i d’autoestima col·lectiva”, que retratà Paco Candel. Sincerament no espere cap declaració semblant de la Generalitat del País Valencià, que en el seu sectarisme oblida i exclou Paco Candel de qualsevol guardó i homenatge, per “roig i catalanista”. Ni ganes!!
N’estic segur que cap membre del Consell no sabrà qui va ser Paco Candel, ni molt menys, en la seua ignorància, no haurà llegit ni un sol llibre d’aquest gran escriptor del Racó de Ademús.
