Jesús va viure amb una sensibilitat especial envers els malalts, per alleujar el dolor de la gent que sofria. A Jesús el trobem molt poques vegades al temple de Jerusalem o a la sinagoga. Jesús no va ser l’home del culte i dels sacrificis, sinó del contacte amb la gent que patia, als quals mostrava la seua sol·licitud i la seua proximitat. Jesús va passar la seua vida fent el bé, donant la salut als qui l’havien perduda i confortant i consolant tots aquells que, davant la malaltia, es trobaven en una situació vulnerable. Per això l’Església només té sentit si viu amb una actitud de proximitat envers tots els qui pateixen, com ho va fer Jesús. Al llarg de la seua vida, el profeta de Natzaret va acollir cecs, coixos, muts i sords, leprosos i paralítics, que van trobar en Jesús l’acolliment, la salut i el consol. Per això he trobat tan important la carta que l’arquebisbe de València, Antonio Cañizares, ha adreçat al president de la Generalitat Ximo Puig, oferint-li el suport material de l’Església Valenciana.
En una carta del 16 de març i davant l’emergència sanitària que estem vivint a causa del Covid-19, a més de mostrar-li al president Puig la seua “proximitat, solidaritat i pregària pels qui sofreixen” i també pels qui “treballen per combatre aquesta epidèmia”, l’arquebisbe Cañizares posa a disposició de la Generalitat, “les cases d’exercicis i els temples que siguen necessaris” per a les pràctiques sanitàries que es requereixen.
L’arquebisbe Cañizares, com en la paràbola del Bon Samarità (Lc 10:25-37), posa l’Església Valenciana en actitud de servei, per acollir i consolar les víctimes d’aquesta pandèmia. L’arquebisbe Cañizares, en consonància amb l’Evangeli, es posa a disposició del president Puig per a “qualsevol necessitat”, per així poder prestar “l’ajuda necessària” de cara a lluitar contra aquesta pandèmia.
També el bisbat de Sogorb-Castelló ha ofert el seminari de Sogorb com a hospital, per tractar els malalts del Covid-19. Amb 49 habitacions distribuïdes en tres plantes, l’oferiment d’aquest seminari per part del bisbe de Sogorb-Castelló, contribueix a pal·liar el drama que estem vivint per la pandèmia que està saturant els hospitals públics. Per la seua part, el bisbe d’Oriola-Alacant també ha demanat que Càrites continue atenent tots els qui passen necessitat.
I és que l’Església només té sentit si és, com Jesús ens va ensenyar, una Església servidora, una Església Samaritana, que amb sol·licitud es fa càrrec dels qui més pateixen. Per això, com ens ha recordat el papa Francesc, l’Església ha de ser sempre “hospital de campanya”, perquè la gent que més pateix puga trobar en els cristians escalf, consol i esperança.
Una entitat financera que s’anuncia a la televisió, té com a lema: “Escoltar, parlar, fer”. Perquè l’Església siga autènticament l’Església de Jesús, és a dir, una Església Samaritana, ha d’escoltar més que parlar, ha d’acollir i acompanyar sense jutjar i sempre ha d’infondre esperança i consol als adolorits. Només així serà una Església creïble, perquè no serà l’Església de les paraules i dels sermons, de les condemnes, de la moral i del Dret Canònic, sinó l’Església de les obres i dels gestos: una Església que dóna menjar als qui no tenen pa, que vesteix als despullats, que acull els pobres i els malalts. La missió de l’Església ha de ser la que Jesús li va confiar: “portar la Bona Nova als desvalguts, curar els cors destrossats” (Is 61:1)
Al llarg de la història l’Església no ha estat sempre fidel a l’Evangeli, sobretot quan s’ha mirat més a ella mateixa que al sofriment del nostre món. I també quan s’ha aliat amb els poderosos, oblidant els pobres i els explotats. I per això l’Església ha perdut credibilitat degut als seus errors i també a la seua insensibilitat davant el dolor dels qui sofreixen. Moltes vegades l’Església ha actuat amb indiferència amb els qui patien, com el sacerdot i el levita de la paràbola del Bon Samarità i ha passat de llarg davant el sofriment dels més desvalguts.
Per això amb aquesta mesura del cardenal Cañizares, l’Església ara sí que ha estat a l’alçada de les circumstàncies. Per això els temples, que són la casa de Déu, han de ser, com encertadament ha ofert el cardenal Cañizares, la casa dels fills de Déu, perquè tots els qui es veuen atribolats, malalts i necessitats, troben acolliment i esperança.
Malgrat la meua postura crítica amb l’arquebisbe Cañizares (i amb els bisbes d’Oriola-Alacant i de Sogorb-Castelló) per la seua actitud totalment antivalenciana, sí que vull remarcar que aquesta decisió seua, fa més creïble l’Església valenciana, ja que ara és capaç d’obrir-se a les necessitats dels qui més pateixen.
